El vot en blanc, sota sospita
Se n’ha escrit molt però no se’n sap massa, del vot en blanc. Hi ha importants dificultats metodològiques que impedeixen analitzar amb profunditat aquest comportament electoral indestriablement lligat al fenomen conegut com “desafecció política” i que s’ha considerat, convencionalment, com un indicador de descontentament, rebuig o indiferència. Però amb un afegitó: és un comportament de protesta que alguns han adjectivat de “cívic”, ja que a diferència d’altres alternatives (molt especialment l’abstenció activa), el vot en blanc conserva encara, diuen, certa voluntat participativa (i de retruc, assumeixen, una esperança de regeneració del sistema). Sempre i quan, quedi dit, considerem la “participació política” des d’una perspectiva -intencionadament o no- reduccionista que la circumscriu a l’àmbit estrictament electoral.
El potencial de protesta doncs (o millor dit, de visibilitat d’aquesta) dels vots en blanc -i també dels nuls- és major que no pas el que pugui tenir l’abstenció. Mentre que els primers són un acte inequívocament conscient i concentrat en un període molt específic d’alta exposició mediàtica, la segona dilueix la intencionalitat de cada comportament individual en una majoria electoral silenciosa que no acudeix a les urnes a causa d’una gran varietat de motius que no acostumen a tenir ocasió de ser visibilitzats: des de l’absolutament conjuntural impossibilitat física d’assistir a la convocatòria en un extrem fins a l’estructural rebuig frontal al sistema de representació democràtica a l’altre, passant per l’aproximadament 20% de l’electorat (despolititzat i/o exclòs) considerat abstencionista sistèmic, és a dir, que no assistirà a votar mai ni en cap cas.
És difícil saber qui i per què vota en blanc, però encara ho és més saber-ho dels que s’abstenen.
Vot en blanc i vot nul han tendit, doncs, a agrupar-se sota l’epígraf de comportament electoral de protesta. Però ni són ben bé el mateix ni són només això, ja que a més dels seus efectes simbòlics en tenen d’altres de molt reals i immediats. Mentre que el vot nul i el vot en blanc computen en el percentatge de participació sobre el cens (a diferència, òbviament, de l’abstenció), el vot en blanc és un vot tan vàlid com ho són tots els vots a candidatures.
I si bé queda explícitament exclòs del procés de conversió de vots en representants –i cal insistir-hi tantes vegades com calgui per desterrar tòpics falsos abastament estesos-, que es fa només en base al vot a candidatures, sí que serveix per fixar el valor absolut de l’anomenada barrera d’accés: aquelles candidatures que no superin el 5% dels vots vàlids emesos no podran prendre part en el repartiment d’escons, així que a més vots en blanc, més s’encareix l’accés al repartiment. Ras i curt, tan important o tan poc rellevant com això.
[Un incís: aquesta és la norma general en les eleccions municipals i d’eleccions anomenades autonòmiques (5% a les eleccions al Parlament Balear i 3% al Parlament de Catalunya). Però la norma electoral pròpia del País Valencià, coneguda per les dificultats que interposa als partits minoritaris per accedir a les Corts, molt especialment l’exigència de superar la barrera mínima d’accés al total de la comunitat, calcula aquesta barrera mínima sobre el total de la participació (és a dir, incloent-hi també els vots nuls) i no només dels vots vàlids, encarint encara més, si és possible, l’entrada al Parlament.]
Però l’evidència empírica diu que, a l’hora de la veritat, aquest efecte teòric s’ha sobredimensionat, ja que tot i que existeixen són molt escasses les ocasions en què un augment significatiu del vot en blanc deixa fora una opció minoritària que només comptant els vots a candidatures hagués accedit al consistori o parlament de torn. Per motius diferents, tant en eleccions amb censos molt petits com en eleccions amb censos molt extensos, l’efecte dels vots en blanc és habitualment negligible, ja que o bé els representants s’atribueixen sense que hagi d’operar la barrera d’accés o, quan aquesta opera, l’efecte del vot en blanc sobre aquesta és percentualment molt petit.
Font: Bartomeus, Oriol, “Notes per interpretar un resultat electoral” a FRC, Revista de debat polític nº 25, primavera 2011
Malgrat que la importància (acadèmica i mediàtica) del vot en blanc ha estat creixent, en paral·lel al propi creixement sostingut d’aquesta opció electoral (veure gràfic, pel Principat) a l’ombra de la generalització de la desafecció política detectat per les principals fonts demoscòpiques del país, sembla que el moviment del 15M ha contribuït a posar definitivament el vot en blanc sota els focus. A causa del rebuig explícit a les opcions electorals majoritàries que abanderen els autoanomenats indignats (PP i PSOE, però també CiU, ja que un dels detonants d’aquestes acampades el podem trobar a la iniciativa #nolesvotes, sorgida a l’empara de l’aprovació de l’anomenada “Llei Sinde”), han crescut desaforadament les expectatives (especialment les mediàtiques) sobre el vot en blanc: el creixement previsible d’aquesta alternativa, conjugat amb una dispersió del vot major i un escenari de declivi sostingut dels nivells de participació electoral poden fer que ens trobem, ara sí, davant d’un punt d’inflexió.
Caldrà veure doncs, a partir de dilluns, quants (això serà senzill) i per què (això, en canvi, serà molt complicat) han optat per aquesta possibilitat. “Quants” per veure en perspectiva si el vot en blanc ha actuat com a vàlvula d’escapament massiva al sentiment d’indignació (sic) que ha esclatat a les places de viles i ciutats del país aquests últims dies i que porta anys larvant-se entre bona part de l’electorat. I sobretot “per què” per entendre els motius que han portat a cada elector a optar pel vot en blanc, ja siguin variables conjunturals (com el mateix efecte de les acampades) o estructurals (i entre aquests, variables socioestructurals com per exemple la classe o la pertinença territorial o variables d’identificació, molt especialment el rerefons ideològic, però també components emocionals) que ens deixaran entrellucar el recorregut i les conseqüències a llarg termini del fenomen.
I, per descomptat, caldrà veure’n els efectes. Tant els pràctics com els simbòlics. Improbables efectes pràctics sobre partits minoritaris que es quedaran a les portes de la representació a causa de l’encariment de l’accés al repartiment de regidories i escons. I sobre els partits majoritaris (no “partits majoritaris” en genèric com a sinònim de “partits grans”, sinó aquells que siguin el cap de lleó en cada contesa electoral concreta) que es puguin veure indirectament beneficiats per aquest “efecte d’expulsió”.
Però molt especialment els efectes simbòlics, que malauradament quedaran a mans d’analistes i mitjans: seran suficients vots en blanc per qüestionar, encara que sigui en part, la legitimitat del sistema? Es vincularan els vots en blanc a les mobilitzacions del 15M i, tot plegat, a l’evolució de la desafecció política? S’interpretaran en clau partidista, competint per apoderar-se dels votants en blanc com a exvotants d’aquesta o aquella opció, qui sap si en trànsit cap a l’abstenció o el canvi de partit? O pitjor, se’n reinterpretaran les motivacions per sumar-los sense massa vergonya a la base de suport a determinades opcions polítiques? Es passaran per alt si no satisfan les expectatives dipositades en el seu augment significatiu?
No trigarà a articular-se un discurs dominant i intencional al voltant d’aquest fenomen davant del qual no s’hi podrà oposar res: perquè no existeix cap força ni cap portaveu que pugui capitalitzar-lo políticament (l’existència de “Escons en blanc” és, hores d’ara, simptomàtica però irrellevant) i perquè quan existeixi suficient evidència empírica de base acadèmica l’impacte del vot en blanc haurà estat ja absolutament bandejat dels focus d’atenció mediàtica.
S’ha percebut d’un temps ençà una certa pressió, des de diversos fronts, que reclamen als electors un comportament “estratègic”, de llarg abast, que atorga a cada vot individual una capacitat d’influència significativa sobre el resultat global de l’elecció. Ho hem vist tant al País Valencià, en què es posa benintencionadament sota sospita el vot en blanc (i el nul) com a còmplice necessari (però involuntari) de la perpetuació del règim hegemònic del Partit Popular, i ho hem vist amb una intensitat encara major arran de les mobilitzacions dels últims dies, que sota el paraigües de la reivindicació d’una nova llei electoral sostenen postures contradictòries i en ocasions excloents que pretenen que el moviment del 15M tingui un efecte distingible a les urnes, ja sigui a través de l’augment de l’abstenció, dels vots en blanc i els nuls o del vot a formacions minoritàries.
Si bé és absolutament legítim un comportament en termes estrictament individuals, és a dir, atenent únicament a la preferència o proximitat de cadascú per les diferents opcions electorals que té al seu abast, no ho és menys un comportament més complex que intenti optimitzar els efectes col·lectius de la tria individual. Perquè el vot (o el no-vot) és, en últim terme, un catalitzador que transforma una motivació imponderable (conformada per incomptables variables, tant estructurals com conjunturals) en una tria única i puntual entre un ventall molt limitat d’opcions.
Per tant, cada elector convocat avui a les urnes ha d’actuar en consciència i responsabilitzar-se únicament dels seus actes (ja siguin votar o no i, cas de fer-ho, nul, en blanc o a un partit determinat), ja que paradoxalment l’escenari electoral no es conforma per la suma dels comportaments individuals sinó per com aquests es relacionen entre sí. I això, quedi clar, s’escapa del control individual.
