Eleccions, més enllà del sí o del no

És indubtable que el debat sobre la conveniència o no de participar en el procés electoral autonòmic recorre l’esquerra independentista com no ho havia fet en les darreres dècades. Des que el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (el 1980) i, en menor mesura, Nacionalistes d’Esquerra (el 1980 i el 1984), participaren en el procés electoral autonòmic, obtenint desenes de milers de vots però ni un sol diputat, que l’esquerra independentista no s’havia plantejat obertament la possibilitat d’ampliar els seus fronts de lluita en l’àmbit electoral. La simple existència d’aquest debat ja és, al meu entendre, un indicador positiu de la maduresa que lentament va assolint aquest espai polític.

No us amagaré, però, que aquest debat em genera no poques contradiccions. D’una banda, crec la conjuntura exògena, aquells factors que no podem controlar, és segurament idònia perquè arreli l’alternativa necessària, des de l’esquerra i en clau nacional, que representen la CUP i el conjunt de l’esquerra independentista. Al marge dels programes del tripartit i la dreta conservadora, aquest país necessita un projecte que retorni la il·lusió als sectors contestataris del nostre poble. De l’altra, entenc que la implantació territorial del nostre projecte, i la seva fortalesa organitzativa, tenen encara mancances evidents. També, i per què no dir-ho, tinc por que uns mals resultats frustrin el creixement, lent però sostingut, que sembla que en els darrers anys hem consolidat.

Aquesta contradicció permanent em porta a considerar que, al marge de qüestions electorals, l’objectiu prioritari dels agents de l’esquerra independentista ha de ser enfortir-se organitzativament, millorar la implantació territorial i consolidar-se com a alternativa. En cas de succeir aquestes circumstàncies, em semblaria més que evident la necessitat de confrontar a les urnes el nostre projecte de país amb la resta de projectes existents. Com que encara no som en aquest estadi, el dubte torna a aparèixer. I si presentar-nos ens servís per difondre el missatge, per estendre’l territorialment i per consolidar les nostres estructures organitzatives? I si, allà on no som presents, se’ns contemplés com un fenomen de paracaigudisme polític frustrant un futur arrelament, més lent però força més sòlid?

No crec que existeixin respostes absolutes a aquestes preguntes. És per això que el que cal és mirar de respondre-les entre tots, fugint de posicions vehements en defensa d’una o d’una altra opció i entenent que, decidim el que decidim, cal que ho decidim plegats, en base al diàleg sincer, a la voluntat d’entesa i finalment al consens per tal que la progressió de l’esquerra independentista no es vegi frustrada de nou per una discrepància que crec, sincerament, fàcilment salvable.

No hi ha enemics en aquest debat; en tot cas, companys i companyes que discrepen. Sapiguem fer, doncs, de la discrepància un valor afegit, aprenguem a salvar-la com no varem saber fer-ho anys enrere, i sortim-ne reforçats i cohesionats. De ben segur que el país en ho agrairà.