Eleccions, una altra vegada
Arriben les eleccions i ens pareix que el temps no avança, que la Història s’ha aturat. Potser, a diferència d’altres anys, no s’ha fet tan repetitiva l’expressió “festa de la democràcia” (no estem per a festes, amb la crisi que ens està caient!), però per la resta tot és aparentment igual: la propaganda del grans partits ocupa gran part de l’espai mediàtic, de manera proporcional a com els seus candidats ocuparan els escons i les alcaldies, passat el 22 de maig…
És ben cert que la crisi -i sobretot la gestió que se n’ha fet- s’emportarà les poques barraques de poder que encara restaven en mans de la socialdemocràcia espanyola als Països Catalans; i, la creixent hegemonia de la dreta, tant la regionalista com l’espanyola, augura temps difícils -més difícils encara!- per a la classe treballadora i per a la cultura catalana. Però, aquesta desfeta “roja” no és més que la crònica d’una mort anunciada: la malaltia es venia incubant, com a mínim, des del 1978, i encara li queden dies d’agonia.
En tot cas, aquests canvis són poca cosa front al gran pont de continuïtats que hi haurà abans i després d’eleccions. La macropolítica fa temps que no canvia, mane qui mane. No ens ha d’estranyar, doncs, que les eleccions (o millor dit, les enquestes prèvies) no presenten cap canvi social profund, cap despertar de la multitud descontenta. Assistim a una partida més en el joc d’una nova Restauració on el canvi de colors només serveix per mantenir la ficció de la llibertat política (quan cal mantenir-la, que no sempre és el cas). I ni la corrupció, ni les retallades de drets socials i laborals, ni el tarannà ultraconservador (fins a l’insult, en més d’una ocasió) tenen repercussió en el sentit del vot. Ans al contrari, els vots són esgrimits precisament com a aval per a aquests comportaments escassament democràtics.
El desànim que aquest sainet genera entre aquella part de la població més conscient de la realitat és majúscul fins el punt que supera de llarg la ràbia que té acumulada i les ganes per canviar les coses. I això podria ser l’epíleg perfecte que voldrien els autors d’aquesta obra teatral. Però, per fortuna, aquestes no són només unes altres eleccions. Hi ha algunes novetats, que, potser, comencen a marcar un canvi d’època.
Les CUP presenten més de huitanta candidatures municipals, que, per bé que encara concentrades al Principat, són un salt qualitatiu respecte a les eleccions anteriors. Aquesta aposta municipalista de l’esquerra independentista és, en primer lloc, un reflex de la lluita que s’ha fet durant tots aquests anys, tant al carrer com a les institucions. Però, sobretot, pot ser un punt d’inflexió pel que fa a la visualització d’un moviment i d’unes reivindicacions que fins ara havien estat ocultades pels poders dominants. Uns bons resultats de les CUP, així com de la resta de candidatures independents que han sorgit arreu dels Països Catalans, seran un revulsiu per a la consolidació d’una alternativa social al sistema imperant.
Eixint de les nostre fronteres -però en el marc de les mateixes eleccions-, la coalició Bildu ha aconseguit obrir una esquerda en el sistema legal espanyol per portar la veu de gran part d’Euskal Herria a les institucions. Així, temporalment, l’apartheid s’ha pogut sortejar i les propostes d’una esquerra independentista i socialista podran ser escollides i defensades en ajuntaments i parlaments autonòmics. L’esquerra abertzale ha hagut de recórrer un llarg camí fins arribar a aquest punt; no se sap que hi haurà més enllà del 22-m, però si el seu gran èxit és haver-hi arribat tots junts, la millor notícia serà que siga el que siga que els espera, s’hi enfrontaran tots a una.
Tornant a casa, tot apunta que l’esquerra independentista catalana podrem celebrar ens bons resultats electorals. Però, com al País Basc, el repte real començarà a partir del 22-m. Si hem arribat fins ací amb un moviment jove, dispers i poc vertebrat, imaginem-nos el que podem assolir si aprofitem tot el nostre bagatge, si enfortim els nostres vincles i si lluitem tots a una. Passades les eleccions, caldrà posar-hi més a fons encara!
