‘Els gestors de la cosa pública han pervertit les paraules ‘economia social, participació ciutadana’
Toni Valero, fundador de la Koordinadora de Kol·lectius Park Alosa. La Koordinadora de Kol·lectius Park Alkosa està en lluita. D’ençà l’esclat de la crisi, les diferents administracions valencianes deuen més de 400.000 euros a aquest col·lectiu d’Alfafar (l’Horta Sud) que porta dècades lluitant i treballant per millorar les condicions de vida d’aquest barri en terra de ningú. En parlem amb Toni Valero, un dels fundadors.
Què és el Park Alkosa?
Park Alkosa és un poblet, en forma de barri dormitori, que pertany al municipi d’Alfafar, a uns huit quilòmetres de la ciutat de València. Va ser creat en l’època de les grans migracions dins l’Estat espanyol, cap al final del franquisme, ara fa més de 30 anys. Hi viuen unes deu mil persones en aproximadament un quilòmetre quadrat.
Com foren els inicis d’aquest poble? Quina és la seua identitat?
Este poble va construir la seva identitat en aquestes lluites. Jo recorde que li van dir al meu pare que seria un barri residencial, amb discoteca, fins hi tot! Mon pare i els seus amics estaven absolutament contents del nou lloc on anaven a viure: finalment tindríem un lloc digne. La veritat és, però, que quan vàrem arribar al poble no hi havia ni enllumenat, ni asfalt, ni tan sols clavegueres, ni metge, ni escoles, res de res! Els colons ens vam unir per aconseguir una església; en fi, eren altres temps.
Poc a poc, la nostra identitat col·lectiva es forja amb aquestes lluites constants per anar aconseguint uns serveis mínims per al poble. Com que estàvem en els últims anys de la dictadura, reclamar qualsevol cosa era motiu de presó, per tant, demanar la llibertat, per a nosaltres, era també la possibilitat de tenir un metge al poble. A més, en ser tots de poble, continuàvem comportant-nos com al poble: si una família necessitava ajuda se li oferia. I com que no teníem res, els pisos eren xicotets, érem famílies nombroses i a l’estiu fa molta calor i estem aquí, a la mediterrània, doncs estàvem al carrer. I en el carrer com que no hi ha res a fer, parlàvem, i de què havíem de parlar? Dels problemes que teníem al barri.
Us heu plantejat en ser independents?
Nosaltres som independents, tu estàs parlant del reconeixement administratiu dels nostres drets comuns. Nosaltres funcionem amb independència de facto, no ens cal l’Ajuntament per anar a parlar amb d’altres administracions, com per exemple la Generalitat. Això és una forma de demostrar que som una comunitat pròpia, amb les seues necessitats. Tenim molt bona relació amb els pobles del costat (Benetússer i Massanassa) i no només amb el que ens toca administrativament. Hi acudim quan toca i n’ocupem les instal·lacions locals quan toca, també. El que reivindiquem és que les nostres necessitats han d’eixir d’estos nivells locals.
Quan tu tens deu mil persones en un quilòmetre quadrat és impossible que qualsevol ajuntament xicotet puga ajudar i entendre aquesta realitat. Aquest paper correspon, fonamentalment, a la Generalitat Valenciana. Per això tenim aquest contenciós amb ella. Nosaltres no som cap entitat administrativa diferenciada d’Alfafar. Alfafar és un poble normal, on hi ha molta gent que vota al PP; al Park Alkosa, en canvi, es considera ser de dretes votar el PSPV, som dues realitats molt diferents. La llista més votada ací és l’abstenció des de fa anys. Nosaltres reivindiquem un ens administratiu amb llibertat per gestionar els nostres recursos i ser l’interlocutor vàlid, no només amb d’altres pobles del voltant, sinó amb la Generalitat o qui siga.
Com viu el Park la Transició?
D’alguna manera, s’aconsegueixen els objectius i s’acaba el somni. Tres factors tenen especial incidència: el primer, la crisi econòmica de final dels 70, el principi dels 80; per altra banda, l’arribada de la heroïna al barri, no tant com a opiaci, que també, sinó més aviat com a trencament de la vida comunitària: el xic que roba a la tieta, és el fill de la fornera… La gent jove deixa de reivindicar, de lluitar. De fet, la meua generació pràcticament mor tota o acaba a la presó; i el tercer punt és la victòria del PSOE a l’Estat, amb una desmobilització general. Ens diuen “ciutadans, ciutadans, vostès ja han fet el que havien de fer, ja han lluitat pel que havien de lluitar, ja poden anar a la falla o a vore el futbol, d’allò públic ja ens n’ocupem nosaltres”.
Com neix Koordinadora?
Nosaltres comencem a treballar en aquests moments tan durs, som un grup de gent jove, que no sabem què volem, però tenim molt clar què no volem i que no ens empassem la seua pel·lícula; i comencem a construir alternatives. Com? Posant en comú el temps lliure i les formes de viure. La “penya del park”, poc a poc, al mateix temps d’anar creant diferents projectes, comença a implicar més gent, la iaia, el cosí aturat, el veí … i deixem de ser un col·lectiu juvenil, per passar, a partir dels anys 90, a ser un projecte comunitari. La coopeartiva tria qui entra a treballar, en base a les necessitats socials dels aspirants, però hem de créixer més per poder donar abast.
Quins problemes heu tingut al llarg de la historia?
En el moment en què l’Ajuntament comença a parlar de fer un concurs públic per als agranadors, nosaltres –que ens encarreguem de la neteja des de l’any 87, amb torns rotatoris fets a partir d’una sèrie de necessitats reals, de manera democràtica– contestem, que de concursos, ni els de bellesa! La nostra feina és crear una economia social, i la creació de llocs de treball ha de servir per ajudar a la teua comunitat, de fet, ací tothom cobra el mateix.
Aquesta lluita per una sèrie de drets aconseguits ens conduït a fer manifestacions, vagues de fam, ocupacions… Els gestors de la cosa pública han pervertit les paraules economia social, participació ciutadana: nosaltres de broma diem “no, no, nosaltres no volem pressuposts participatius, nosaltres volem participar dels pressupostos”. Nosaltres ens reapropiem d’aquest llenguatge: l’“economia social i la participació ciutadana” ho entenem com a lluita per la dignitat, però sobretot com al dret a decidir sobre les nostres vides; estem parlant d’un proletariat que està fora del mercat, que el que fa des de aquest desterrament, és sobreviure. Per tant, la gestió dels recursos que fem és per poder sobreviure amb un plantejament molt concret que seria “ aportar cada dia més les nostres capacitats al projecte i agafar-ne menys, d’acord amb les nostres necessitats”. Hem de ser capaços de plantejar altres relacions humanes però sobre la base de la contradicció real què és la supervivència, no sobre una lectura litúrgica de llibres escrits fa segles.
Com heu arribat a aquest punt?
A la situació en què ens trobem hem arribat perquè no som capaços de transformar el marc jurídic imperant. Tot el que hem aconseguit aquests anys són concerts, acords de col·laboració, acords puntuals que quan al poder li va bé, els poden revocar o simplement deixar de pagar. En vint anys hem creat 120 llocs de treball, però, com que no hem pogut garantir-los jurídicament, quan l’amo diu prou és prou. Ara l’amo diu que “estamos en crisi”, i no els cal encara no retallar, simplement no paguen o retrasen els pagaments, i això implica que hi ha treballadors que fa 6 mesos que no cobren, que el projecte està en una situació de molta foscor.
Per això hem encetat la campanya S.O.S Park Alkosa. Ens hem instal·lat a la plaça de l’Ajuntament de València, i hi estarem el temps que faça falta. Sinó ací, en un altre punt del cor de la bèstia fins que la Generalitat pague allò que deu, no només a nosaltres sinó a totes les organitzacions, a les farmàcies, fins que pague les beques escolars, el manteniment de la educació pública. També exigim un espai públic on la ciutadania puga participar activament amb l’Ajuntament i les altres institucions per a plantejar alternatives als recursos i pressupostos.
