Els grisos

Tot són matisos i del blanc al negre hi ha tants grisos com gotes de blanc vulguem afegir a quilos de negre, fan falta milers i milions de gotes blanques per destenyir el negre fosc i intens, per passar-lo a gris fosc, gris clar, blanc brut, blanc trencat i difícilment el farem blanc del tot.

Quelcom semblant passa entre conceptes com dictadura i democràcia, entre aquestes dues paraules hi ha milers de matisos, com n’hi havia entre diferents dictadures i n’hi ha entre diferents democràcies -si és que realment existeixen.

Del negre dictatorial de les penes de mort, la tortura, els presos polítics, l’exili, la pobresa i fam d’una majoria davant l’opulència i panxes agraïdes d’uns pocs, la censura, la negació de la participació política i electoral, tribunals politics, els baixos nivells d’eficiència dels serveis públics -quan no privatitzats-, i un llarg etcètera de gotes negres fan evident que una dictadura és tal.

Quantes gotes de blanc, en forma d’amnistia, de recuperar drets polítics i llibertats, de dissolució de tribunals excepcionals, de perdó a les víctimes i judici als culpables, de drets socials, etcètera fan falta per destenyir una dictadura?

Cada dia que passa estic més convençut que enlloc d’abocar gotes de blanc dins el pou de la dictadura, l’estat simplement ha canviat el nom al pot de pintura, l’ensenya cada dia a diaris, ràdios i televisions, per demostrar que ell vol ser més demòcrata que ningú, i que cada dia hi posa més gotes dins el pou de la foscor tot esperant que ens fixem en el nom del pot i no en les gotes que hi aboca. I així cada dia més entre negre i blanc, pugem pantone amunt recordant que 30 anys desprès de la mort del dictador, la tortura i els presos polítics són un fet, els tribunals especials segueixen dempeus, l’atur i la pobresa creix, els mitjans de comunicació són tancats per la censura, controlats per les institucions o comprats pel capital, conquestes socials com l’ensenyament universitari per als fills de la classe treballadora perillen pel pla Bolonya i la creixent privatització, i la caixa tonta repeteix: democràcia, democràcia, democràcia…

Del negre al blanc hi ha milers de grisos, de la mateixa manera que de la dictadura a la democràcia cal omplir de noms els buits que hi ha. N’hi ha un que, sense cap mena de dubte, té un nom: la democràcia espanyola en economia capitalista de lliure mercat, dins l’Europa del capital, de l’OTAN, les directrius del Banc Mundial i si fa falta de l’aliança de les civilitzacions. Calen massa quilos de blanc per poder dir-li simplement democràcia a aquesta cosa tan negra.