Els ‘invisibles’ també estàvem
Sense preàmbuls, fastiguejat és com se sent un servidor en llegir o sentir la major part de les cròniques del 16 d’abril. Com en cada diada centenars de militants de l’esquerra independentista es deixen el millor de les seues forces per estendre socialment i fer visibles els seus anhels: construir uns Països Catalans lliures i socialistes. Sempre hem estat al carrer fins i tot quan els partits institucionals s’han retirat, quan la por a mullar-se els ha fet desconvocar o quan han volgut moure la data de la diada. Hem plantat cara al feixisme i hem protegit el nostre dret a existir i a expressar-nos amb llibertat.
L’antivalencianisme del Partit Popular ha conduït al tancament forçat de TV3 i això ha fet que en els últims temps la diada nacional haja girat en torn a aquest greu atac a la llengua i la llibertat d’expressió. Defensar TV3 al País Valencià no és altra cosa que defensar les nostres llibertats -col·lectives i individuals- més essencials. Això ha unit a desenes de milers de persones en les últimes convocatòries. Tanmateix, el significat del 25 d’abril com a diada, és molt més gran, transcendeix el fet de TV3. Tal i com es percep a cada manifestació, i la del dissabte passat no fou cap excepció, existeix un independentisme latent, majoritari si més no a nivell simbòlic en cada convocatòria.
Any rere any, però, es repeteix una decebedora constant en la majoria de les cròniques de premsa: no es destaca l’anònima presència independentista, es redueixen al mínim les al·lusions als Països Catalans, i es destaca la presència de polítics, partits institucionals i sindicats. Observe amb tristesa que en bona part els redactors que treballen a la manifestació avantposen la línia editorial a allò que es viu a peu de carrer. Altrament no s’entén que cap mitjà de comunicació haja fet esment de l’esquerra independentista, que al llarg de la diada d’enguany va convocar dues manifestacions (una d’elles a Llíria), un més que digne acte polític als peus del Palleter, i un concert a Manises en solidaritat amb ACPV. No és un fet excepcional, a cada convocatòria treballem de valent, i els nostres blocs solen congregar milers de persones, en especial gent jove, però no només. Tot això és ben visible per a qualsevol persona assistent a les manifestacions del 25 d’abril. Per què s’amaga?.Aquesta ocultació contrasta amb el seguiment que han tingut, en bona part dels mitjans, les convocatòries ultres que han intentat boicotejar la manifestació del 16 d’abril. Sembla com si existira l’interès de crear una sensació de conflicte entre valencians, ni que siga a nivell residual. O pitjor encara, com si algú volguera alimentar aquesta excreció “valencianera” que afortunadament la societat ha posat en el seu lloc. Perquè no ens equivoquem, el 16 d’abril fou la demostració que al blaverisme polític se li ha acabat el bròquil. Només un fanàtic s’atreviria a comparar la micromanifestació antivalenciana de Sentandreu amb la macromanifestació nacional que recorregué el centre de València de Torres a Torres.
Al llarg de la nostra història, el nacionalisme ha viscut diferents trencaments generacionals. Quan alguns mitjans de comunicació destaquen l’establishment d’esquerra per damunt del sentir majoritari dels manifestants, quan s’obvia la presència tossuda d’una esquerra independentista en constant maduració i expansió, quan es menysprea tot un gruix de gent, tot un munt d’esforços, il·lusions, anhels,… entenc per què cada vegada menys joves se senten atrets pels partits polítics tradicionals, per què l’esquerra institucional és incapaç de guanyar al PP.
El passat 19 de març els independentistes de Pedreguer, militants d’Endavant (OSAN), de Maulets i del SEPC, feren un mural commemoratiu dels 300 anys del decret de Nova Planta on apareixia la figura de l’actual cap d’estat espanyol cap per avall. Aquest fet simbòlic aparegué en la premsa profusament, tanmateix, els mateixos mitjans no digueren res de les milers de persones que aquestes mateixes organitzacions, juntament amb CAJEI i COS, reuniren a València aquest 16 d’Abril. Sembla que les redaccions d’aquests mitjans ens indiquen que el seu interès està més en el morbo que en visibilitzar una nova generació que es consolida i avança des de la penombra per pintar el país amb tots els colors del roig.
