Els Joves del País Valencià (de Compromís) caricaturitzen la defensa del territori

No sóc jo el primer que parla d’açò. Ja n’hem escoltat algunes veus crítiques per part d’algunes companyes dels moviments socials de la comarca… I és que Joves del País Valencià ha tret una samarreta amb un disseny -que considere que a moltes ens encantaria tenir- que fa referència a la ribera guerrillera. I ens donen ganes de comprar-la a totes les qui estimem la nostra comarca… però la hipocresia és massa, quan just ara mateix el govern del canvi a Cullera segueix el joc a les normes d’especulació i al monocultiu turístic que imposa el capitalisme (el problema ja no és només el Partit Popular, com ells proclamaven fa un anys) amb el desbloqueig del Projecte Manhattan i obrint les portes així a que el gestione alguna empresa privada.

El Projecte Manhattan és un projecte urbanístic aprovat en l’època del Partit Popular. Aquest projecte planteja la construcció a la gola del riu Xúquer d’un port esportiu amb 700 amarratges, una zona d’oci i trenta-cinc torres, trenta-tres d’elles d’habitatges de vint-i-cinc altures i les altres dues serien dos gratacels de quaranta altures destinades a hotels; tot plegat suposaria un increment poblacional de vint mil persones.

Açò és una ofensa inqüestionable. Compromís i la seua base social un dia van estar (o això deien) al costat dels moviments socials que enfrontaven fervorosament a la construcció del que suposa una mutilació brutal a la nostra terra, a la nostra comarca. La defensa del territori i del poble inclou també aquestes coses, i s’ha de fer amb la valentia que es pregona, tot enfrontant-nos a la llei i desobeint si cal, cridant a la pressió i mobilització popular, perquè cap llei ha d’estar per damunt de la nostra dignitat com a poble (i açò és exportable a tots els àmbits: ni les lleis que garanteixen l’especulació immobiliària mentre tenim famílies desnonades, ni les que ens neguen una educació en català, ni les que ens impedeixen autodeterminar-nos nacionalment, ni les que impossibiliten oferir una sanitat de qualitat a tothom).

La defensa del poble inclou la nostra dignitat enfront els interessos d’uns quants burgesos. Hem de ser conscients i actuar sense que les nostres polítiques caiguen en la pressió dels mercats; és urgent buscar les apostes polítiques per a superar el monocultiu turístic que pateixen les treballadores de Cullera, amb sous precaris per al benefici d’uns pocs especuladors. La nostra aposta ha de ser per una societat sostenible ecològicament, estrictament respectuosa amb els drets laborals (i treballar per augmentar-los sempre!), no-mercantilitzada i ha de ser predominantment cooperativista i no competitiva. I no ens enganyem, la construcció d’aquestes torres no crearà llocs treballs, si més no no seran treballs dignes, ben remunerats i estables. A llarg termini no portarà cap benefici per a les classes populars de la comarca; només més misèria encara. No és eixa la via. Producció suficient perquè vivim totes, n’hi ha; però eixes polítiques anti-capitalistes (sí, necessàriament deurien ser-ho) no interessen als mercats, no interessen a les classes dominants i, per tant, no les permetrien.

Eixos són els valors que hem de defensar; almenys els que ens considerem d’esquerres i pretenem ser coherents; els qui considerem els ideals polítics com a valors racionals més enllà d’una etiqueta, perquè, sinó, poc o res no ens diferencia d’aquelles persones “de dretes” a qui sovint critiquem des d’una esquerra, sovint descafeïnada.

Sabem que vivim en un món globalitzat i etcètera, però això no implica que haguem d’adaptar les nostres polítiques al mercat -això és acceptar-ne el xantatge! Les nostres polítiques han d’anar adreçades  a les classes populars: a la gran majoria de les persones. La producció ha d’estar al servei de les nostres persones, de la nostra gent, majoritàriament treballadores humils, i en eixa direcció han de caminar les nostres polítiques si volem ser coherents. Però si ens anomenem govern del canvi, presumptament amb l’objectiu de servir al poble i quan arribem a les institucions ens adaptem a la imposició capitalista… per què ens presentem a les eleccions? No pot ser que alguns tan sols hi buscaven la poltrona o l’escó?

Per què han fracassat els governs del canvi pràcticament en tots els àmbits? Compromís ha establert com a objectiu gestionar el capitalisme, dins el marc que ens fixa una constitució amanyada per l’oligarquia espanyola. Compromís ha callat massa vegades enfront la injustícia per por a les represàlies (no hem de tenir pèls en la llengua per a dir-ho). Aquells qui portaven samarretes reivindicatives en època del  govern del Partit Popular, on són ara? Muntar l’espectacle (“muntar un pollo”, perquè ens facen cas?) en l’oposició és relativament fàcil; ser coherent políticament i assumir-ne les conseqüències, no tant.

I ací no es tracta de fer una crítica simplement destructiva, sinó també constructiva. Un toc d’atenció humil a les bases militants i socials de Compromís, també per a Joves del País Valencià, perquè es mobilitzen dins i fora del partit i que exigisquen una aposta política fora de les lògiques que fracassen per la seua pròpia essència, les quals faran virar de nou, si no hi posem solució, les classes populars valencianes cap a la desil·lusió amb l’esquerra. Perquè si es diu que ho fem #AmbValentia, ho fem. Perquè si fem política ha de ser per alguna cosa i ha de ser per tenir una proposta política que pretenga solucionar el problema de soca-rel.

Els governs del canvi, forjats a base de reacció i crítica de la gestió del Partit Popular ens demostren que, -tot i que és important per tenir-ho en compte- el problema no és el govern en qüestió, sinó el sistema econòmic i el marc jurídic sobre el qual podem legislar; que no és un problema conjuntural sinó estructural i, per això, la nostra aposta és de ruptura amb l’Estat i de resolució política des d’una perspectiva socialista de totes les qüestions: la nacional, l’ecològica, la feminista, l’econòmica… lluny de covardies i de l’institucionalisme que ha tallat la seua relació amb els moviments populars.

També sabem que les classes dominants s’oposarien per totes les vies a aquestes polítiques que perjudiquen els seus interessos, però d’això van els antagonismes i hem d’afrontar-los, no subjugar-nos-hi per por a les amenaces, perquè les classes populars som majoria i perquè, de totes formes, ja utilitzen la reacció feixista contra la més mínima reforma. Perquè podem apostar per ser una comarca guerrillera només amb samarretes amb lemes buits de contingut polític, o podem apostar per construir i organitzar un moviment popular fort, que al cap i a la fi és la nostra millor arma sense el qual estem perdudes.

 

Andreu M. és militant de l’esquerra independentista de la Ribera