Els Països Catalans com a mirall d’un procés de renúncies
El cap de setmana del 6 i 7 de juliol ERC celebrava a l’Hopitalet de Llobregat la seva Conferència Nacional. La ponència política resultant destaca per la voluntat d’esdevenir pal de paller de l’anomenat procés de transició nacional. Per a això, l’aposta del partit dirigit per Junqueras és clara, disputar a CiU el paper central del catalanisme en aquest trajecte cap a una autolimitada sobirania, i fer-ho no per la via d’impulsar un catalanisme popular, de guanyar per a les classes populars l’hegemonia del catalanisme, sinó assumint el projecte del catalanisme conservador.
Els estrategs republicans han vist l’oportunitat de prendre el relleu de CiU, desgastada pels desequlibris provocats per la crisi dels partits que han gestionat el poder autonòmic, partits que han estat els principals protagonistes de les polítiques econòmiques que han conduït a nivells cada vegada majors d’explotació i despossessió. Però volen fer-ho sense cap trencadissa, assumint el seu projecte polític de defensa dels interessos de les classes dominants, defensa legitimada per una base social més àmplia, adoptant els elements clau del catalanisme conservador, i així no fan més que agafar les regnes d’un projecte fallit.
És un pas coherent, però, amb una transició que com l’anterior és filla de renúncies, que ara fins i tot inclouen la renúncia a la plena normalitat de la llengua, i també als Països Catalans. ERC ara ja sosté que els Països Catalans no són cap subjecte polític, i tot i que esmenta retòricament la ‘nació catalana’, una nació que no és subjecte polític és ben poca nació.
Les paraules d’algun inefable dirigent i exconseller del partit ens recorden aquell Tarradellas que afirmava “jo estic en contra dels Països Catalans’, i que tant contudentment escarní Joan Fuster a “Països Catalans, problema i programa” retratant la misèria del catalanisme regionalista de la burgesia catalana que representaven aquests discursos. La deriva de l’actual ERC s’acosta més a aquell gran oportunista que volia jugar a home d’estat fent de titella de les forces que cuinaren la transició, que no a figures històriques com Macià, que feren possible el pas del catalanisme al camp popular, acabant amb l’hegemonia de la burgesia, una evolució que només la guerra i la brutal dictadura franquista aconseguiren frenar.
Les línies programàtiques d’ERC s’adiuen amb una transició que no ha estat concebuda per a l’emancipació del poble, sinó per seduir les elits, com fa ja més de trenta anys, garantint-los que tot canviï una mica perquè tot segueixi igual. Construir unes ‘estructures d’estat’ sense sobirania econòmica, lligades a les cadenes d’una Unió Europea cada vegada més deslegitimada en plena fugida endavant cap a la negació de tota voluntat democràtica pugui qüestionar els interessos d’una minoria cada vegada més agressiva.
Una transició per al Principat encomanada a la bona voluntat de les mateixes minories de sempre, fins avui lligades al projecte espanyol, i que si d’alguna cosa han donat mostres és de no tenir el menor interès en cap mena de ruptura més enllà de renegociar el règim fiscal.
No és posible cap ruptura amb el marc polític existent preservant els interessos de les classes dominants de les quals és fill aquest marc. Ni tampoc podrà mantenir una base social sòlida, ni una legitimitat popular que pugui ser el fonament d’una nova república, un procés la direcció del qual exigeix desvincular tota reclamació de sobirania, certament majoritària al Principat, de la reivindicació també molt majoritària a tot el país de la necessitat de recuperar la democràcia segrestada i aturar el sagnant procés d’empobriment massiu d’unes polítiques econòmiques pensades per a desballestar tots els drets assolits per la classe treballadora i les classes populars al llarg del passat segle.
L’evolució del partit de Junqueras cap a posicions cada vegada més dretanes no representa cap novetat programàtica. El que sí que resulta una novetat és que alguns autoproclamats independentistes segueixin a ulls clucs aquesta evolució, renunciant a la pròpia nació, a l’empresa de construir un projecte polític per a un país complet veritablement lliure, amb una llengua viva i normalitzada, que lligui les corrents de l’emancipació nacional i la defensa dels interessos de les classes populars. Són aquestes les úniques que es troben al marge dels pactes, traïcions, regionalismes i enganys dels de dalt i les que han mantingut fins avui viva la realitat d’una llengua, i d’un país, que perviu i és possible malgrat els atacs, les prohibicions i les renúncies.
