Els rucs útils del poder establert
Ara fa un any, el Tribunal Constitucional va dictar sentència contra l’estatut autonòmic del Principat, mostrant una vegada més la cara real d’un estat que quan sent perillar la seva unitat territorial s’oblida per complet del concepte democràcia. En aquelles setmanes l’efervescència independentista va semblar que iniciava un camí imparable i ràpid cap a la independència.El 10 de juliol una marea humana va envair Barcelona per dir que ja n’hi havia prou. I al davant de tots, la classe dirigent del país, amb el posat de gravetat de les ocasions històriques. Un president autonòmic que no s’hi acabava de trobar i un cap de l’oposició que descobria sorprès el rèdit que en podia treure.
Algun dia algú haurà d’explicar en què es basa el segrest sentimental de CiU cap a desenes de milers d’independentistes. Gent que es creu independentista, que hagués estat capaç d’escopir a la cara de Carod-Rovira per haver pactat amb Montilla, diposita una i altra vegada el seu suport a una coalició política que en 37 anys d’existència ha deixat més que clar la seva voluntat de gestionar l’autonomia i de no encetar cap aventura.
A vegades el temps distorsiona la perspectiva dels fets, i acabem projectant al passat la situació actual, oblidant els canvis haguts i el per què d’aquests. Després d’aquella manifestació, i durant tota la precampanya, CiU va abanderar en el seu discurs, sense abandonar mai un discurs calculadament ambigu, un horitzó nacional sense límits pel Principat. I se’n va endur i va conservar tot el segment de votant sobiranista. Desenes de milers de persones van creure en que primer el concert econòmic i després la independència.
El que ha vingut, però, ha estat una autèntica revolució thatcheriana. Ensorrada l’esquerra reformista fruit de les seves febleses i contradiccions, han aplicat un perfecte programa de la “doctrina de xoc”, justificant dures mesures socials a partir de l’alarmisme de la situació econòmica. I encara més, han pactat desacomplexadament amb els responsables de la campanya de propaganda anticatalanista més important de la història. Evident venint de gent que ja comparteix taula i altres coses a les caixes, la patronal, les mútues sanitàries i fins i tot al Barça -i alguns a la família- no ens ha d’estranyar.
No podem, però, considerar això una derrota. No nosaltres. El sobiranisme que s’esbrava en dos segons no jugarà cap paper actiu en el procés d’independència i mai donarà suport a uns plantejaments rupturistes com els de l’esquerra independentista. Només cal veure el trist paper dels opinòlegs sobiranistes durant la protesta davant del parlament. En canvi, l’acumulació de forces populars és la via que, per sort, no hem perdut de vista mai.
Davant nostre tenim un futur negre, però també una oportunitat. En un moment en que centenars de milers de ciutadans rebutgen la casta política, difícilment es pot produir en aquest país cap alternativa real a aquesta casta que no sigui en els paràmetres d’alliberament nacional i social que ha estat traçant l’esquerra independentista. I alhora tenim ja una experiència acumulada que ens demostra el valor efímer del cant de sirenes.
I quan algun sobiranista liberal s’atreveixi encara a recordar aquella covarda cantarella de renunciar als Països Catalans perquè la independència està a tocar i això és un llast, serà l’hora de recordar-li que mentre a València 50.000 persones es van manifestar en favor de l’escola en valencià, a Barcelona -lloc on per cert contra les sentències de la immersió lingüística només s’hi manifestà en contra al carrer l’esquerra independentista- CiU i PP es repartien el poder gràcies, entre altres, al xec en blanc de patriotisme atorgat pel sobiranisme liberal.
