Empresonen la democràcia

El passat dimarts 13 d’octubre, el funest jutge Baltasar Garzón ordenava la detenció de deu persones a Euskal Herria acusades d’encapçalar la nova estratègia política militar de l’organització Euskadi ta Askatasuna. L’Audiència Nacional espanyola, hereva de l’antic Tribunal de l’Ordre Públic en temps de Franco, s’encarregava d’encarcerar els impulsors de l’última aposta de l’esquerra abertzale per tal de superar el conflicte armat. Segons els seus mitjans afins, habituals i de filosofia unionista, ETA rebia el cop definitiu i tots ho volien celebrar amb la pompositat que es mereixia la notícia.

Desinformar per controlar: no és nova l’estratègia, fa dècades que s’utilitza, de fet el seu impulsor va ser un tal Goebbels, Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del partit nazi alemany: “Repetir una mentida mil vegades acaba convertint-se en veritat”. Màxima que marca la trajectòria del Ministeri d’Interior de l’Estat espanyol (només cal recordar Acebes borbollant com una titella desencaixada l’11 de març de 2004: “Ha estat ETA, ha estat ETA, ha estat ETA”).

Ens han parlat de garanties processals, d’independència judicial i de testimonis policials irrefutables. Ens han parlat de tot això i ens parlaran de molt més, malgrat que no són més que falòrnies de bar. Els i les que hem estat jutjats per aquest tribunal especial sabem que les garanties processals es redueixen a una mera formalitat, que el poder legislatiu i el judicial formen una piconadora il·legítima prostituint la tan escatainada separació de poders de la qual en parlava Montesquieu, i que les proves policials incontestables es redueixen amb una normalitat esgarrifosa a declaracions estretes sota tortura. Des de les entranyes de l’Estat espanyol, amb l’ardit que tants bons resultats els dóna, sentencien que tot és ETA i que tot forma part d’un mateix entramat que busca la mateixa finalitat. En literatura això s’anomena metonímia: confondre la part amb el tot. Però per tal que ningú no es pensi que vull parlar de metàfores i de relativitats abstractes em passaré al terreny del concret. Anem a pams.

Cinc persones romanen segrestades a la presó i tres més estan en llibertat sota fiança per desenvolupar una activitat política pública. La deriva autoritària i repressiva de l’Estat espanyol, en el marc de la qual s’han d’entendre aquestes detencions, tan sols ofereix una sortida a la societat, i aquesta és la perpetuació del conflicte. I això no només ho penso jo, sinó que també ho pensen les quaranta mil persones que el dissabte 17 d’octubre es van manifestar a la ciutat de Donosti per recalcar dues coses:

D’una banda, que l’única finalitat de la Llei de partits és negar el dret a la participació política d’un sector de la ciutadania que professa una ideologia abertzale i socialista, i, que davant d’aquest fet, on es criminalitzen les idees, mai s’acceptarà l’escenari de bloqueig i passivitat que es vol imposar.
I de l’altre, que la unitat dels sindicats ELA, LAB, ESK, ESTEE-EILAS, EHNE I HIRU, i dels partits polítics EA, EB, PNB, Aralar i, evidentment, Batasuna deixa en entredit les teories repressives de l’Estat espanyol.

El PNB i el sindicat de la seva massa social ELA van sortir al carrer i van signar el manifest conjunt malgrat les advertències explícites de Rubalcaba: “Tot aquell que surti (amb la manifestació) defensarà al carrer una estratègia política i militar dissenyada per ETA”. Una vegada més els espanyols es queden sols, en minoria aclaparadora, i imposant per la força les seves tesis.

La multitudinària manifestació que va omplir de gom a gom la Bahía de la Concha de Donosti no era una demostració de poder, de capacitat o de potència de l’esquerra abertzale. El que vam veure va ser la fotografia d’un futur, la il·lusió d’un horitzó i l’esperança d’un camí per recórrer. I molts pensem que pot i deu ajudar a coordinar esforços entre tots i totes aquelles que desitgem realment construir un escenari democràtic com a plataforma per superar les causes del conflicte armat.

Perquè d’una banda tenim un ministre d’Interior que diu en una roda de premsa: “O violència o política”. I ho diu després d’una operació policial contra tots aquells i totes aquelles que busquen obrir noves vies polítiques a l’espiral on ens trobem, i tot just quan l’Estat espanyol inicia un nou judici contra els militants de Segi, l’organització política del jovent abertzale. I d’altra banda tenim una majoria social que va voler proclamar amb la seva presència i representativitat que no està disposada a tolerar muntatges polítics policials que només busquen trencar qualsevol temptativa per desembocar en un marc en què la societat pugui triar lliurement el seu futur.

L’Estat espanyol vol sotmetre a Euskal Herria, i per tal d’aconseguir-ho està disposat a retallar les llibertats civils i polítiques més bàsiques. La repressió és l’aposta que més beneficis li reporta a curt termini. Però la lluita d’alliberació d’un poble mai és un esprint, i la iniciativa política frontal és la millor forma de combatre la barbàrie, l’apartheid i l’empremta dels que ara estan patint les conseqüències de la seva coherència en forma de presó i aïllament. Perquè una vegada més s’emporten lluny als companys i les companyes, a les persones, tot i que inevitablement deixen més determinació que mai als barris, als pobles i les ciutats, determinació per continuar avançant. Empresonen la democràcia, sí, però mai podran silenciar la veu de tot un poble.