Engolits pel circ mediàtic?

[Aquest article sorgeix de la intervenció que vaig fer a les Jornades Filosòfiques de Barcelona a principis de desembre]

Sóc de la generació que ens vam formar políticament a mitjans dels anys 90. Els que okupàvem cases per fer-ne centre socials, els que vam retornar l’independentisme al carrer, els que acabàvem les manifestacions amb enfrontaments amb la policia. Escoltàvem Kortatu, Barricada, La Polla. Admiràvem la kale borroka d’Euskal Herria.

En aquell context, de quins mitjans disposàvem per fer arribar les nostres crítiques i propostes? Als mitjans oficials sortíem molt poc. I quan hi sortíem era per criminalitzar-nos, sempre. Amb el temps alguns mitjans van fer reportatges més o menys condescendents amb l’okupació, però amb voluntat de divisió: “okupes bons nois i okupes violents”.

Per la nostra banda, vam començar a crear mitjans alternatius, al principi molt precaris. Recordo els fanzines que eren simplement un quants fulls DinA4 fotocopiats, plegats per la meitat i grapats. Hi havia algunes revistes que no ens criminalitzaven. Les de més qualitat eren l’Illacrua i La Veu del Carrer, tot i que no eren del moviment nascut a mitjans 90 sinó que venien d’abans, del moviment ecologista, antimilitarista i veïnal, sobretot.

Volíem el nostre ‘Egin’

Davant d’aquella realitat, teníem la necessitat de disposar de mitjans propis de qualitat per sortir del nostre cercle i arribar a la resta de població, per fer arribar les nostres denúncies (contra el capitalisme i l’Estat espanyol) i les nostres propostes (construir una societat i uns Països Catalans lliures de capitalisme, que alguns etiquetàvem com a socialisme, d’altres anarquisme i la majoria no li posava nom). Una de les primeres iniciatives dins del moviment okupa va ser el ContraInfos (una mena de diari-mural setmanal que es penjava a les parets de casals, cases okupades, bars, entitats…).

Deia que admiràvem la kale borroka, doncs també ens emmirallàvem en el diar Egin (tancat pel jutge Baltasar Garzón el juliol 1998) i el Gara, el seu successor. Volíem tenir el nostre Egin/Gara. I un grup de gent de Barcelona i València de l’esquerra independentista vam fer néixer el setembre/octubre de 2002 L’Accent.

Després es van crear altres mitjans sorgits dels moviments populars, alguns a nivell local i d’altres d’àmbit superior, el més reeixit La Directa. I també hi va haver l’eclosió de mitjans digitals en català, que va permetre l’obertura de l’espai mediàtic a noves veus crítiques amb el sistema.

En paral·lel, aquells que ens enfrontàvem a la policia al carrer a mitjans dels anys 90, vam anar fent créixer i vam anar vertebrant progressivament l’esquerra independentista i anticapitalista. Però durant la major part de la primera dècada del segle XXI hem continuat tenint vetat l’accés als mitjans del sistema.

Aleshores va irrompre el moviment antiglobalització. Internet va animar al seu creixement. També feia un qüestionament del sistema com havíem estat fent nosaltres, però de manera més ambigua i menys contundent. En aquest cas, els mitjans del sistema se’n van fer ressò i li van donar ales. Penso que per diversos motius: tenia una capacitat d’arrossegar massiva (i això volia dir lectors/oients interessats en notícies sobre el moviment); tenia un discurs més assumible perquè qüestionava principalment les grans institucions internacionals i no tant el sistema a casa nostra, i perquè davant l’esgotament per 25 anys de pujolisme, als partits de l’esquerra del sistema (i als seus mitjans) els interessava donar ales a moviments crítics amb els governs de CiU/PP.

Esclata la crisi i la indignació

I aleshores va esclatar la crisi econòmica. La bombolla que havia anat creixent va rebentar i va fer retrocedir de manera vertiginosa els drets i benestar de les classes populars. El meu pare un dia, temps després que hagués esclatat, em va dir: “Doncs sembla que sí que teníeu raó quan dèieu que la vostra generació viuria pitjor que la dels vostres pares”. Jo hi afegiria que encara més del que podíem arribar a pensar quan dèiem que la cosa acabaria petant.

El que també va acabar esclatant va ser el descontentament i la indignació amb el moviment del 15M. S’omplen les places, s’estén el qüestionament del sistema econòmic, trontolla el sistema polític. Mai tanta gent havia compartit el diagnòstic amb nosaltres.

I la tardor de 2012 la CUP entra al Parlament. I amb els tres diputats, hi fa entrar els plantejaments que havíem anat fent créixer des de mitjans dels anys 90, des del cinema Princesa, des de les manifestacions del 12 d’octubre contra el feixisme, des de la PUA. I aquest discurs accedeix als mitjans del sistema sense criminalització.

Ens ho diuen i no ens ho creiem

Fa pocs anys ens ho diuen i no ens ho creiem. L’independentisme és una proposta present cada dia als mitjans del sistema, i no per ridiculitzar-la, sinó que omple titulars i tertúlies, us diria que fins a la sacietat. (Deixeu-me dir que no tinc clar que sigui beneficiós fer una notícia cada vegada que algú amb responsabilitat, per poca que sigui, en algun govern europeu o institució internacional digui alguna cosa que pot ser interpretada com favorable a la independència o al genèric i inconcret “poder decidir”, perquè pel camí ens hem deixat el dret a l’autodeterminació). El qüestionament del sistema també es fa sentir al circ mediàtic.

Els mitjans que fins fa uns anys criticàvem i consideràvem enemics, donen veu a persones sorgides de lluites populars (15M, esquerra independentista, sindicats combatius, PAH…) o que es fan ressò de les denúncies i propostes d’aquests moviments.

Esmorzem amb una entrevista a un diputat de la CUP, dinem amb les últimes declaracions de Pablo Iglesias i fem el ressopó amb un programa que s’apropa a la vida d’Ada Colau.

Del magazine fotocopiat o grapat que et venia un company de classe a la universitat per 100 pessetes, als matins de TV3 o al programa de prime-time del vespre. I les enquestes encara auguren millors resultats electorals i, conseqüentment, una major presència als mitjans oficials dels discursos que qüestionen des de l’esquerra el sistema i l’Estat espanyol.

El salt no pot ser qualificat d’altra manera que de magnífic.

O potser no?

Servirà per guanyar?

El que no tinc clar és si aquest salt mediàtic servirà per guanyar. I quan dic guanyar (parauleta tant de moda darrerament en l’àmbit electoral) no em refereixo a guanyar unes eleccions, sinó a transformar realment la societat.

Ja vam tenir l’experiència del tripartit principatí, en què representa que l’esquerra va guanyar el poder, però des del meu punt de vista el que va fer va ser gestionar des d’una cara amable el sistema. Però encara molt més evident, perquè va generar moltes més esperances, va ser el “guanyar” que va representar l’accés del PSOE al poder a Barcelona el 1979 i a l’Estat el 1982.

Aquesta irrupció als grans mitjans servirà per guanyar o, per contra, el circ mediàtic ens acabarà engolint i de retruc arrossegarà els moviments rupturistes cap a dins del sistema?

Que les classes populars guanyin hauria de significar, des del meu punt de vista, que es posi l’economia realment al servei de les classes populars, que els serveis públics siguin de qualitat, participatius i únics, i que s’avanci cap a la vertebració dels Països Catalans com a garantia de sobirania popular i futur per la llengua i cultura a tot el territori.

Doncs no tinc clar si aquest salt (aquesta irrupció als grans mitjans) servirà per guanyar o si, per contra, el circ mediàtic ens acabarà engolint i de retruc arrossegarà els moviments rupturistes cap a dins del sistema.

M’explico: No sóc de les qui pensen que com millor pitjor, ni a la inversa. Recordo com fa anys m’enrabiava quan escoltava les tertúlies de la ràdio o llegia la premsa i no hi trobava mai una veu dissident del discurs oficial pel que fa als aspectes centrals del consens. I celebro que els moviments populars haguem tingut la capacitat de trencar l’hermetisme dels grans mitjans. Però alhora detecto alguns riscos que em preocupen.

Aviso: no m’agradaria que el que dic s’interpretés com una crítica a companys i companyes sinó que s’entengués com un auto-toc d’alerta col·lectiu, o autocrítica en tot cas perquè jo també reforço de vegades algunes de les actuacions que em preocupen.

Riscos i reptes

Em preocupa el lideratge. La nostra participació actual majoritària als mitjans oficials reforça els lideratges unipersonals dins dels moviments. El cas més extrem és el de Pablo Iglesias, però en tenim d’altres. La nostra manera de treballar, de lluitar, mai havia estat aquesta i correm el risc que aquesta dinàmica esdevingui una nova pauta per als moviments populars.

Piulem i repiulem fins la sacietat les declaracions de diputats o futuribles candidats, i això reforça aquests lideratges que poden ser perillosos per les dinàmiques que genera de delegació i de desmobilització.

Més. Els mitjans del sistema es dediquen a reforçar uns discursos determinats (i fins i tot parts d’un discurs d’una mateixa persona) com a dic de contenció pels elements menys assumibles pel sistema. D’aquesta manera, els discursos més contundents i crítics queden silenciats, marginats i no poden arribar a qui volem adreçar les crítiques / propostes.

El problema, però, és com fer uns determinats discursos sense el temor a ser caricaturitzats o menystinguts? Qui s’arrisca a tornar a la criminalització? Enmig del 9N, qui surt a recordar que la nació són els Països Catalans? O qui explica que volem acabar amb el capitalisme per construir el socialisme / comunisme / anarquisme en un debat amb tot de tertulians benpensants? Qui posa sobre la taula la necessitat de capgirar-ho tot amb els mitjans que calguin si el que volem és construir una societat sense exclusions i sense privilegis? Qui s’arrisca a que no li tornin a posar un micròfon al davant?

Per altra banda, certament hem fet arribar una part del llenguatge dels moviments populars als grans mitjans, però ens trobem que ens agafen els nostres conceptes, els buiden i els omplen de nous continguts, o senzillament els deixen buits. En tenim exemples a manta: independència, canviar-ho tot, sobirania, justícia social, socialisme.

I alhora ens arrosseguen cap al seu llenguatge. Segur que una “llista de país”, és a dir, al servei de les persones que vivim en aquest país, és aquella que incorpora qui està impulsant i aprovant retallades? I més: de quin país estem parlant? Ja ens hem oblidat dels Països Catalans més enllà de ser un apèndix als manifestos?

També correm el perill d’acabar valorant una acció/acte en funció del seu impacte als mitjans de comunicació, i que això ens acabi condicionant a l’hora de plantejar la lluita de manera global. I alhora, ens podem trobar amb el menysteniment de la feina de formigueta, del teixir xarxa, del fer créixer les resistència que no sortirà mai a un titular.

Fins i tot ens torbarem que menystenim la criminalització que en part ens ha permès arribar fins aquí. I amb això em refereixo a menystenir les decisions preses, encara que siguin criminalitzades. Un exemple el tenim en la massiva manifestació que hi va haver a Barcelona el juny de 2011: després de diversos dies de dura criminalització per l’intent d’impedir que el Parlament de Catalunya aprovés uns pressupostos antisocials, unes 200.000 persones van sortir al carrer en l’onada del 15M el diumenge següent malgrat que tenien en contra tots els mitjans del sistema. Si haguéssim calculat l’acció en funció de la criminalització, ens hauríem hagut de replantejar l’acció al Parlament.

El consens delimita les fronteres del debat que es pot tenir. Abans nosaltres érem fora d’aquest consens i això no ens incomodava. Amb les conseqüències de la crisi econòmica, els mitjans han hagut d’eixamplar les fronteres per poder-hi incorporar una part d’anàlisis i de les crítiques que es fan al sistema, ja que sinó se’ls quedaven a fora massa espectadors/lectors/compradors/votants. Ara tinc la sensació que ens estan intentant incorporar a dins del consens i fer-nos molt difícil de sortir-ne. I un dels recursos que utilitzen és precisament el que apuntava del dic de contenció amb el que deixen fora uns determinats discursos i n’incorporen d’altres. I si quedes fora, quedes exclòs i marginat.

Pèrdua d’autonomia

Temo que tot això que he posat sobre la taula ens pot portar a una pèrdua de la capacitat d’autonomia deliberativa dels moviments populars respecte els intents de control de l’opinió pública per part del poder econòmic i polític.

Més amunt he apuntat que “mai tanta gent havia compartit el diagnòstic amb nosaltres”. El repte hauria de ser que tota aquesta gent compartís també la proposta i s’impliqués en la construcció de les alternatives, en engruixir les files per enderrocar el sistema. I no tinc clar si la nostra presència als mitjans oficials ens ajudarà a aconseguir-ho.

Amb tot això no estic dient que ens haguem d’auto-aïllar, de tancar-nos en una closca amb els nostres discursos i continuar fent fanzines fotocopiats i grapats.

Però sí que crec que cal vigilar a no quedar engolits pel poder uniformitzador dels mitjans del sistema. Ens hi juguem massa.

*Laia Altarriba és periodista i militant de l’esquerra independentista. Ha estat fundadora i redactora de L’ACCENT.