Escenaris postelectorals

Les eleccions autonòmiques del Principat de Catalunya del passat 28 de novembre van suposar un retorn de CiU al poder, un bany de realitat per a l’independentisme, un gir polític més cap a la dreta i l’aparicióde l’ombra electoral de l’ultradreta. l’ACCENT analitza algunes de les claus dels resultats i el futur panorama polític que es dibuixa.

Agenda autonomista

Si algú pensava que amb el seu vot a CiU estava abonant una estratègia independentista, l’agenda que els guanyadors d’aquestes eleccions van filtrant ja deixa clar que està equivocat. Les prioritats polítiques de CiU en matèria d’autogovern són mantenir-se en la ortodòxia del pacte i del peix al cove i evitar cap pirueta sobiranista difícil de defensar.

Fins i tot Felip Puig va afirmar, només 48 hores després de la victòria, que el concert econòmic no era un objectiu per a aquesta legislatura, negant així la seva principal proposta política durant la campanya electoral. Posteriorment, Mas va matisar aquestes paraules, iniciant així el ball interpretatiu. Per Mas, la proposta de les eleccions no era el concert econòmic, sinó un “pacte fiscal en la línia del concert econòmic”, fet que per Puig es materialitza en un model com l’alemany. De totes maneres, però, ja durant la campanya van anunciar que aquesta proposta restaria aparcada fins a conèixer qui ocuparia la Moncloa la següent legislatura i les seves necessitats de suports parlamentaris.

La lectura dels resultats també abona l’estratègia autonomista: el triomf de CiU s’ha cimentat damunt el votant nacionalista clàssic però també damunt el votant autonomista de l’àrea metropolitana, mentre que la seva ambigüitat en matèria nacional no li ha passat cap tipus de factura ni cap fuga de vots cap a l’independentisme transversal.

Polítiques sobre l’estat del benestar.

A grans trets, es preveu una política continuïsta respecte la del tripartit en el camp de l’estat del benestar. De fet, la política educativa dels darrers anys s’ha basat en un acord constant entre PSOE i CiU per avançar en el camí del reconeixement de l’escola concertada, la introducció de la gestió indirecta en l’escola pública i l’entrada de la mercantilització a les universitats.

Pel que fa a la política sanitària, li tocarà a CiU fer allò que també  hagués acabat fent el PSOE: la introducció d’una taxa per fer ús de la sanitat pública, publicitada com a “copagament”. En aquesta línia, el diari Ara va anunciar el dilluns passat que amb tota probabilitat el futur conseller de sanitat seria Boi Ruiz, una figura independent que actualment presideix la Unió Catalana d’Hospitals, la patronal d’aquest sector.

Finalment, caldrà veure com es materialitza la proposta de CiU d’aprimar l’administració. Reducció del cos d’assessors i alts càrrecs o externalització de serveis públics? En tot cas, l’horitzó és d’avançar en les polítiques de reducció de l’estat del benestar, horitzó que, també cal dir-ho, hagués estat igualment present si s’hagués pogut reeditar el tripartit.

Desmantellament dels senyals d’identitat del tripartit

CiU ja ha anunciat la seva determinació a desmantellar algunes polítiques i actuacions del tripartit que servien a aquest per intentar marcar un perfil d’esquerres. En aquest sentit, ja ha anunciat la desaparició de la conselleria específica de medi ambient, que seria integrada a la de política territorial. També semblen tenir els dies comptats la limitació dels 80 km/h a les entrades de Barcelona i el codi ètic dels Mossos que Joan Saura volia deixar aprovat com a colofó al seu mandat.

On es preveu que la decisió generi controvèrsia i mobilitzacions socials és en la voluntat de tirar pel dret amb la construcció del Quart Cinturó, que fins ara es feia tram a tram, intentant pactar el recorregut i l’impacte de l’obra per tal de minimitzar la protesta social que havia generat.

El PSC s’ensorra

La caiguda electoral del PSC és de les que fa història. El partit que fins aquest 28 de novembre ostentava tots els ressorts del poder a Catalunya va obtenir 70.000 vots menys que els obtinguts per ERC a les eleccions estatals de 2004. Aquesta davallada es va veure accentuada amb la derrota contra CiU en feus tradicionals del PSOE com el conjunt del Baix Llobregat o poblacions com Montcada i Reixac.

La clau de l’ensulsiada es troba en la incapacitat del PSC de servir els interessos de la seva base social. Els “fets de maig” -la submissió explícita del PSOE als dictats econòmics internacionals- van demostrar la inutilitat del partit per defensar més que la resta els drets socials, mentre que la sentència del Tribunal Constitucional va demostrar la seva inutilitat en la defensa dels interessos catalans no des d’una perspectiva independentista, però sí autonomista.

Els vots perduts pels socialistes entre 2003 i 2010 s’enfilen a quasi mig milió. Si bé cal assenyalar que hi ha hagut un transvasament del vot més espanyolista cap a PP i Ciutadans, també és cert que els resultats de CiU aquest 2010 als feus socialistes indiquen el suport d’exvotants del PSC.

Si per alguna cosa haurà servit el període polític de 2006-2010 és per enterrar per sempre els mites sobre el suposat comportament electoral del vot castellanoparlant de l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquella dita que deia que el dia que un “xarnego” es presentés a president de la Generalitat arrasaria als barris metropolitans ha quedat absolutament desmentida amb els resultats electorals de José Montilla, incapaç el 2006 d’igualar els obtinguts per Maragall a les eleccions anteriors i fins i tot superat en moltes d’aquestes poblacions per Artur Mas. La cruïlla en la que es troba el PSC pot fer que el partit resolgui l’etern dilema de la seva relació amb el PSOE o bé que resti congelat

L’ombra de PxC

Si bé finalment no van obtenir representació parlamentària, el partit racista de Josep Anglada va aconseguir arreplegar 75.321 vots (un 2,42%). Aquests resultats, a més, dibuixen la geografia del que pot ser la participació electoral d’aquesta formació ultradretana a la properes eleccions municipals. La mitjana de vots a les comarques de l’àrea metropolitana barcelonina -juntament amb els seus feus d’Osona i Baix Penedès-, es situa per sobre de la mitjana autonòmica. De fet, Anglada fa mesos que està estructurant la seva formació especialment al Baix Llobregat, on ja fa mesos va afirmar tenir preparades un mínim d’onze candidatures municipals que, si aconsegueixen mantenir la tirada d’aquestes eleccions autonòmiques, poden penetrar en municipis com l’Hospitalet, Sant Andreu de la Barca o Sant Vicenç dels Horts, on han superat el 4% dels vots.

Laporta entra al Parlament

L’entrada d’una nova formació al Parlament no és cosa gens fàcil, però el fet que Joan Laporta hagi aconseguit posar-hi els peus per només un estret marge de 1.800 vots no es pot considerar una victòria gaire lluïda, sobretot partint del fet que l’espai autoanomenat “independentista transversal” aspirava fa pocs mesos a obtenir entre 20 i 30 diputats segons els seus propis càlculs. Si bé sumant els vots solidaris i els reagrupats s’obtenen 150.000 sufragis, no s’ha aconseguit substituir ERC com a referent independentista parlamentari en el que a priori era un dels escenaris més favorables per a fer-ho.

L’origen del vot a SCI cal cercar-lo gairebé en exclusiva en exvotants d’ERC, a banda dels qui votaren per primer cop. El seu mapa de resultats dibuixa altra vegada el mateix que ja van plasmar les consultes: l’existència d’una àrea de la Catalunya Vella (Berguedà, Osona, Garrotxa) on l’independentisme té una força social molt important, i la plasmació a l’interior del propi Principat dels “ritmes polítics molt diferents” que tan sovint s’han esgrimit parlant del conjunt de la nació.

Els quatre diputats de SCI tenen ara el repte de visibilitzar-se sense grup parlamentari, fet que els impedirà, per exemple, poder presentar proposicions de llei com la de declaració unilateral d’independència promesa durant la campanya electoral. També caldrà veure si Laporta és capaç de consolidar-se com a parlamentari -ja durant la campanya va donar mostres d’inseguretat i poc coneixements polítics- o si per contra la figura ascendent serà un reputat orador com López-Tena. Del que no hi ha dubte, però, és de la voluntat de SCI d’estendre’s com a partit a tots els nivells. Així ja han anun- ciat la seva presència a les eleccions municipals, contestada des d’ERC amb una proposta de coalició a Barcelona. De moment la CUP no s’ha pronunciat contra el que s’intueix com una OPA hostil de SCI inspirada per Uriel Bertran.

Precisament és una incògnita el programa polític que adoptarà SCI més enllà de l’agitació independentista parlamentària. Durant la campanya van potenciar la imatge del seu flanc més progressista, amb la presència continuada de dirigents del PSAN als actes polítics i la presència de gent com Isabel Clara-Simó a les llistes. Al grup parlamentari, però, només Toni Strubell pot representar aquest perfil, davant els altres tres diputats, més amarats d’un sobiranisme de tuf convergent.