Feixisme: el capitalisme portat a l’extrem

Avui fa una mica menys de fred que ahir. L’amenaça nazi-feixista que assetjava Barcelona per al 12 d’octubre sembla que es va esvair i es va quedar en això, una amenaça. Van venir, cert, i es pot dir que van veure-hi; ben poc, alguns. Però no van guanyar, no.

Ara que ha passat el 12, podem reflexionar críticament sobre errors i encerts de com l’hem afrontat: el principal error, al meu parer, la psicosi i el terror previ que ens va agafar sobretot la setmana anterior. Crec que l’addicció a Internet i les xarxes socials -de les quals me n’he de reconèixer com a víctima, també- ens va fer sobredimensionar la realitat. I cal prendre’n nota, bé que ho fem quan sabem que les xarxes sobredimensionen quelcom positiu a favor nostre. Doncs aquí igual.

Positivament, com a encert, la gran lliçó del barri de Sants que en un exercici de memòria històrica i consciència col·lectiva -de barri, de ciutat i de país- surt al carrer a prendre una decisió assembleària de bloquejar els feixistes, sabent que no estarà sol -ni com a barri, ni com a ciutat ni com a país-. La política del poble, la que mai no hem de deixar de practicar: directa, assembleària, de carrer, determinada i desobedient. I, com no, la convicció de la Plataforma Antifeixista de Barcelona, convocant a Pl. Universitat.

Perquè a Pl. Catalunya s’hi va manifestar, a part d’altres personatges vinguts també de l’Estat i/o sota convocatòria de PP i C’s, un feixisme més nostrat que creix poc a poc. És el de PxC i del centre nazi Tramuntana -em nego a dir-li ‘casal’-. I aquest és el que més ens hauria de preocupar, perquè és el que té més projecció present i futura.

Per sort nostra, però, és el que també es pot confrontar amb un discurs més social, sense necessitat que el discurs nacional sigui la primera línia de combat, tot i que, com a nació oprimida que som els Països Catalans, és obvi que hi és, i latent, en tota la confrontació. L’ascens del feixisme de PxC i Tramuntana es deu a les situacions derivades de la crisi sistèmica capitalista. Beuen de les fonts del nacional-socialisme alemany i del feixisme italià per articular un discurs suposadament social cap a, això sí, només una part de la població, per tal de marginar, discriminar o exterminar l’altra part de la població. I tot, en benefici del sistema capitalista existent.

Són conseqüència i necessitat directa del capitalisme. El feixisme que més creix a Catalunya no és el que rememora temps passats i s’embolcalla amb banderes casposes i naftalina; el feixisme que més creix és el que copia els moviments socials. Saben que així faran campanyes i línies estètiques que poden resultar atractives i innovadores i no remeten directament al passat. Però el que busquen és el mateix que els altres feixistes de caspa i pollastre: una solució totalitària que sotmeti la classe treballadora i l’exploti encara més, tot anul·lant també la nació oprimida i reblant el clau de l’opressió de gènere. El feixisme és el capitalisme portat a l’extrem.

D’aquí, que tant per a uns feixistes com per als altres, l’enemic sigui el mateix: persones migrades, persones que trenquen amb l’heteropatriarcat, independentistes, anarquistes, comunistes, feministes… tothom qui tingui un potencial revolucionari en la seva condició col·lectiva, tothom qui pugui suposar un revulsiu dins la classe treballadora. Tothom qui, objectivament, sigui antifeixista, en potència o real.

En aquest sentit, l’independentisme, encara que sigui aquell anomenat transversal (sic) o sigui directament capitalista, serà atacat per tot tipus de feixisme en tant que vol trencar el marc actual d’acumulació capitalista, l’Estat espanyol, territori que defensa la burgesia -catalana i espanyola-. La cosa no va de banderes -la burgesia no en té cap altra que els diners-, sinó de marcs territorials d’acumulació de capital. Això és quelcom que l’esquerra independentista va entendre des dels seus inicis i per això integra la lluita antifeixista com a indestriable de la lluita anticapitalista.

De la mateixa manera que la lluita pels drets socials ha d’anar de la mà de la lluita antifeixista, la lluita independentista també ho ha de fer. I ha de ser explícita i inequívoca. Quan lluitem contra les retallades, contra la destrucció dels serveis públics, contra la precarització de les condicions de treball i de vida, etc., estem fent front als processos de reestructuració del capital a l’Estat espanyol -dins context europeu i mundial, òbviament-. Quan lluitem per la independència d’un territori sota domini espanyol, també. No s’hi val a mirar a una altra banda, a fer veure que no existeixen o, encara pitjor, convocar migdiades per intentar ridiculitzar-los -l’efecte és invers, que ho sapigueu-. Un dia us llevareu de la migdiada amb un mort antifeixista damunt la taula i encara us preguntareu com ha passat.

La crisi persisteix, les agressions a la classe treballadora, a les dones i als Països Catalans, també. L’empara institucional del feixisme és l’avantsala del feixisme de carrer que agredeix qui el combat, mostrant-se més evident darrerament. Quan PP i C’s no volen condemnar el franquisme, quan les lleis estatals i autonòmiques criminalitzen la població immigrada, quan s’ataca la dissidència política, quan es nega el dret al propi cos, etc., es llença un missatge clar als feixistes de carrer: aquí teniu l’objectiu a atacar, teniu via lliure. I ho estan fent des de fa temps, uns i altres, des de tot arreu.

Avui fa una mica menys de fred que ahir. Però el fred, igual que el feixisme ‘nostrat’ i social, i llur amenaça, romanen. I haurem seguir-hi plantant cara, des d’avui mateix, no cal esperar al 12 d’octubre de l’any vinent. I ho haurem de fer amb les lliçons apreses: no sobredimensionar l’amenaça però, sobretot, no menysprear-la ni minimitzar-la; fer-hi front des del carrer, assembleàriament, recuperant els nostres espais amb determinació i desobediència; sumant-hi totes les forces, enfrontant-nos a totes les agressions i en defensa dels nostres drets socials i nacionals; perdent-hi la por i assenyalant-ne els culpables que en toleren l’avanç; i, tenint en compte que ens hi va la vida, carregant-nos de raó, força, solidaritat i tendresa, perquè la por que puguem tenir només la superarem col·lectivament.

Com resa una vella samarreta de l’Antifaschistische Aktion: Faschisten bekämpfen. Zusammen. Auf allen Ebenen. Mit allen Mitteln. Feixisme mai més, enlloc, contra ningú.