Filòlegs del sector elèctric i ‘dèficit de tarifa’

Preu voluntari al petit consumidor, així és com gràcies a l’enèsima, i prometen que darrera, reforma del sector elèctric es passarà a anomenar l’actual Tarifa d’Últim Recurs (TUR). Com la TUR, fins ara, era la tarifa que t’aplicaven les Comercialitzadores d’Últim Recurs (CUR), entenc que aquestes, d’aquí poc es convertiran en el voluntariat elèctric. No sé, per a mi que el major actiu que tenen les elèctriques és un artista del llenguatge i de la paraula. No pensava iniciar així aquest text, però és que la realitat supera la ficció. Com s’atreveixen? Preu voluntari al petit consumidor? Sembla un acudit, tret que per “voluntari” s’entenga -i em perdonareu l’expressió- “el preu que els done la gana”. Segurament; ha de ser això, ja que en cas contrari significa que, a més d’espoliar, es burlen de nosaltres.

La pregunta és com hem arribat fins ací? Com hem creat unes estructures de poder tan grans que han aconseguit que les reformes del sector elèctric no es destinen a reformar a aquest sector, sinó a consolidar el poder de les empreses que el componen i a assegurar que els ciutadans -que encara podem pagar la factura- els financem tots els capricis, vel·leïtats i pelotazos. Cal pensar que, pel que es diu, totes les últimes reformes tenen com a únic propòsit actuar sobre el dèficit tarifari; però cap d’elles té l’objectiu d’acabar-ne amb les causes.

A hores d’ara, ja és conegut que a Espanya hi ha un desfasament entre els costos regulats del sector elèctric, la tarifa i el preu al qual les comercialitzadores i generadores pacten la compra d’electricitat. Aquest desfasament és el dèficit de tarifa. Així que la qüestió és per què abans no existia dèficit de tarifa, i ara sí? La resposta la donà Ana Marco, el passat 29 de juny en una sessió de formació organitzada pel grup local de Barcelona de Som Energia. Ella, amb una breu pinzellada explicà el que per a mi, a dia de hui, és la interpretació més lògica i convincent que he sentit sobre el per què del dèficit.

Legislativament, l’origen de tot aquest despropòsit és a la Llei 54/1997 del Sector elèctric. Aquesta llei és la traducció legislativa de l’acceleració de les privatitzacions del sector que es van produir al  final dels 90, durant el primer Govern d’Aznar. En el preàmbul d’aquesta Llei es pot llegir el següent: “a diferencia de regulaciones anteriores, la presente Ley se asienta en el convencimiento de que garantizar el suministro, su calidad y su coste no requiere […] que el Estado se reserve para si el ejercicio de ninguna de las actividades que integran el suministro. Así se abandona la noción de servicio público, […] sustituyéndola por la expresa del suministro a todos los demandantes del servicio dentro del territorio nacional […] el sistema eléctrico nacional deja de ser un servicio público de titularidad estatal desarrollado por el Estado […]. La gestión económica del sistema, por su parte, [….] abandona la idea de una planificación determinante de las decisiones de inversión […], que es sustituida por una planificación indicativa […] que puede facilitar decisiones de inversión de los diferentes agentes económicos”.

Perdoneu-me que m’haja estès a la cita, però és que té molt de suc. El primer i evident és dir que el subministrament elèctric deixa de ser un servei públic. Aquesta frase parla per si sola, és clara i gens ambigua. Però, el segon i el tercer ho és menys. Dir que la noció de servei públic se substitueix per la de “subministrament als demandants” és digne del mateix artista del llenguatge que fa un parell de dies, amb la nova reforma, ens va regalar la perla del “preu voluntari”. Tal com jo la interprete, el que ens diu el legislador és que el que abans era un servei públic ara es tradueix en l'”obligació” de subministrament al demandant. El demandant no és el ciutadà o ciutadana, el demandant, en economia neoclàssica, és el que accedeix al mercat i, per tant, el que té demanda efectiva. Traduït: el que té prou capacitat adquisitiva per estar en aquest mercat. Per tant, la Llei 54/1997, estableix que el sistema elèctric -les empreses?- ha de subministrar electricitat a qui la puga pagar. Penseu-ne l’abast en una estructura monopolista com l’elèctrica.

La tercera qüestió que volia ressaltar d’aquest preàmbul de Llei és el significat de la fi de la planificació determinant [i la substitució] per la indicativa. Aquesta part és la que més em va impressionar del que ens va explicar Ana Marco. En termes de política energètica això vol dir que, en l’anterior sistema, en el de planificació determinant, es feia una previsió estatal de quant produir, per a qui i a quin cost. Això es traduïa en la construcció de més o menys plantes generadores (tèrmiques fòssils, hidroelèctriques o nuclears), en una determinada xarxa de transport i de distribució i en unes tarifes concretes. Aquestes plantes, podien ser privades o públiques, però si es construïen era perquè així “ho sol·licitava” el Ministeri d’Indústria i Energia i si “s’aturaven” era pel mateix motiu. D’aci, la justificació de conceptes com moratòria nuclear, ja que s’assumia que l’aturada de les nuclears fou una “errada” de previsió del planificador i que, per tant, s’havia de compensar les empreses que realitzaren les inversions. O, d’ací també, que acceptara que pagarem (a la factura o mitjançant els Pressupostos Generals de l’Estat) un “excés” de capacitat d’algunes centrals tèrmiques, ja que es considerava -equivocadament o no- que era bo tenir-les per si el sistema tenia algun error.

Així, en aquest sistema els usuaris finals de l’energia, fóra a través de la factura o mitjançant diferents figures impositives, compensàvem a empreses del sector en nom de l’acceptat interès general (no tindre nuclears, mantenir llocs de treball a la mineria del carbó …) o pagàvem un extra per tenir més seguretat en el sistema.

Dir, com fa la Llei 54/1997, que la planificació serà indicativa per a què els agents econòmics (és a dir, les empreses del sector) decidisquen les inversions a realitzar, a la pràctica s’ha traduït en que aquestes fan les inversions que volen, fins i tot a risc que el sistema elèctric tingui un excés de capacitat. L’exemple més clar el tenim amb les centrals de cicle combinat. Ja n’he parlat en ocasions anteriors. Si no m’equivoque, aquestes van començar a funcionar l’any 2002 (curiós, just l’any que comença el deute acumulat cap a les elèctriques), i si les dades que proporciona invertia són certes, han costat 13.161,8 mil milions d’euros. Gas Natural Fenosa i Endesa en són, juntament amb Iberdrola, les principals propietàries. Hui, com també vaig dir en ocasions anteriors, aquestes centrals estan més que infrautilitzades i, segons els informes de Red Eléctrica Española, la tendència és a la baixa. A què es deu aquest despropòsit? Molt senzill: a que quan, la planificació del sistema elèctric deixa de ser imperativa i passa a ser indicativa, les empreses del sector van decidir que s’invertira aquesta milionada en un sistema en el qual ja es tenien les nuclears, les tèrmiques i l’energia hidroelèctrica; i, en coincidència amb l’arrencada d’electricitat d’origen eòlic i la solar.

En coherència amb la Llei 54/1997, si el subministrament d’electricitat ha deixat de ser un servei públic i si són els agents privats els que decideixen les inversions per satisfer la demanda, allò lògic seria que si no hi ha prou demanda per l’excés de oferta -de capacitat- que té el sistema, les empreses privades assumiren el tancament de les instal·lacions. Però no. A Espanya ens inventem el dèficit de tarifa. Així, arribem a la conclusió que, conceptualment, el dèficit de tarifa és, sobretot, l’excés de costos fixos -d’inversions realitzades i capacitat excedent- en el sistema elèctric espanyol.

Per a mi, a hores d’ara, si deixem de banda el transport i la distribució, dels quals parlarem un altre dia, hi ha tres categories de costos fixos: a) els heretats de la planificació anterior, nuclears i tèrmiques del carbó; b) l’excés d’inversió en capacitat, que es dóna, sobretot, en les centrals de cicle combinat; i c) el de les inversions en noves tecnologies dirigides a fer la transició energètica cap a un model distribuït i renovable.

Les tres categories es confonen en aquest paquet de costos regulats, peatges i pagaments per capacitat que paguem en la nostra factura i que, en molts casos, incideixen sobre el dèficit, però en termes de política energètica signifiquen tres coses molt diferents. La categoria “a” forma part d’un model energètic del passat, que per raons diverses es va decidir canviar i, fins on siga raonable, s’acordà que se’n compensaria als perdedors. La categoria “b” forma part d’un “no” model, fruit de la manca de política energètica real, en la qual un col·lectiu va realitzar unes inversions equivocades i captà l’actuació del Ministeri d’Indústria i Energia i aconseguí que altres paguem l’errada. Finalment, la categoria “c” hauria de formar part del nou model energètic que volem per al país, fóra el cas que tornarem a tindre alguna cosa que se es poguera anomenar, sense rubor, política energètica.

Per a mi, si es fa de forma clara i no abusiva, la primera és just que es pague; la tercera s’hauria de pagar; i la segona ha de desaparèixer de la factura i/o dels pressupostos. No obstant això, em tem, que aquest no és el mateix criteri del legislador, ja que la segona és la que engrosseix, dia rere dia, el deute acumulat, enganyant-nos i fent-nos creure que estem pagant per una capacitat que es va planificar, des del Govern, imperativament. No. Aquesta capacitat no és fruit d’una planificació i d’una política energètica, digna de tal nom, és el fruit de quan es va deixar de considerar al subministrament elèctric un servei públic i de quan passà a dirigir-se als demandants efectius.

*Aurèlia Mañé Estrada és professora de la Universitat de Barcelona. Article publicat al blog “Nuevas cartografías de la energía. Para una nueva ética energética”, traduït i adaptat per L’ACCENT.