Homenatge a Esteve Fortuny i a la Dharma a un Palau intergeneracional
El passat 24 d’octubre es va celebrar un concert molt especial al Palau de la Música en què la Companyia Elèctrica Dharma (CED) va fer un sentit homenatge a qui va ser el seu guitarrista i compositor fins la seva tràgica mort el 1986. Ja des de l’adolescència amb el grup Els Llums, els germans Josep, Joan i Esteve Fortuny van fundar els fonaments d’una companyia elèctrica que ha abastit d’energia a tota l’escena musical dels Països Catalans fins i tot en els pitjors temps, quan la “Movida Madrileña” i el Punk van escombrar tot el que s’havia construït amb la Ona Laietana durant els anys 70s. La seva llum encara fins ara ens ha seguit il·luminant amb més de vint discos publicats.
La Dharma va començar investigant músiques que van descobrir en una societat catalana que tot just estava sortint d’una dictadura (com el jazz-rock o el flamenc) i amb el temps van saber fusionar-les amb les melodies de la música popular que havien escoltat des de petits, renovant-les i fent-les més actuals. Però no va estar totalment constituïda la CED fins que Carles Vidal va entrar a tocar el baix i Jordi Soley els teclats (qui va abandonar al final dels 70 la banda i va ser substituït més tard per Lluís Fortuny). El seu primer disc, Diumenge, va ser editat per l’epicentre contracultural del moment, el Zeleste del carrer de l’Argenteria, l’any 1974. Aquesta primera gènesi de música urbana de la CED, paradoxalment va ser creada a una masia de Girona, en plena muntanya, vivint en una comuna hippie, que més tard es va traslladar a Canet, amb el grup teatral Els Comediants, amb qui van fer junts concerts i cercaviles per tots els pobles del Maresme. Aquesta abstracció urbana dels seus inicis és potser semblant a la que els cal ara, després de 37 anys de vida als escenaris i mil i una “muntanyes russes”. Potser ha estat per això que després d’aquest darrer concert han decidit que necessiten replantejar-s’ho tot perquè la pròpia inèrcia no minvi els seus horitzons.
És en aquest context que es planteja La Nit Col·lectiva!, que va reunir amb la Dharma a músics de les noves generacions del pop-rock en català tant diversos com són Obrint Pas, Mesclat, Rosa Luxemburg, El Petit de Cal Eril, Inspira, Raydibaum o Roger Mas. Els mestres de cerimònies, la pròpia CED, van fer-nos viatjar per tota la seva història alternant el seu repertori més clàssic amb peces inèdites de l’Esteve i versions dels músics convidats, tot plegat amanit amb una posada en escena senzilla però molt adient, plena de cercaviles per la platea que dinamitzaven els canvis a l’escenari. Una taula que recordava a la portada del seu tercer disc, Tramuntana (1977), i al voltant de la qual van fer un repàs per clàssics del repertori més popular català, com si d’un mantra mediterrani es tractés, ens va tornar a demostrar que si hi ha un grup que pot representar l’essència mediterrània és sens dubte la CED. Hi va haver moments molt emotius com la versió del “Si encara fossis aquí” interpretada per Raydibaun, grup de l’actual guitarrista de la Dharma, el Pep Rius, qui va donar les gràcies als seus companys per compartir amb ell el “pati de jocs” (l’escenari) durant els darrers anys, l’himne que dóna títol al disc Catalluna (1983) i que ha esdevingut des de fa anys el moment dels concerts en què recorden especialment a l’Esteve (i a la que darrerament han incorporat una part inèdita que esperem quedi recollida en algun proper disc) o el fi de festa amb “La cosa està negra”, on tots els convidats van sortir amb la Dharma a l’escenari amb timbals i panderetes.
