L'Accent - Periòdic popular dels Països Catalans

Va haver-hi un temps en què entre la Barceloneta i l'actual Hospital del Mar, amb el Gasòmetre a les espatlles i el mar de cara, s'aixecà un barri de barraques: el Somorrostro. Les primeres evidències d'assentament són de finals del segle XIX però és a partir del XX quan el barri començà a prendre cos. I és en una de les barraques de primera línia de mar on, el 1913, nasqué la Carmen Amaya. Com que s'anunciava mal temps, però, i el mar podia començar a colpejar les parets de la barraca, mare i filla marxen cap a casa l'avi, a Pequín, un altre barri també de barraques veí del Somorrostro i separat del Camp de la Bota per la riera d'Horta.

Filla d'un guitarrista de flamenc, la Carmen Amaya començà a ballar des de ben petita i, amb 6 anys, acompanyava son pare en la ruta de restaurants i tavernes que visitava per guanyar-se el pa o el beure. En arribar al restaurant Les Set Portes, al costat de Pla de Palau, la clientela internacional que el freqüentava va quedar meravellat davant del ball i la personalitat d'aquella nena. A partir d'aquell moment, el principals locals que oferien actuacions flamenques -El Bar del Manquet, La Taurina, el Xiringuito de Porta de la Pau, el Congrejo Flamenco, Ca l'Escanyo o Villa Rosa- es disputaren la seva presència. Abans dels catorze anys, l'actor i empresari del món de l'espectacle Josep Sampere la feia debutar al Teatre Espanyol de Barcelona, al Paral·lel. El 1929 va actuar en el marc de l'Exposició Universal i, per primera vegada, la seva qualitat era valorada en una crònica publicada al periòdic El Mirador i signada pel crític cultural Sebastià Gasch. També el ballarí, coreògraf i crític Vicente Escudero es referí a Carmen Amaya, de qui va saber copsar que portava “dins seu la revolució del ball flamenc, perquè és la síntesi de dos grans estils fusionats genialment: el de la bailaora antiga, de la cintura al cap, amb un braceig imponderable i la magnètica brillantor dels seus ulls; i l'estil trepidant del bailaor en les seves variacions de peus, prodigioses”.

A partir de mitjans dels anys trenta començà la seva carrera internacional, anant primer a Madrid i, en començar la Guerra Civil, a l'Argentina i als EUA, sempre acompanyada a la guitarra pel mestre Sabicas. Als EUA, el seu ball temperamental, molt criticat per l'ortodòxia flamenca, li obrí les portes del món de Hollywood i inclús de la Casa Blanca. Fetes les Amèriques, continuà la seva gira per Europa per acabar tornant a casa. El 1961 comprà una casa a Begur, el Mas Pinc, amb una torre de guaita del segle XVII des de la qual podia observar el mediterrani banyant les seves cales. Entre 1962 i 1963, ja molt malalta, es posà sota les ordres del director de cinema Francesc Rovira-Beleta per filmar Los Tarantos, el Romeu i Julieta gitano, el West Side Story del Somorrostro, que ha deixat per a la història imatges d'uns artistes i d'una Barcelona pràcticament tots desapareguts: el Somorrostro a ritme de la rumba d'en Peret, la Carmen Amaya ballant des de les barraques de Montjuïc, amb Barcelona als seus peus, o l'Antonio Gades, d'Elda, al Vinalopó Mitjà, ballant a la part baixa de les Rambles en aquella hora que els equips de neteja fan tot el possible per recuperar la ciutat a la nit. El 1963 s'estrenà la pel·lícula, amb gran èxit de públic i crítica, però la Carmen Amaya ja havia mort.

Wagner ha estat sempre motiu de forta polèmica. El seu antisemitisme i la utilització propagandística de la seva música pel Tercer Reich han fet que l”execució de les seves obres estigui encara vetada a Israel. D”altra banda, els corrents conservadors predominants en el wagnerianisme han projectat una imatge desfigurada del personatge .

L”onada revolucionària de 1848 va atrapar Wagner a Dresden el maig de 1849. Abans Wagner havia establert amistat amb Bakunin, al qual anomena «pirotècnic en cap» de la revolta a la seva apassionant autobiografia. Wagner s”hi va afegir amb entusiasme, fet que el va forçar a l”exili. És en aquest moment en que Wagner comença la redacció del text de «L”Anell del Nibelung», sota la influència de l”esquerra hegeliana, particularment Feuerbach. Aquests fets biogràfics, consignats a la seva pròpia autobiografia, han estat reduïts incomprensiblement a anècdota. Malgrat tot George Bernard Shaw, va extreure”n conclusions a «The perfect wagnerit»  (El prefecte wagnerià, 1923), on analitza el text de «L”Anell»  en clau socialista, entenent el cicle com una crítica al capitalisme i la propietat privada. Aquesta lectura segueix sent molt vàlida encara que el fet que l”obra no fos completada fins 1874 va afegir-hi influències, més conservadores, degudes a Schopenhauer. És en clau anticapitalista que el director d”escena Patrice Chéreau va enfocar el conjunt del cicle a Bayreuth el 1976, any del centenari del festival, enmig d”un escàndol que ha fet història.

L”antisemitisme de Wagner, en canvi, és inqüestionable, explícit i d”un nivell intel·lectual baixíssim, com mostren els seus propis escrits. En el context de la cultura del nacionalisme alemany, però, aquest fet no hauria estat tant destacable sense la intervenció  del Tercer Reich i de Winifred Williams, esposa del seu fill Siegfried, amiga personal i convençuda partidària de Hitler des del «putsch de Munic» (1923). Això va convertir Bayreuth en feu nacionalsoicialista durant els anys del Tercer Reich. El fet que Wagner s”acomodés socialment i política, particularment a partir del suport de Ludwig II des de 1864, no ens ha de fer pensar que en la seva maduresa desenvolupés idees protonazis. S”ha construït -des del propi wagnerianisme- un fals idili intel·lectual entre Wagner i Gobineau, teòric racista, notablement refutat per la correspondència i certs textos autobiogràfics, que demostren que aquesta relació personal es va donar enmig de notables desacords ideològics, com demostra Bryan Magee a «Wagner i la filosofia» (2011). És significatiu que no participés del culte a Bismarck i que critiqués durament el militarisme prussià. D”altra banda el rebuig del capitalisme i la burgesia foren una constant en la vida de Wagner fins i tot en la seva maduresa, encara que en aquest període el desig revolucionari s”hagués transformat en un escepticisme polític que es pot explicar per la decepció política de 1849 i l”acomodament de les seves condicions materials de vida. De l”antic revolucionari només en van restar l”animalisme (inclosa la denúncia de la vivisecció) i el vegetarianisme militants.

El 10 de juny de 1865 Richard Wagner (1813-1883)va estrenar «Tristan und Isolde» (Tristany i Isolda) a Munic. Un abans i un després. La culminació d'un procés de destrucció  de l'harmonia tradicional iniciat pel propi Wagner, Liszt (que posteriorment seria el seu sogre), Schumann i altres i el punt de partida de l'avantguarda musical alemanya que més tard representarien Richard Strauss, Mahler, Schönberg i Berg. El preludi d'aquesta obra i el famós «acord de Tristan» que l'encapçala són objecte d'estudi als conservatoris d'arreu del món com a mostra de desenvolupament cromàtic i ruptura amb la tonalitat tal i com havia estat entesa fins el moment. A nivell dramatúrgic «Tristany i Isolda», amb text del propi Wagner (un cas extraordinari en la història de l'òpera) basat en una obra de Gottfried von Strassburg de principis del segle XIII, suprimeix els números musicals tancats en favor d'un desenvolupament musical continu que converteix cada acte en una única peça musical i introdueix temàtiques d'una densitat filosòfica inèdita fins el moment sota la influència, en aquest cas, d'Arthur Schopenhauer.

L'estrena de «Tristan», però, fou només la posada de llarg en públic d'una revolució que es coïa en la ment de Wagner des de molt abans. No només l'obra havia estat escrita ja entre 1857 i 1859 si no que Wagner guardava en un calaix l'incomplet «Der Ring des Nibelungen" (L'Anell del Nibelung), que l'ocupava des de 1848 i ja avançava en bona part tots aquests aspectes revolucionaris.

Com «Tristan», «L'Anell del Nibelung»  és una manifestació de l'impacte del redescobriment de la literatura medieval alemanya. Condensa en una narrativa pròpia continguts provinents del «Nibelungenlied» (El cant del Nibelungs) i de les sagues islandeses (narracions mítico-històriques sobre la colonització  d'Islàndia), particularment la «Saga Volsunga», ambdues fonts del segle XIII encara que referents a fets anteriors. Wagner hi va afegir el seu bon coneixement de les tragèdies gregues (que volia ressuscitar amb els seus drames musicals). El resultat fou un cicle de quatre obres (un pròleg i tres jornades) amb els títols de «Das Rheingold»  (L'or del Rin), «Die Walküre» (La Valquíria), «Siegfried»  i «Götterdämmerung» (El capvespre dels Deus) d'una durada total d'unes quinze hores.

«L'Anell» va ocupar Wagner entre 1848 i 1874, període en que les idees, les tècniques i la peripècia vital de l'autor van patir notables transformacions. A més de «Tristan», durant aquest trajecte Wagner va estrenar «Die Meistersinger von Nürnberg»  (Els mestres cantaires de Nuremberg), també a Munic el 1868. El trajecte que va de «L'Anell» a «Els mestres cantaires» clou un cicle que s'inicia amb la seva participació a la revolució de Dresden el 1849 i acaba amb l'acomodament i la conservadurització d'un Wagner protegit pel rei Ludwig II de Baviera.

Si Wagner no hagués escrit aquestes obres, autèntic moll de l´òs de l'òpera del segle XIX, seria igualment un compositor de notable rellevància. Abans havia estrenat tres obres (l'anomenat període romàntic) que es poden considerar entre les més importants escrites en alemany fins aquell moment; «Der fliegende Holländer»  (L'holandès errant, 1843), «Tannhäuser» (1845) i «Lohengrin»  (1850). I, finalment, va cloure la seva producció amb «Parsifal»  (1882), obra mestra equiparable a «Tristany» o «L'Anell»  basada en el «Parzival» de Wolfram von Escenbach (s.XIII), els cicles artúrics i la recerca del Grial. Fou estrenada el 1882 al Teatre dels Festivals de Bayreuth, que Wagner havia aconseguit fer construir gràcies al recolzament de Ludwig II de Baviera. Des d'aleshores el Festival de Bayreuth acull cada estiu únicament obres de Wagner. Durant anys la representació de «Parsifal» fora d'aquest teatre va restar prohibida amb pena d'indemnització (al «festival sagrat» li corresponia un lloc igualment sagrat). Amsterdam i Nova York van saltar la prohibició i pagar la mlta corresponent. Al Gran teatre del Liceu de Barcelona, feu d'un intens wagnerianisme a principis de segle, l'estrena es va produir a les 11 de la nit (les 12, hora alemanya) de fi d'any de 1913, fet que el va convertir en el primer teatre (Bayreuth a part) a estrenar legalment l'obra.

El grup musical Obrint Pas ha anunciat hui mitjançant un comunicat una aturada “indefinida” de la seua activitat a partir de 2014, després de 20 anys de trajectòria. Segons explica el text, ràpidament i àmplia difosa per les xarxes socials, aquesta aturada serà temporal, però el conjunt no vol marcar cap data de retorn.

“Tampoc no volem abandonar per sempre el vaixell que ha estat casa nostra. No volem anunciar que ací s’acaba tot. Al contrari. Ací tot continua encara que siga en forma d’altres projectes, d’altres aventures, d’altres fronts oberts”, han escrit.

Abans d’aquesta aturada faran una gira curta amb el nom de “Seguirem” que, segons han explicat, “s’entrellaçarà amb el format acústic que ha anat creixent i madurant amb els anys”.

Amb els seus set discos publicats Obrint Pas ha esdevingut un dels referents més importants de la música compromesa als Països Catalans, assolint un èxit de públic sense precedents i portant la nostra música per Europa, l’Amèrica Llatina i l’Àsia.

Són punts de confluència dʼinquietuds culturals, que tenen com a nucli l’anomenat “Modernisme Aborigen”; són un punt de trobada de seguidors de lʼescena seixentera i Mod, oberta a tothom on el principal protagonista és la música i la cultura arrelada a la nostra terra, tenint com a referent lʼAnglaterra dels 60, és a dir, soul, R&B, ie-ie, jazz, fins i tot sons jamaicans, fets als Països Catalans i cantats en català, en una època castigada per la llosa del franquisme, on cantar en català es podia considerar ja de per si un acte de rebel·lia i compromís amb la nostra llengua. Així des uns anys enrere es vénen celebrant aquest tipus de trobades a diverses comarques dels Països Catalans com ara al Vinalopó, al Vallés, Osona, a lʼHorta o, fins i tot, al Rosselló en dues ocasions.

El passat dissabte 12 de gener tenia lloc el Ier Aplec modernista de lʼHorta. La jornada obria cap al migdia al Swan Club de Benimaclet amb el concert en acústic de Miguel Ángel Landete, més conegut com Sènior (Sènior i el Cor brutal), cantant de country-folk de la comarca de la Ribera, que si ben bé no té molta relació amb la temàtica general de lʼaplec, servia per obrir els actes i fer més oberta i participativa la jornada modernista; així doncs el Swan es plenava de gom a gom de pares i xiquets, per gaudir de la música del cantant valencià.
La jornada continuava amb una paella de germanor al Pub Tulsa on els assistents vinguts de diversos llocs dels Països Catalans tenien ocasió dʼintercanviar impressions i coneixements musicals, motiu principal de la jornada modernista.

A meitat de vesprada començà el mercadet de roba i vinils al mateix Pub Tulsa, mercadet majoritàriament orientat als sons i estètica sixtie, on es podien trobar des de discos de música soul fins a R&B, passant pels sons jamaicans facturats en la dècada dels seixanta, singles i vinils dʼartistes com Etta James, Small faces o els castellans Los Flechazos omplien els caixons dʼaquest xicotet mercadet.

A continuació tenia lloc un dels plats principals de la jornada, la presentació del llibre 40 mods de les nostres terres (Editorial Base), escrit per Robert Abella, docent de professió i autor de llibres com Revival mod 1974-1988, historia de un renacer (edicions Lenoir), qui, acompanyat per dos dels protagonistes del seu nou llibre, feia un repàs a lʼobra del senienc i creava una mena de debat obert on intercanviar aspectes i conceptes del que ha sigut i és a hores dʼara la filosofia o el moviment Mod arreu dels territoris de parla catalana.

A 40 mods de les nostres terres en Robert Abella exposa el que és lʼideari Mod, i com continua vigent fidel a una essència inicial que admet diverses experiències i variants. Com així ho conten 40 xics i xiques de diverses edats i procedència dins el marc del Països Catalans, cadascú amb una interpretació personal, però alhora amb un punt en comú: la fascinació pel soul, R&B, els sons més negres, les vespes, vinils, concerts, etc.

A la nit -i com a punt fort de la jornada modernista- tenia lloc la punxada al Swan Club, on els PD convidats per a lʼocasió feien les delícies del públic assistent amb els seus vinils i singles de 45”; per una banda obria la nit Manel Ramodne, vell conegut dels ambients mods valencians i col·leccionista de vinils dʼestils com el garage, pop-punk o revival mod entre altres. Lʼacompanyava en cabina el Marc Serrats des de Sabadell. En Marc és membre del Belda i el Badabadocs i ha format part de bandes clàssiques dins lʼescena soulera i skatalitica catalana, com els Mount Zion o la banda soul Goldfingers. El vallesà, a més a més, és integrant dels Selectors Badabadocs, colla de modernistes aborígens que es dediquen a col·leccionar i a descobrir joies de lʼescena pop i ie-ie dels anys seixanta, cantades en català... i, així doncs, feia sonar als plats temes dʼartistes com Lita Torello, Lleó Segarra o Bruno Lomas, entre altres, tot cantat en català.

La cloenda de lʼAplec tingué lloc al Club Excuse-me de Russafa amb més música a càrrec dels Tulswan Dj’s + Dr. Octopus Dj’s. Una sessió que posà punt i final a una jornada reeixida.

Acurat i espontani alhora, el debut de Tardor no pot passar desapercebut perquè revela que hi ha escena més enllà del xilòfon i la trompeta. I això, per als amants dels productes executats amb una guitarra, un baix i una bateria (sense colorants ni conservants), és tota una alegria. Tot situant-se en la paleta sònica on ja van aterrar anteriorment formacions com 121 dB, Sant Gatxo, Èric Fuentes & El Mal, Rosa Luxemburg o Malnom, Tardor fa del seu primer llarga durada un bastió de força interpretativa i poesia urbana. Sense arribar a la textura hipersònica, aconsegueixen passatges d’una intensitat desbordant que mai no eclipsa el fort de la seua idiosincràsia: la melodia. I és que estem davant onze cançons que formen l’anatomia dels sentiments, gràcies a eixa barreja d’acords distorsionats i provatures agudes, gràcies també a una tècnica vocal més apropada al caràcter melós que no al cantellut. Com trepitjar les fulles caigudes de l’autumne.

En aquest projecte, la joventut dels tres components –cap d’ells passa del quart de segle de vida- no impedeix que les dimensions temàtiques siguen àmplies. El fet de militar en la música des de ben prompte (escolteu Raindrop, el projecte previ al naixement de Tardor) els ha ajudat a conformar lletres ben adaptades a cada registre sonor. Lírica optimista però optimisme amb fre. I no és per menys. Àlex, Cesc i David formen files en l’exèrcit d’una generació que alguns anomenen perduda: la generació de l’atur i la crisi, la d’un futur borrascós. Tanmateix, el seu mèrit rau en convertir aquest desencant en art. En vomitar la ràbia en descàrregues contagioses que se sostenen fermament en peu i van adreçades a un públic molt obert. “Baix de l’aigua” il•lustra amb escreix aquest caràcter universal de la seua sonoritat, però “Creuarem la ciutat”, “Dubtes” o “Espiral de silenci” també contenen els ingredients indicats per esdevenir peces de referència en els arxius del rock alternatiu.

Tardor irromp amb una proposta creïble, una carta de presentació molt ben jugada que els situa en el camí de les cançons rodones. Ha despertat una fera.

Revolució de l’estat latent. Tardor. Mésdemil, 2012

Un pianista apareix a l'escenari entre aplaudiments, saluda i seu davant de l'instrument. Posa les mans sobre el teclat, es dóna l'entrada però resta durant quatre minuts i trenta-tres segons en silenci, concentrat i en tensió fins que finalment fa un gest ja per acabar. Un pot imaginar-se com devia desenvolupar-se l'estrena d'aquesta obra: el públic, tot i acostumat a certes modernitats i extravagàncies, expectant per rebre algun so des de l'escenari es va inquietant progressivament; el silenci religiós inicial de les sales de concerts va donant lloc a xiuxiuejos i esbufecs, i aquests a comentaris en veu alta que finalment exploten en clares mostres aïrades de rebuig mentre alguns espectadors ja comencen a abandonar la sala.

Aquesta escena correspon a l'estrena, el dia 29 d'agost de 1952 a Woodstock, de l'obra més coneguda del polifacètic compositor John Cage (1912-1992) anomenada justament 4'33''. El que el públic llavors encara no sabia és que havien sigut testimonis d'un dels primers happenings, és a dir, d'una manifestació artística en la qual el més important és, no una peça musical en sí, sinó l'acció que es va desenvolupant en aquell precís moment i, sobretot, com ho està percebent i interpretant l'espectador. Cage va ser un dels primers artistes en proposar el format del happening dins de la serie de moviments artístics de mitjans del segle XX que buscaven nous camins d'expressió artística i cultural trencant amb una herència clàssica i encorbatada que, lògicament, va respondre, i segueix responent avui en dia, de manera reaccionaria davant de tant informalisme. Com s'atrevia a burlar-se de la inspiració, de les muses, del geni, de les proporcions, de l'harmonia, i en definitiva, de la verdadera Creació musical? Doncs aquesta era exactament la seva intenció: destruir falses veritats absolutes i dissoldre l'ego de l'artista i de l'espectador en el silenci i els sorolls atzarosos de la més estricta quotidianitat. Més enllà d'un cert anarquisme artístic, el que pretenia sobretot Cage era col·locar l'espectador (i per projecció tota la societat) en una situació prou incòmode enfront el que succeeix dins i fora de l'escenari com per veure's obligat a observar, analitzar i criticar què està passant i com l'afecta allò que està passant.

En commemoració del centenari del naixement de Cage i la relació que aquest va mantenir amb diferents artistes a Catalunya durant la dècada dels cinquanta, s'organitzen fins a finals d'any un conjunt d'exposicions, concerts i conferències a través de la iniciativa d'institucions culturals com l'Arts Santa Mònica, la Fundació Tàpies, la Virreina o el MACBA. És una rara ocasió d'escoltar part de la extensa i sempre sorprenent producció musical i performativa del compositor i de reflexionar al voltant del seu pensament estètic, vital i social. A dia d'avui, després de cinquanta anys, podem compartir-la o detractar-la rotundament, però és innegable la vigència i necessitat de l'actitud vitalista, irreverent i intel·ligent de John Cage.

El proper dissabte 29 de setembre a partir de les nou del vespre, Pau Alabajos i l'Orquestra Simfònica del Coral Romput, celebren els deu anys del cantautor als escenaris, amb un concert extraordinari al Palau de la Música de València

Laura Navarro, l'eterna companya musical d'Alabajos, ha preparat uns arranjaments específics per a aquesta formació, revistant algunes cançons dels discs “Futur en venta”, “Teoria del caos” i “Una amable, una trista, una petita pàtria”. A més a més, aquest concert especial serà gravat per a un futur disc en directe, que s'editarà a principis de l'any 2013 amb Bureo Músiques, el segell discogràfic de Castelló amb el qual es va publicar l'últim disc. "Fa molts anys que un cantautor compromès i que canta en valencià no actua en el Palau. L'última vegada va ser Raimon durant l'etapa de Ricard Pérez i Casado com a alcalde de la ciutat de València. És una fita històrica i volem que quede constància d'aquest moment tan emblemàtic", afirmen des de la discogràfica.

L'acte retrà homenatge al poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, en l'emblemàtic escenari de la ciutat, amb la participació de diferents rapsodes dalt de l'escenari: Miquel Gil, Núria Cadenes, Vicent Partal, Amàlia Garrigós, Cesk Freixas i membres de de l'associació Rodonors Invictes. El propòsit d'aquesta actuació és presentar en directe al Cap i Casal el nou treball discogràfic del cantautor torrentí, "Una amable, una trista, una petita pàtria" que pren el títol del primer vers de "Coral Romput", un dels llibres més destacats d'Estellés. El concert - homenatge estava previst pel setembre de l'any passat i es va ajornar a conseqüència d'unes obres de remodelació en una de les sales del Palau.

Les entrades per a aquest recital és poden comprar a la xarxa en la web del Palau de la Música [www.palaudevalencia.com] i al mateix auditori.