L'Accent - Periòdic popular dels Països Catalans

Centre: punt equidistant entre dos o més punts, i alhora punt de trobada a mig camí de tot arreu. Social: Que no obeeix a les lleis del mercat, i te per objectiu la construcció d’una societat justa per a la majoria. Autogestionat: sense dependre de cap institució, treballant conjuntament per tirar endavant les iniciatives. Can: Casa, lloc on viure i desenvolupar-se com a persona. Vies: Camins a seguir, o a fer descarrilar. Fa 16 anys que el barri de Sants hi ha altres vies per a construir el present i el futur des d’una perspectiva social, donant sostre a joves que dins el mercat de la bombolla immobiliari no tenien lloc ni pel crèdit ni pel lloguer, sembrant la llavor de projectes que dins dels locals de l’ajuntament no hi tenen cabuda i dins els locals del mercat no tenen rendibilitat. Fa anys que la lluita del CSA Can Vies i tot un barri es lliura en molts fronts, al carrer on guanyem... de carrer, a la premsa on continuem burxant per donar els nostres arguments, i en seu judicial on s’ha plantat cara fins que el la burocràcia fa impossible que els de baix tinguin opcions a tornar a guanyar, fiances milionàries per tenir dret a defensar-se.

Escolto, en un pamflet radiofònic, una entrevista que tracta la temàtica dels lobbies de pressió a Espanya. L’expert és un ex-altcàrrec del govern espanyol i ens presenta el seu llibre “que vienen los lobbies” (si companyes, n’he copiat l’estil martesytrecerià del títol).

7 són les escoles publiques catalanes que la consellera Rigau vol tancades i barrades el proper setembre. Un curs que seguirà l’estela del que tancarem aquest juny i que va iniciar-se amb 2.624 mestres i professors menys i gairebé 15.000 alumnes més. Menys professors per més alumnes, es veu que per la capitosta del departament aquesta és la formula perfecta per millorar la qualitat del nostre sistema educatiu.

Que un distingit membre de la Casa Reial s’embutxaqui calés a tort i a dret, fent broma fàcil amb el seu títol nobiliari, i contribuint com ningú a desacreditar la monarquia. Que un president del govern hagi cobrat milers i milers d’euros en un sobret sense declarar. Que les constructores paguin, també de sotamà, per alçar pisos que restaran per sempre buits en una bombolla demencial de la qual ningú no es fa responsable. Que els alcaldes, regidors i altres pretesos servidors del ciutadà acceptin prebendes diverses en forma de bosses de Prada, de joies Cartier o de viatget turístic, amb visita al Rasputin inclosa, a la molt democràtica Rússia. Que els bancs presentin anualment xifres insultants de beneficis. Que aquests mateixos bancs tinguin la indecència de presumir del seu volum de guanys al matí mentre a la tarda envien sicaris uniformats a expulsar humils famílies de casa seva. Que les comptabilitats dels partits semblin les d’Al Capone. Que hi hagi milions de persones sense feina, i el que és pitjor, sense futur. Que la justícia volgués empresonar una jove per comprar bolquers pel seu fill amb una targeta robada mentre permet que Matas, Millets, Camps o Urdangarins puguin passejar-se lliurement pels carrers. Que es privatitzin els beneficis alhora que se socialitzen les pèrdues. Que els medicaments tinguin preu de productes de luxe. Que la cultura suporti un IVA que ni Dior que no té altre objectiu que el d’anorrear-la per eixamplar així la massa d’estúpids obedients. Que els inútils que ens han abocat a la misèria siguin contractats amb sous milionaris com a consellers assessors d’empreses rapinyaires com a forma de pagar favors prèviament concedits. Que un ministre d’educació que sembla nét del Tercer Reich tingui la poca vergonya d’afirmar sense complexos la seva voluntat d’adoctrinar els nostres fills i filles en l’espanyolisme més ranci, hereu del feixisme franquista. Que s’il·legalitzin idees, que es persegueixin referèndums i consultes, mentre una fundació, de nom Francisco Franco, rep impúdiques subvencions de l’erari públic. Que s’amenaci amb l’exèrcit, la guàrdia civil, la cabra de la Legió i el Sant Cristo gros si algú gosa qüestionar la sacrosanta “unidad de destino en lo universal”. Que s’ofegui a la gent del carrer, retallant-los l’educació, la sanitat i fins i tot la vida, mentre ses senyories converteixen el frau, fiscal i polític, en un recurs quotidià, enganxat ja al seu ADN. Que se’ns negui el dret a parlar del que no els agrada. Que es tanquin diaris mentre s’alimenta la manipulació informativa. Que se’ns negui el dret a tenir memòria. Que se’ns vulgui negar fins tot el dret a existir. Tot això és Espanya. A què esperem per marxar-ne?

Tal com era previsible, els partits espanyolistes i els poders fàctics estan tancant files per frenar l’avenç de l’independentisme català i per torpedinar les promeses sobiranistes d’un Artur Mas desbordat per la mobilització popular i castigat a les urnes, que actualment forma un govern de minoria amb el suport d’ERC. L’emergència del bloc del NO posa de manifest la divisió de la burgesia, que igual que passa amb la classe treballadora no és homogènia en relació a la qüestió nacional.

dame fuerte en la entrepierna,
no me dejes que me duerma,

Fa escassos dies de les eleccions a la Comunitat Autònoma Basca, i estem a escassos dies de les eleccions a la Comunitat Autònoma Catalana. No establirem ara i aquí paral·lelismes entre unes i altres comunitats, que no nacions, alhora de analitzar els vots. El que si que hem de tenir clar és que el resultat de EHBildu tot i ser molt important, no ha estat el millor que es podia esperar. No ho ha estat per diversos factors, alguns externs i d’altres interns. Pel que fa als externs, hem de tenir present que és una formació nova, que engloba diferents sensibilitats, fruit d’un llarg cicle d’i legalitzacions, i que segurament te el millor dels candidats possibles empresonat a Logronyo. Tot i això encara n’hi ha que s’entesten en dir que són les eleccions del retorn a la normalitat. Normalitat empresonada.

De sobte, s'han generat expectatives: les quatre províncies al nord del Sénia proclamaran la independència. Sembla que ara va de debò, que és el moment històric i que no poden perdre aquest tren...

En l'era del capitalisme global els estats nació no sols no han desaparegut sinó que mantenen intactes les seves funcions coercitives. Per tant, no disposar d'un estat propi suposa l'alienació del poder polític i econòmic, la pèrdua del control del territori i dels recursos naturals i la progressiva substitució de les identitats lingüístiques i culturals subordinades.

Hi ha qui cita com un dels trets que configuren el caràcter català que som poc amics dels estirabots innecessaris i que som proclius a anar per feina, fins i tot en les circumstàncies més difícils i adverses. Quan se’ls qüestiona aquesta característica, que ens presenta més aviat com a mesells, acostumen a exemplificar-la amb el que succeí a Barcelona el dotze de setembre de 1714. Expliquen que l’endemà de la conquesta per part de les tropes borbòniques, la ciutat es posà a treballar, no amb normalitat, per què ni aquests argumentadors s’atreveixen a parlar de normalitat en aquelles circumstàncies de repressió extrema, però sí amb afany d’oblidar patiments i tirar endavant malgrat fer-ho en un context extremadament hostil. No és cert que aquesta resposta fos unànime, ja que foren molts els que clandestinament continuaren amb la resistència, en valgui com a exemple el del general Moragues, però sí que ha servit d’argumentari per presentar-nos, sovint interessadament, com un poble que no crida quan no toca i que sempre va per feina.