"Danzad, danzad, malditos” és la lliure traducció al castellà de la  pel·lícula de Sydney Pollack They Shoot Horses, Don’t They? realitzada al 1969, basada en una història durant la Gran Depressió, any 1929 i següents. Ens mostrava un seguit de gent desesperada per manca de recursos que l’únic que els hi quedava era participar en interminables concursos de ball per entretenir als que encara disposaven de feina o diners  durant els quals almenys els hi donaven menjar de franc. Si deixaven de ballar també s’acabava el menjar.

Avui en la Españeta, com diria Carlos Rojas, una multitud ha ballat pels carrers  celebrant, diuen, el triomf de la selecció espanyola de futbol, han ballat els sense feina ni recursos, els que senten “orgullo de ser españoles”, els que només ingressen  425 euros al mes provinents del fons per a pobres de solemnitat que té funcionant el sacrosant regne d’España.

A diferència de la pel·lícula de Pollack han ballat també, reservadament, en grans mansions i hotels de luxe els que s’han enriquit i continuaran fent-ho sota el mantell protector de la Federación Española de Fútbol, de la  FIFA, de les multinacionals de vestuaris esportius, de les cadenes de televisió, dels agents de compra i venda de persones jugadores de pilota, etc.

I mentrestant la España, per fi se sent “dominadora” d’alguna cosa o d’algú  després d’haver perdut el domini directe (que no indirecte) de milions d’éssers d’altres latituds.. Ha estat a través del “Deporte”, en majúscula,  dels “deportistas” en minúscula, que parafrasejant a Rafael Sánchez Ferlosio diu d’ells que “renuncian literalmente a la felicidad corporal y sacrifican su cuerpo a la satisfacción emulativa de un agonismo lúdico, que al fin remite a la dominación”.

Ben bé podem dir com a la pel·lícula: “Danzad, danzad, malditos” que mentre vosaltres no podeu pagar la hipoteca del vostre pis i teniu feina per arribar a fi de mes els esportistes-soldats del regne d’España s’embutxaquen cada un d’ells 600.000 euros.

Com també podem dir “Danzad, danzad malditos” súbdits de la corona mentre feu onejar  parracs amb àligues imperials impregnades d’alcohol per acontentar les calaveres que enterrades xiuxiuegen encara : “una, grande y libre”.

Balleu mentre els soldats-diputats estan a punt de trencar en mil trossos el sistema públic de pensions, mentre els soldats-sindicalistes s’agenollen davant els plans “anti-crisi”.

Balleu i consumiu pa i circ al mateix temps que formeu  part de l’espectacle com si es tractés de titelles que feu riure als que mouen els vostres fills.

Balleu, fins acabar sense alè...

Sortosament molts no hem ballat, hem après, un cop més, al carrer, que la identificació dels explotats amb els explotadors “mediante el deporte” és un negoci que dóna més interès que l’especulació financera. També hem après, un cop més, que pot xafar tan una bota amb claus d’un futbolista com una bota militar, almenys la memòria ens trasllada a Argentina de 1978 on el triomf de la seva selecció  futbolera i els crits patrioters van ofegar durant un temps els crits dels torturats.

Ací, darrera d’un sentiment nazional-patrioter català es pretén donar el missatge de que sense “jugadors catalans” no hagués estat possible el triomf de la selecció espanyola. Davant d’això hauríem de contestar que no hi ha jugadors catalans, hi ha professionals multimilionaris adscrits a unes organitzacions esportives radicades a Catalunya cridats a defensar “los colores de la patria” a canvi d’una substanciosa recompensa econòmica.

Ara queda respondre a una pregunta: Com es diuen els que a canvi de diners “lluiten” sota qualsevol bandera?

*Josep Cònsola, és membre de la Universitat Comunista dels Països Catalans

A ningú no se li escapa que ens enfrontem a un horitzó energètic molt delicat, en què coincideix per igual un accelerat procés d'esgotament de recursos -amb el conseqüent encariment d'aquests últims- i una demanda general consolidada pel creixement de les anomenades economies emergents. Amb prou feines sorprendrà que davant aital escenari hagin proliferat els intents de perfilar solucions. Acollim-nos a un d'aquests que -sembla- retrata el cercle viciós en què es troben immersos la majoria dels dirigents polítics i il·lustra, en el seu cas també, la submissió que aquests mostren davant els interessos de les poderoses empreses privades.

Fa uns dies, en una entrevista que concedí a un canal de televisió, Felipe González, l'expresident del Govern espanyol, es referí a la qüestió que ens ocupa i identificà tres grans mesures que -cal entendre- caldria escometre simultàniament. Si la primera era el progressiu desplegament d'energies renovables, la segona aconsellava diversificar les fonts de subministrament i la tercer suggeria reobrir, finalment, el debat relatiu a l'energia nuclear.

No fa gaire temps les polítiques d'habitatge i, de retruc, el model urbà resultant, semblaven estar al centre del debat polític, sobretot perquè la crisi al nostre país i a l'Estat espanyol s'ha anat aixecant a través de parets i parets de pladur. Es parlava de canvi de model i que res tornaria a ser igual. Semblava que les propostes que defensen el bé d'ús per sobre del bé de canvi en les polítiques d'habitatge, formulades des de moviments socials de base des de fa molt de temps, podrien, finalment, imposar-se en la dinàmica urbanística que controlen les diferents administracions públiques. El resultat és que, a dia d'avui, res ha canviat, i els moviments socials de base han de continuar defensant el seu model enfront unes administracions públiques que continuen amb la seva dinàmica d'estar al mateix nivell, quan no donant la cobertura necessària, del sector privat vinculat a la promoció, construcció i comercialització d'habitatges.

Enmig de la indiferència més absoluta de tots els demòcrates espanyols de l'Espanya de veritat, enmig del silenci còmplice de totes les institucions catalanistes de les quatre províncies, enmig del desconeixement general arreu del domini lingüístic perquè la parcel·lació regional que Espanya va planificar a la seva Constitució autonòmica funciona a la perfecció i és completament assumida per les colònies (fins i tot pels independentistes mediàtics que defensen que en els referèndums sobre la independència es pregunti només sobre les quatre províncies), més de 125.000 alumnes valencians que volien estudiar en català no ho podran fer el curs que ve. I no passa res... aquesta és la nostra normalitat des de fa anys, tal com cada curs denuncia Escola Valenciana, entitat imprescindible entre les imprescindibles dins de la societat civil d'aquest país.

La sentència del Tribunal Constitucional espanyol vol posar el punt i final a la Constitució espanyola vigent. 30 anys després, l'Estat espanyol formula la idea completa de l'Espanya que vol, de fins on podem arribar i de les pautes del joc polític. L'afirmació del president espanyol, Zapatero, en saber-se públicament la sentència sobre l'Estatut de Catalunya, anunciant la fi del debat autonòmic, és la síntesi de tot plegat.

Primer ha estat aplicar les polítiques estatals contra l'independentisme basc, amb la Llei de partits i les modificacions posteriors per afinar el tret, i amb una segona cara que és l'homogeneïtzació del poder autonòmic, ara ja en mans de partits espanyols -PP i PSOE. Aquestes pràctiques polítiques, no ho oblidem, es posen en pràctica al laboratori basc però tenen rang estatal, per la qual cosa se'ns poden aplicar en qualsevol moment. I ara, un cop l'arc parlamentari espanyol, estatal i autonòmic, ja és tot dòcil i submís als designis estatals, fins i tot els partits dits nacionalistes o independentistes, ha arribat l'hora dels catalans: la sentència. I aquesta cal intentar que pugui servir d'alguna cosa, políticament parlant, per a tots els partits que cada cop veuen més lluny el suport popular i la validesa dels seus arguments per justificar la renúncia i el manteniment de les coses com estan.

Com deia, fa pocs dies, en una interessant entrevista a TV3, conduïda pel Miquel Calzada, Jordi Pujol, expresident de la Generalitat catalunyesa, hem entrat en una nova època que deixa enrere el model d'estat, el model de "país" i el model d'Europa. I és que no hi ha dubte que entrem en una nova fase, més agressiva, més restrictiva, més reaccionària de fer política i per tant cal que els diferents estats es plantegin com encarar tot això. En aquest context, és normal que Espanya es plantegi, d'una vegada, aplicar la Constitució vigent, la que permet un Tribunal Constitucional com aquest, i uns estatuts a la seva mida. Al cap i a la fi, tot el que ara se sentencia està inclòs en el marc constitucional espanyol, si voleu amb una forma més o menys restrictiva, però tot contemplat.

Però si és així, per què tan enrenou?

Durant aquests 30 anys de transició postfranquista, s'ha anat fent la puta i la ramoneta, s'ha anat jugant amb les interpretacions i ens han creat un miratge a mida de les necessitats de cadascú. Però ni hem tocat la Constitució, ni hem negat el paper de l'exèrcit espanyol, ni hem posat en perill l'hegemonia de la llengua espanyola, ni hem coordinat comunitats autònomes. Sí que hem creat un mini estat de fireta, amb policia -que és espanyola-, relacions internacionals -bàsicament econòmiques i a l'empara d'Espanya-, lleis de normalització lingüística d'equilibris del tot inestables, en la comunitat autònoma catalunyesa, i hem fet coses semblants en les altres comunitats autònomes de casa, com en el cas de les respectives televisions autonòmiques, que no poden veure's en la resta del país. O sigui, des d'una perspectiva de país no hem sortit de la llera marcada. I ara, en plena crisi, algunes de les floretes que han adornat i alegrat el nostre dia a dia, s'han marcit, i el panorama és més dur, més real. Espanya s'afirma i es reivindica, s'assenta, potser s'enroca, i potser s'equivoca.

A l'altra banda, tots els qui han estat els beneficiaris del pacte, els qui han tastat el pastís i han acceptat parlar d'autogovern per referir-se a una situació de descentralització parcial, sempre dins la lògica dominant de la Constitució espanyola i els seus dogmes inamovibles. Primer van ser els que van pactar la transició i la constitució: CiU, ICV-EU... Després, els nouvinguts, els refrescadors del panorama: ERC, BNV, PSM. Tots jugant la carta d'anar fent en el marc constitucional mentre no ens diguin res. Ja sabíem que no avançaríem nacionalment, ni social, però mantenir els parlaments esquifits i anar pactant aquí i allà, encara que sigui a costa de renunciar a fer propostes i prendre iniciatives nacionals i transformadores, i a més arribar a formar-ne part, era prou justificació per a la seva existència. Ara, amb tot en perill, és el moment de salvar els mobles.

La Constitució va ser feta per acabar amb el problema "nacional", no per avançar en els drets nacionals. I ara, el seu fet ha aconseguit bona part del propòsit, gràcies a tots els qui hi han col·laborat. A tots aquests que ara malden per fer canviar majories al parlament catalunyès i que utilitzen les consultes populars i les entitats com Òmnium Cultural, Acció Cultural o l'Obra Cultural per jugar el joc de la confusió defensant estatuts i parlant de nació i dret a decidir, però obviant els temes centrals com autodeterminació i Països Catalans. D'aquí, bona part de la batalleta per l'encapçalament de la manifestació del 10J. Per una banda, els defensors de l'Espanya autonòmica uniforme -PSOE, CCOO, UGT...- i per una altra els defensors de models menys agressius, amb autonomies amb marge o fins i tot amb plantejaments federalitzants, acomboiats al voltant de l'Òmnium Cultural i els "presidents". Final amb acord, però amb matisos. Renaixement de la unitat, basada en l'autonomia. Pacte catalunyès, sense nació.

I davant d'aquest panorama, una realitat s'obre pas i esclata en forma de consultes populars o en la mes gran manifestació independentista de la nostra història. Apareix la consulta popular per la independència a Arenys de Munt i, malgrat els propis polítics, l'exemple s'escampa i avui són prop de 500 els municipis del país on s'han organitzat les consultes, amb un balanç extraordinari d'imaginació, política horitzontal, mobilització i solidaritat, exemple únic arreu i experiència inoblidable per a moltíssima gent. I la manifestació d'aquest 10J que ha de passar a la història com la gran botifarra que el poble fa a la situació actual. Una resposta contundent a un model, el del constitucional, el dels partits institucionalitzats, el de les entitats apagafocs, el de les restriccions autonomistes, el dels límits regionalistes.

Davant d'aquesta realitat alliçonadora i aplançonadora, és el moment de l'esquerra independentista, de la CUP. És el moment de reformular el model de fer política i assumir la gran diversitat del territori i el país, la seva gran força organitzativa i la seva capacitat de mobilització. La gent d'aquest país ha fet una lectura pràctica de la realitat i ha dit prou. Però no únicament a les retallades, també a les maneres i a les excuses. Estem davant d'una nova època per al país i davant la possibilitat de construir un model de democràcia nou, inclusiu, constructiu, que salvi el territori de la depredació especulativa i que generalitzi formes d'economia solidàries. La desena part del país que ocupà ahir els carrers de Barcelona ens ha deixat una declaració ben explícita: ja és arribada l'hora. El futur és a les nostres mans. Desobeïm polítics i institucions al servei dels estats dominants. Construïm la independència dels Països Catalans.

El 27 de maig el Parlament espanyol aprovà el famós Plan de ajuste del PSOE. L'escenificació de l'enèsima traïció a la classe treballadora va incloure la necessària abstenció de la dreta principatina, representada en Convergència i Unió. Tot plegat, un espectacle prèviament assajat i on la immensa majoria d'actors -del sí i del no- sabien perfectament quin paper representar per tal que l'ajust s'aprovara sense semblar que aquella reunió parlamentària no servia per res més que per mantindre entretingut al personal.