La notícia de la mort de Mavi Dolz va córrer com la pólvora per la blocsfera al llarg del cap de setmana. Dolz era moltes coses i això es nota en els records que persones molt diferents han fet en les seves bitàcoles els darrers dies.

En parlen els “seus” Obrint Pas. Xavi Sarrià amb un breu però sentit “Avui et plorem. I ja t'enyorem” i des de la Índia Miquel Gironès la recorda com la “millor fan i millor ambaixadora”. Gironès la defineix amb tres adjectius “enèrgica, alegre i lluitadora” i recorda la seva ajuda en construir espais de llibertat.

L'inici de les obres de construcció d'un hotel de luxe a l'edifici del Roser de Lleida no és una derrota (com alguns s'han afanyat a deixar entendre) pels qui ens hem implicat en la defensa d'aquest símbol de país. Tampoc ho és pels 2.500 lleidatans que van signar en contra del projecte. Ni pels centenars que han sortit al carrer des de fa més de cinc anys.

Déu n'hi do amb la roda de premsa de Laporta! No crec que hagi defraudat les expectatives de ningú. Aquesta jugada obre un seguit de perspectives en la política del Principat que poden accelerar el procés de disgregació dels equilibris polítics de la transició, ja que sacseja el sistema de partits i el pot arribar a fer esclatar parcialment. ERC i CiU rebutjaran la proposta quasi amb tota seguretat, però pot continuar tenint viabilitat gràcies al carisma de Laporta.

El curs polític que acaba de finalitzar ha estat dels més distrets dels darrers anys: els casos de corrupció que han esquitxat tota la classe política ens han lliurat escenes impagables de prohoms de l'alta societat (política, econòmica i cultural) entrant i eixint dels calabossos i desfilant pels jutjats. No sabem en què quedaran els casos Gürtel, Pretòria o Arenes -i tenim motius per ser-ne escèptics-, però, com a mínim, alguna satisfacció momentània n'haurem tret.

Tanmateix, malgrat l'esclat dels grans casos de corrupció, allò que ha marcat el curs polític ha sigut el "renaixement" del sobiranisme al Principat i l'ofensiva espanyolista (que ha sigut causa i conseqüència alhora): els referèndums, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol i, darrerament, la prohibició de les corrides de bous pel Parlament de Catalunya han tornat a posar sobre la taula el "fet català". És indiscutible que, amb els esdeveniments d'aquest curs, l'independentisme ha deixat de ser un discurs "marginal" per convertir-se en una opció política "respectable", que compta amb els suport de més d'un 20% de la població, segons algunes enquestes, i que, fins i tot, diversos partits institucionals intenten capitalitzar.

La tauromàquia m'és ben indiferent. Alhora, el relat sobre el patiment de la bèstia a la plaça -digueu-me bàrbar- no em commou. Puc empatitzar amb part de l'argumentació dels uns i els altres. En casos com aquest, quan el dubte us aclapara, ABC és un bon pare confessor. La seva editorial del 28 de juliol deia que l'ekintza del Parlament es derivava d'"una estratègia que de forma interessada i sense pudor barreja ecologisme i nacionalisme", l'objectiu de la qual és "uniformar la societat amb un ideari sedicentement progressista". De la qual cosa dedueixo que és una mesura molt lloable, ecologista, catalanista i progressista. Però al PP no pensen el mateix: "La presidenta del PP català ha anunciat que durà al Senat i al Congrés dels Diputats la proposta per a declarar la festa dels toros d'interés cultural general, per a que sigui protegida en el conjunt d'Espanya i no pugui ser prohibida per una comunitat autònoma. A Canàries, la festa fou abolida a proposta d'un diputat del PP, però Camacho no carrega contra la decisió d'aquesta comunitat perquè, ha dit, ‘allà no hi havia tradició’" (El País, 28 de juliol).