Joan Fuster es resisteix a ser un clàssic

El pensament polític de Joan Fuster, dues dècades després de la seua mort, i a cinquanta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians, continua al centre de reflexions de tota mena sobre el País Valencià; ja siga per reivindicar-lo, ja siga per refutar-lo. I de fet, al llarg dels darrers vint anys hi ha hagut diversos treballs que han estat molt crítics amb els plantejaments fusterians, als que acusaven de ser massa “radicals” i de tenir part important de la culpa del fracàs del valencianisme polític (institucional) i del naixement del blaverisme.

Segons l’historiador Pau Viciano (Castelló de la Plana, 1963), aquesta contínua referència als escrits de Fuster no fa altra cosa que confirmar la vigència del pensament polític del savi de Sueca. Com assenyala el mateix Viciano “les ‘indefinicions’, i els ‘problemes’ que diagnosticava en aquell incisiu assaig [Nosaltres, els valencians] continuen vigents en els seus trets diguem-ne estructurals. La subordinació lingüística, cultural, econòmica i política del país, per bé que sota noves formes, continua sent una realitat”. Per això l’historiador de la Plana afirma el següent: “El pensament de Fuster no és una peça de museu, sinó un bisturí amb algunes taques de rovell però encara esmolat”.

Totes aquestes citacions no provenen de cap entrevista o xerrada, sinó que estan extretes del llibre De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster (Publicacions de la Universitat de València, 2012), el rigorós i documentat treball amb què Viciano aprofundeix en algunes de les idees polítiques de l’intel·lectual valencià en el cinquanta aniversari de la publicació de la seua obra més emblemàtica.

L’autor de De Llorente… ofereix amb aquest llibre una visió més completa i matisada del que va deixar escrit Fuster sobre la Renaixença i la tradició valencianista anterior a la guerra de 1936 -malgrat la dura crítica que en féu, sobretot del primer moviment, n’apuntà alguns encerts-, tot assenyalant que el trencament fusterià va permetre que el valencianisme connectara als anys 60 del segle passat amb les aspiracions de democràcia i modernització de sectors socials molt amplis.

També repassa l’interés que va suscitar en el de Sueca una historiografia basada en els condicionaments socioeconòmics de les societats i les seues tensions internes, que va descobrir gràcies als historiadors Jaume Vicens i Vives i, sobretot, el marxista francés Pierre Vilar. Fuster era molt escèptic respecte a la consideració de la història com a ciència, però la seua influència sobre els historiadors ha estat molt gran. En aquest camp Viciano vol deixar clar que, malgrat la seua posició militant respecte a la visió del passat i el fet nacional, la postura de Fuster no era equiparable a l’essencialisme (espanyol i català) que volia combatre.

Un altre assumpte que tracta aquest treball és la simpatia amb què Fuster veia el poble jueu: favorable a la creació de l’Estat d’Israel, aquest fet implicava per a l’escriptor valencià que els jueus ja podien ser sotmesos al mateix judici crític que qualsevol poble del món, sense l’escut de les acusacions d’antisemitisme.

Pel que fa a la seua relació amb el marxisme, Viciano mostra que gràcies a Vilar i a les lectures d’Antonio Gramsci Fuster passà de l’anticomunisme (als anys 50) a considerar-se “un liberal addicte al manifest comunista”, fins al punt d’arribar a afirmar que “el ‘materialisme històric’ em sembla l’única via d’aproximació a la comprensió del passat”. I amb la caiguda de l’URSS va continuar defensant “la dimensió crítica, racionalista i alliberadora” del pensament marxista front al postmodernisme.

Finalment, el darrer capítol del llibre desmunta les interpretacions “de consens” que fa la tercera via de l’anomenada Batalla de València, les quals reparteixen les culpes entre el blaverisme i el fusterianisme i proposen que el País Valencià faça un exercici de desmemòria històrica per avançar. Viciano rebutja aquestes tesis diferenciant clarament el projecte racionalista, democràtic i modernitzador de Fuster de la xenofòbia i la violència del moviment blaver, tot reivindicant un plantejament polític que malgrat el pas de les dècades “continua posant el dit en la nafra”. Per això, a parer de Viciano, com que no ha deixat de ser actual, Joan Fuster no pot ser considerat un clàssic.