Joe, un dia els humans et venjarem

Fitxa tècnica

Johnny va agafar el fusell (1939)
Dalton Trumbo
Traducció d’Albert Pijuan
Angle Editorial, Barcelona 2016
250 pàgines

D’entre totes les obres antibel·licistes que s’han escrit al llarg del segle XX poca gent dubta a l’hora d’assenyalar Res de nou al front de l’oest (Erich Maria Remarque, 1928) com la més impactant i influent, una de les novel·les amb el missatge més colpidor contra l’horror de la Primera Guerra Mundial, i per defecte, contra totes les guerres que hi han hagut des de llavors. Onze anys després va aparèixer la que és, molt probablement, la novel·la més furibunda i revolucionàriament antibel·licista que s’hagi escrit, o que servidor hagi llegit, Johnny va agafar el fusell de Dalton Trumbo, un clàssic universal inexplicablement inèdit en català fins avui, recuperat per Angle Editorial mercè d’una fantàstica traducció d’Albert Pijuan, dramaturg, autor d’El Franctirador (Angle Editorial 2013), traductor d’Evelyn Waugh o Robert W. Chambers, entre d’altres.

En Joe Bonham, un jove de classe treballadora, s’allista voluntari per anar al front europeu de la Gran Guerra, en un moment de gran fervor heroic i patriòtic. Tot el que sabem, quan comencem la lectura, és que en Joe es desperta en un llit d’hospital, sense poder-se moure, sense braços ni cames, sense veure-hi, sentir-hi ni poder parlar. De fet, en Joe no acaba d’estar segur si encara és viu o si aquell silenci fosc i paralitzant és el que ens trobem a l’altre barri. En un lapse de temps que no pot determinar anirà adonant-se que encara respira, malgrat el nas se li hagi volatilitzat, i que l’estan alimentant per via intravenosa. És viu però està atrapat dins del seu cos. Poc a poc, anirà recordant diferents moments i etapes de la seva vida; la infància, els consells del pare, els amics, la primera feina i el primer amor, l’allistament i, posteriorment, el principi de la fi de tot plegat.

“Era un mort amb una ment encara funcional… Podia parlar pels morts perquè era un d’ells. Era el primer de tots els soldats que havien mort des del principi dels temps que encara conservava un cervell que rumiés. Ningú no podia disputar amb ell. Ningú el podia contradir. Perquè tret d’ell ningú més ho sabia.”

Johnny va agafar el fusell és una lectura terrible, colpidora però necessària sobre les conseqüències físiques, però també psicològiques, de la guerra. En Joe és una ferralla humana, un mutilat sense veu, poca cosa més que un monyó; i el que és pitjor, és un home sense esperança. Perquè el pitjor descobriment és el fet d’estar viu però ser totalment invàlid, incapaç de comunicar-se amb els altres. Això sí, en Joe pot pensar i preguntar-se per què, per què va haver d’anar a la guerra a defensar la “democràcia” si ell sempre havia estat un home de pau.

Aquesta és una novel·la sobre l’aïllament, però també sobre la colossal força de voluntat per poder comunicar-se amb l’exterior i donar a conèixer la seva història perquè ningú més no sigui arrossegat al camp de batalla com un xai esperant a ser executat en nom d’ideals i conceptes totalment superflus quan es comparen a la simple joia del viure.

“Algú va dir anem a lluitar per la llibertat i hi van anar i van ser assassinats sense que pensessin ni un sol cop en la llibertat. I en tot cas per quina mena de llibertat estaven lluitant? Quanta llibertat i la idea de llibertat de qui?… En tot cas què collons significa llibertat?”

“Si hi pogués haver una pròxima vegada i algú li digués lluitem per la llibertat diria senyor la meva vida és important… haig de saber per endavant quina llibertat és i de qui és la idea de llibertat de què parlem i quanta llibertat obtindrem.”

L’estil urgent, a voltes visceral, com una espècie de monòleg sense comes, fa que mentre anem llegint ens anem posant cada cop més endins de la psike que Joe Bonham, l’acompanyem en la seva davallada cap a la desesperació i l’horror de l’aïllament i la mort en vida. I també en el camí de pujada cap a la minsa esperança de poder-se comunicar amb algú. Havent de posar les pauses mentre es llegeixen les tribulacions, pors i esperances, la relació del lector amb el protagonista s’estreny, l’empatia es fa més gran i dolorosa. En aquest punt voldria tornar a mencionar la impecable traducció de l’Albert Pijuan, que converteix el torrent reflexiu de Trumbo en un text fluid però feridor.

Aquesta història immortal ha tingut múltiples reverberacions posteriors, com la pel·lícula homònima amb guió del mateix Dalton Trumbo (1971), One, una de les cançons més celebrades dels Metallica (1988) o el sorprenent paral·lelisme entre la història de Joe Bonham i la de Ron Kovic, veterà del Vietnam reconvertit en activista antimilitarista que va inspirar la pel·lícula Nascut el 4 de juliol (Oliver Stone, 1989). El mateix Ron Kovic (1946), que signa l’epíleg del llibre, assegura que Johnny va agafar el fusell li va salvar la vida i que és una lectura tan determinant i significativa per a la maduració de la espècie humana com la Declaració d’independència dels Estats Units o el Manifest Comunista.

Una altra de les curiositats que desperta el text són les diferents interpretacions que se n’han fet depenent dels contexts en que s’ha llegit. Des de ser considerat com el pamflet antibel·licista per antonomàsia, fins a ser defensat pels grups aïllacionistes durant la Segona Guerra Mundial, per tornar a ser perseguit anys després en plena follia del maccarthisme, de la mateixa manera que va passar amb el seu autor. Dalton Trumbo (1905-1976), escriptor i guionista, hagué de signar moltes de les seves obres i guions (com ara Espartac o Vacances a Roma) sota un pseudònim a causa del seu xoc amb el Comitè d’Activitats Antiamericanes i el seu empresonament posterior pel fet d’haver estat assenyalat com a comunista i no haver volgut donar més noms per a la llista inquisitorial del senador MacCarthy. En molts moments, Johnny va agafar el fusell va ser considerada una lectura subversiva, que incitava a la desobediència, a la sedició i a la traïció a la pàtria i que defensava idees immorals com la eutanàsia.

I encara llegit avui dia, aquest llibre posa els pèls de punta a causa de les veritats tan universals que n’emanen. El seu missatge és més vigent que mai perquè la societat, lluny d’aprendre dels seus errors, hi ensopega un cop i un altre. Fins que s’acabi la paciència de la majoria…

“Recordeu-ho lletra per lletra vosaltres els que planegeu una guerra. Recordeu-ho patriotes ferotges propagandistes de l’odi inventors d’eslògans… si destruïu la nostra pau si ens preneu la feina si intenteu que ens enfrontem els uns amb els altres… farem servir les armes que ens poseu a les mans i les farem servir per defensar les nostres vides i l’amenaça a les nostres vides no és a l’altra banda d’una terra de ningú que s’ha establert sense el nostre consentiment l’amenaça és a dins les nostres fronteres aquí i ara ho hem vist ho sabem.“