La campanya del #27S, vista amb humor des de les xarxes socials

Aquest divendres a mitjanit ha acabat la campanya d’aquestes eleccions als Principat de Catalunya. Una campanya marcada pels afanys de la propaganda, l’entusiasme,  i un dramatisme i trascendència històrica més o menys real per a les diferents candidatures que es disputen els escons del parlament, de moment autonòmic, expressades amb gran profusió a les xarxes socials, i més atenuada als carrers. Hi ha tanmateix també una manera diferent de veure-la, a través de l’humor, la burla i sarcasme, que aquestes mateixes xarxes també han recollit.

messi-rajoy-y-la-indpendencia-de-catalunya

La campanya començava amb l’esforç de les diferents llistes per a fer conèixer els seus candidats, els uns, o per a marcar els termes de debat, els altres. En aquest aspecte, l’èxit de l’operació de Mas ha estat força indiscutible, aconseguint que tothom interpretés al seu gust la convocatòria d’unes eleccions que no es va cansar de repetir que serien legalment unes simples autonòmiques, però políticament històriques. Igualment la col·locació d’un candidat interposat com Romeva li ha permès el·ludir tots els atacs a la seva gestió marcada per una bel·ligerància neoliberal molt cruent, a més d’eliminar la competència d’una ERC que pugués recollir vots del sobiranisme transversal.

No cal dir que la reacció furibunda a toc de corneta de l’estat espanyol i les forces contràries al dret de mocràtic a l’autodeterminació, amb tota mena d’amenaces, insults i atacs a qualsevol plantejament remotament catalanista, al costat de l’escassa habilitat dels adversaris en plantejar el debat en altres termes ajudava a aquesta percepció, així com a seguir-se erigint en protagonista del procés. El fet d’elegir un candidat prou fluix no ha estat gaire obstacle per una campanya amb un ben greixat suport del món mediàtic processista, i de l’entusiasme de gran part del públic. Tot i així, no han estat pocs els qui han assenyalat amb més o menys inspiració algunes de les patinades, ambigüitats i incoherències del gran líder i la seva candidatura.

 

Des de la pretesa confluència d’esquerres de Catalunya Sí Que es Pot, l’elecció d’un candidat igualment de circumstàncies, ha estat més difícil de superar. L’intent de presentar-lo com un bregat activista social, que podia haver funcinat per als qui no coneguessin les seves maniobres al capdavant de la FAVB, no ha acabat de rutllar; tampoc ha assolit l’aura de candidat de moviments socials i d’una confluència imbatible de les esquerres com ho assolí el model a imitar, Ada Colau a Barcelona, tot i concórrer amb una aliança de les mateixes forces de l’esquerra moderada, amb els mateixos deutes amb els bancs i la mateixa experiència gestionant el poder.

La debilitat de la proposta ha acabat propiciant un desembarcament dels liders  de Podemos per a salvar els mobles, arraconant no només qualsevol rastre d’autonomia política d’una pretesa candidatura de confluència de moviments autòctons, sinó fins i tot liquidant tot rastre del relat històric catalanista d’Iniciativa. Les intervencions d’un Pablo Iglesias preocupat pel seu camí al congrés espanyol i el seu discurs completament aliè al país real, més pensat per la seva recepció a Madrid, han estat també font de tota mena de bromes i escarni a les xarxes.

No cal dir que el canidat del PP, el racista Xavier Garcia Albiol, les seves limitades capacitats argumentatòries i nul·la coherència han tingut també gran acceptació:

A mesura que els dies passaven, des de l’espanyolisme s’intensificava el desplegament d’amenaces i auguris suposadament nefastos en cas que les opcions en teoria partidàries de la independència guanyessin.

La resposta es dividia en dues cares, per una banda els partidaris del sobiranisme transversal de Junts Pel Sí feien grans esforços per desmentir les prediccions de sortida de la UE, de l’OTAN, de marxa dels bancs, o el suport de diferents mandataris internacionals a l’Estat espanyol, entestats a defensar que en una Catalunya independent com ells la volen tot seguiria igual, rebria el suport i bendicció dels mateixos dèspotes i seria admesa als mateixos clubs internacionals de criminals. Alguns comentaristes han fet també conya amb aquest entusiasme business-frinedly, europeista i atlantista.

Per altra banda, usuaris de l’esquerra independentista, de sectors socialment contestataris i no poca gent corrent aplaudia o es mofava d’aquestes amenaces, tot assenyalant la significació rupturista d’una opció independentista, si es planteja realment, que genera una resposta tant virulenta d’empresaris, banca, militars, líders i organismes del capitalisme global. En general, la resposta a la campanya de la ‘internacional del susto’, com l’anomenà irònicament Antonio Baños, ha estat més aviat de mofa i burla.

9odrnq

Especialment glorioses i motiu de profuses rialles han estat algunes intervencions estel·lars de grans líders espanyols, com les de Mariano Rajoy i les seves inconnexes i absurdes declaracions, ja prou humorístiques de per si, objecte la riota generalitzada.

Obama-no-pot-mes-ARA_ARAIMA20150923_0079_57

També les de Felipe González, que pocs dies després d’afirmar que el dictador feixista Pinochet era més respectuós amb els drets humans que el president veneçolà escollit a les urnes (potser confonent els drets humans amb els privilegis de les companyies multincionals per qui treballa), apareixia en campanya un dia comparant els independentistes amb nazis o feixistes i l’altre amb Stalin, tot per atacar el dret a l’autodeterminació.

Entre els motius de befa destaquen també alguns episodis especialment renombrats de la campanya, com els diferents debats televisius, els “espais compensatoris” imposats per la junta electoral espanyola,  les visites de Rajoy en algunes localitats catalanes, benvingudes amb xiulades pels veïns, o la baralla de banderes al balcó de l’ajuntament de Barcelona, que va generar tot un ventall de bromes, inclosa la d’un inusualment inspirat Jordi Cañas, que semblava haver-se pres amb humor la seva imputació per corrupció recentment estrenada.

També els candidats de la CUP han rebut bromes, que ells mateixos han fomentat amb una campanya on l’humor ha fet acte de presènciae en el famós vídeo de la camioneta, també pel seu tarannà diguem-ne desenfadat, o per alguna patinada. I fins i tot l’entusiasme i frenesi electoralista a les xarxes socials, inclòs el de molts portaveus de l’activisme social i polític més abrandat i revolucionari, ha merescut els dards irònics d’altres comentaristes un punt més escèptics o descreguts.