La capitana Teresa Pàmies s’acomiada
El proppassat 13 de març, a l’edat de 93 anys -nasqué a Balaguer el 1919-, morí la Teresa Pàmies. Son pare, en Tomàs Pàmies, fou un dirigent marxista -primer al BOC, més tard al Partit Comunista de Catalunya i finalment al PSUC- i ella ingressà a les recentment creades Joventuts Socialistes de Catalunya el 1937, on passà a formar part del seu Comitè Executiu. En representació seva participà en la creació de l’Aliança Nacional de la Dona Jove de Catalunya i el seu portaveu, Juliol.
Un cop acabada la guerra, hagué de marxar a l’exili amb son pare, quedant la família dividida en dos. En un primer moment fou internada en un camp de refugiats i, posteriorment, participà de la resistència francesa. En acabada la II Guerra Mundial, començà un periple que la portà a la República Dominicana, a Cuba, a Mèxic -on començà estudis de periodisme-, i en darrer lloc a Praga, on treballà de redactora de les emissions catalanes i castellanes de Ràdio Praga. També des de l’exili començà a participar a la premsa catalana –Serra d’Or i Oriflama– una tasca que mantingué al llarg dels anys en nombrosos periòdics.
El seu debut literari el feu de la mà de son pare, els textos del qual foren els fonaments sobre el qual edificà Testament a Praga (1971), que li valgué el premi Josep Pla i el Crítica Serra d’Or. Ja de retorn a Catalunya, gràcies a la bona acollida del seu primer treball, decidí seguir conreant l’escriptura, llaurant-se una carrera de novel·les de tipus memorialístic centrats en la guerra civil i l’exili. D’entre les obres més destacades -la relació és per força curta i, per tant, moltes obres en quedaran fora- s’hi compten Quan érem capitans (1974), un retrat en primera persona dels anys de la guerra civil que li valgué el Premi “Joan Estelrich” i del qual se’n van haver de suprimir alguns fragments per tal que pogués ser editat, o Amor clandestí (1976), on relata la seva relació amb el secretari general del PSUC Gregorio López Raimundo.
