La crisi i Bolonya agreugen la situació de l’ensenyament públic
El SEPC convoca a València una manifestació amb motiu del Dia Europeu de l’Estudiant
Ja han passat dos anys de les grans mobilitzacions contra l’aprovació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior, l’anomenat procés de Bolonya, i les universitats catalanes ja estan veient-ne els primers resultats: els nous graus costen entre un 10% i un 25% més que les antigues llicenciatures, l’accés és més reduït i elitista i en molts casos les universitats privades són les clares beneficiàries. Això, si més no, és el que denuncia el SEPC de València en la convocatòria de la manifestació del dia 18 de novembre, que com cada any convoca coincidint amb el Dia Europeu de l’Estudiant (17 de novembre).
>> Bolonya més crisi.
>> Assemblea Nacional del SEPC
>>Com es munta una universitat privada
Bolonya més crisi
“Bolonya més crisi igual a futur precari” és el lema de la convocatòria d’enguany. Segons el SEPC, “la suma d’ambdós factors fa que inevitablement les estudiantes i els estudiants ens unim per denunciar el futur precari al qual ens estan abocant i recuperar allò que ens roben: els drets i la dignitat.”
El procés de Bolonya ha obert les portes de manera contundent a la privatització de l’ensenyament. Així, les universitats privades, amb els respectius centres adscrits, proliferen de manera exponencial, en especial a València ciutat, on les “forces vives” sempre havien tingut interès en desgastar la influència de la universitat pública, un dels pocs espais que no havien sucumbit per complet al domini de la dreta.
En aquest sentit, si Bolonya ha sigut una estratègia deliberada per imposar un model neoliberal en l’ensenyament superior, la crisi ha sigut l’excusa perfecta per aplicar-lo dràsticament. Com denuncia el SEPC, els governs –central i autonòmics- han aplicat retallades pressupostàries a l’ensenyament que agreugen deficiències com la manca d’instal·lacions, que redueixen l’accés als cicles formatius, al Batxillerat nocturn o a les escoles d’adults i que tornen a augmentar el problema de la massificació. A més a més, la crisi ha sigut també l’excusa per retallar l’oferta d’ensenyament en valencià, un dels grans camps de batalla del contestat conseller Font de Mora.
En declaracions a L’ACCENT, Aina Tarrasó, portaveu del SEPC, ha assegurat que malgrat aquesta ofensiva, “és la primera vegada que el rector de la Universitat de València dóna les gràcies a la Generalitat pel pla finançament que s’ha aprovat per als propers anys”. Segons l’estudiant, aquesta és una prova més que “els rectors tendeixen al conservadurisme i la dreta; cada cop es preocupem menys pel caràcter públic de la universitat”.
Jornades de debat
Els dies previs a la manifestació, el SEPC, juntament amb l’Assemblea d’Estudiants de València, ha organitzat diversos debats on avaluar l’estat de l’ensenyament públic. S’hi podran conèixer experiències d’altres punts dels Països Catalans, de Madrid i d’Andalusia o, fins i tot, de l’Estat francès; hi haurà també una xerrada sobre la precarietat de la investigació en al universitat i finalment s’ha organitzat una Nit en Blanc amb música, vídeos i debats.
Assemblea Nacional del SEPC
D’altra banda, el cap de setmana del 13 i 14 de novembre tingué lloc a Carcaixent l’Assemblea Nacional del SEPC. Unes 60 persones vingudes de quasi totes les universitats dels Països Catalans han posat al dia els documents i l’estratègia de l’organització per afrontar els canvis derivats de al crisis i les polítiques educatives. Entre els documents aprovats hi ha la campanya nacional “Per la democratització dels nostres centre” per desenvolupar durant el proper any. Així mateix, el sindicat a llençat a tota l’esquerra independentista el repte d’un debat sobre el “Nom, la llengua i el territori”. Per últim, com explica Aina Tarrasó, s’ha decidit reforçar el treball intern per continuar en el creixement de l’organització i en la seua consolidació com a referent estudiantil.
Com es munta una universitat privada |
|
El cas de la Universitat Catòlica de València “Sant Vicent Màrtir” és paradigmàtic d’aquest fenomen. I no és cap secret. Només fent una ullada a la pàgina web podem veure com ha sigut el procés i quin ha estat el paper de l’administració pública. Els orígens de la Universitat Catòlica estan en la Fundació Agrupació Edetània, que el 1974 creava una Escola Universitària de Formació de Professorat, i que el 1979 fou adscrita a la Universitat de València, que vol dir, entre altres coses, que el títol era reconegut per la mateixa. El procés de transformació de la universitat pública durant els primeres anys de l’anomenada transició va congelar l’expansió del centre privat, però el 1999, amb el PP al poder a València i Madrid, i en ple enfrontament amb la Universitat de València, la Fundació Edetània encetà una procés d’expansió que culminà amb la firma d’un nou conveni d’adscripció amb la Universitat Miguel Hernàndez d’Elx el 2002. La Universitat d’Elx, per bé que de caràcter públic, fou creada pel PP per erosionar la influència de la Universitat d’Alacant, refractària, com la de València a les seues maniobres. D’aquesta manera, el centre privat ja oferia Psicologia, Psicopedagogia, Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport, Antropologia Social i Cultural i Ciències de la Mar. Poc després, el 2003, l’arquebisbe de València, Agustí Garcia-Gascó formalitzà la creació de la Universitat Catòlica. Hui en dia, ja compta amb 7 facultats i imparteix 20 graus, entre els quals, el de Medicina, que fins ara només podien impartir les universitats públiques. La Universitat Catòlica no és la única privada amb seu a València, també existeix la Universitat CEU Cardenal Herrera, una altra institució nascuda d’antigues escoles o facultats adscrites a la Universitat de València i que actualment fan competència a les institucions públiques. |
El creixement del sector privat en l’ensenyament superior ha sigut espectacular la darrera dècada, coincidint amb l’aparició del polèmic informe Bricall i sobretot el recent procés de Bolonya. Però l’ou fa temps que s’estava covant, i no precisament d’esquenes a la universitat pública, que ara n’és la principal perjudicada.
