La CUP ha començat a fer-se gran

L’altre dia, com molts dies, parlava amb un amic convergent del poble, amb carnet, sobre temes de política o de futbol, que a vegades tenen molt a veure. Concretament, ens mostràvem crítics amb el tema del finançament i amb el tripartit, tot i que des d’òptiques diferents. També comentàvem el paper de CiU i en fèiem crítica, tot i que, òbviament, des de perspectives diverses.

Enmig de la conversa, i quan la cosa començava a derivar cap a plantejaments més de futur -que si eleccions, que si noves majories, que si naps que si cols-, em deixà anar una afirmació que darrerament he sentit dir a gent de l’esquerra independentista: “aquests de la CUP heu de fer-vos grans”. Ell, com els independentistes que deia, situava aquesta asseveració en el fet que lliga la idea de fer-se gran amb anar a les eleccions, i més concretament, a les autonòmiques, i no ho deia per aquestes sinó en general.

Aquest fet em féu reflexionar sobre com interpretem la idea, que repartim a dojo, de fer-se gran. Què volem dir, en afirmar aquesta acció?

Sempre he pensat, i he intentat aplicar, que fer-se gran tenia a veure amb la capacitat de decidir i la decisió d’aplicar-la. I això crec que val tant per a les persones com per a les col·lectivitats, com ara una nació. I en la capacitat de prendre decisions hi intervenen molts factors, interns i externs, però per damunt de tot hi ha d’haver la lliure voluntat d’actuar d’acord amb allò que hom pensa, creu i vol, fins a les darreres conseqüències, per damunt de la família, la moral imposada, la religió o la doctrina de la seguretat laboral, policial o de pensament uniforme.

Per a d’altres, i això se m’ha anat confirmant al llarg dels anys, malgrat els canvis polítics, econòmics, culturals o de consum, fer-se gran vol dir arribar a una certa edat, i poder començar a fer com la resta: consumir com la resta, gastar com la resta, estalviar com la resta, hipotecar-se com la resta, drogar-se o fer-se ecològic com la resta, seguir les cerimònies com la resta…, vaja, ser un més, ser “normal”, accedir a la plena condició d’uniformitat.

En política, l’esquerra independentista, o almenys una part d’aquesta, després de tants anys de fer i desfer fora d’aquest joc institucional, ha cregut que havia arribat a la majoria d’edat, i ha optat per fer com la resta. Reproduir el model des d’una posició crítica i amb la garantia de virginitat que se li suposa a aquest sector. El més curiós del cas és com això es planteja en un moment de clara degradació d’un model polític, d’un sistema global, cada cop més allunyat de la gent, cada cop menys recuperable. Un sistema i un model que sempre ha estat en el punt de mira, ni que sigui formalment, de l’esquerra independentista, i ara aquesta, o una part d’ella, està disposada a fer-lo seu, i de fer-ho de pressa, donant lliçons. El miratge del formatget de la nit electoral de les municipals del 2007, com un conte de la vora del foc, ha fet el seu efecte. I alguns interessats per qüestions de vot, però també, aquests i altres, per fer de l’Esquerra Independentista una opció política més, en la casa gran del sistema.

En aquest sentit, crec que l’opció presa per la CUP en la darrera assemblea general, malgrat no ser la que tothom esperava, la de la majoria d’edat ordinària, la del model imperant, la fàcil…, ha estat la de la majoria d’edat real, ha estat especialment madura, extraordinàriament conscient i encertada tàcticament i estratègica.

I és que la CUP, les CUP d’arreu del país, han de treballar a fons per fer avançar la realitat existent, per fer créixer la taca d’oli abocada i per aprendre a treballar en condicions cada vegada més decisòries. Sabent que els ajuntaments, i les institucions que se’n deriven, són un bon banc de proves per fer política de veritat, al costat de la gent i construint des de baix un model nacional de fer política a les institucions, sabent que tenim, i volem tenir, la nostra força real al carrer. I això és un acte revolucionari de fons, perquè implica, com demanava Lluís M. Xirinacs, la construcció d’un camp propi, amb normes pròpies i amb objectius propis. La CUP, ara sí, té l’oportunitat de visualitzar un plantejament federal de l’acció política, a partir de l’agregació de les diferents singularitats de cada CUP, evitant caure en un model centralitzador del poder polític, com s’estava configurant amb la praxi actual d’un secretariat tècnic que acabava fent de direcció política.

Raimundo Viejo, professor de teoria Política de la UPF, escriu al setmanari Directa (15-07-09) que la CUP “segueixen constituint l’expressió política més ambiciosa del nou municipalisme” i “han de pensar una institucionalització d’acord amb el principi federal i no una enèsima declinació d’organització centralista i uniformitzadora”. I encara, “aprofundir en el principi federal dotarà de sentit una estratègia de creixement que passés pel contagi de fórmules participatives d’èxit provat i una expansió horitzontal que incorporaria noves singularitats nacionals mitjançant la cooperació federativa”.

Ara és un moment de gran responsabilitat, de saber que els pals vindran de moltes bandes -esperem que no en vinguin de dins- i d’assumir, amb actitud adulta, que estem construint una via nacional cap a l’alliberament.

La CUP, sense cap mena de dubte i malgrat el que preveien “taumaturgs insignes”, com deia el poeta, ha fet un important pas de maduresa per poder decidir lliurement el camí a seguir.

*Aleix Cardona és membre de Terra i Llibertat