La demència senil colpeja Gabriel García Márquez
La carrera literària de Gabriel García Márquez sembla haver arribat a la seua fi. A principis d’aquest juliol el germà de l’escriptor colombià va fer públic que l’autor de Cent anys de solitud patia demència senil, cosa que li impedirà escriure cap obra més. S’acaba així la trajectòria creadora d’un dels escriptors més destacats del segle XX, guanyador del premi Nobel el 1982 i un dels principals responsables del boom de la literatura llatinoamericana de les dècades dels 60 i els 70 de la passada centúria.
Gabo, com també és conegut, va nàixer en 1927 a Aracataca (Colòmbia), una localitat del Carib que va inspirar Macondo, la vila on es desenvolupen moltes de les seues obres. Els primers anys de vida els va passar amb els seus avis, Nicolás Márquez i Tranquilina Iguarán. L’avi era una coronel liberal retirat que va explicar al nét històries de la Guerra dels Mil Dies (1899-1902), el conflicte més greu que va colpejar el país fins aleshores i que va acabar amb l’escissió de Panamà; l’àvia va alimentar la imaginació del futur escriptor amb narracions plenes d’esperits i elements fantàstics i va inspirar els personatge de Cent anys de solitud Úrsula Iguarán. Aquestes dues persones marcaren profundament García Márquez i la seua empremta apareix en moltes de les seues creacions.
En morir l’avi, Gabo va abandonar el seu poble nadiu i tornà amb els seus pares; va viure a diverses ciutats colombianes fins que a les darreries del anys 40 es va establir a Bogotà per estudiar dret, però els aldarulls per la mort del líder liberal Jorge Eliécer Gaitán van portar al tancament de la universitat en un dels períodes més convulsos de la història del país americà; aleshores, el futur escriptor es traslladà a Cartagena, on continuà estudiant i on començà a escriure en la premsa local. En aquells anys va llegir William Faulkner, qui va exercir una forta influència en ell. En 1961 fou destinat a Nova York com a corresponsal de Prensa Latina, l’agència de notícies creada pel govern revolucionari cubà, però l’hostilitat de la CIA i del lobby anticastrista el va fer abandonar els Estats Units i establir-se a la Ciutat de Mèxic. Abans havia sigut corresponsal a París del diari colombià El Espectador.
El 1967 fou un any cabdal per a García Márquez: l’Editorial Sudamericana de Buenos Aires va publicar la seua novel·la Cent anys de solitud –Tísner fou l’encarregat de traduir-la al català–, que va esdevenir immediatament un èxit de vendes i de crítica i va significar un dels trets de sortida del boom de les lletres llatinoamericanes, del que van participar, entre d’altres, Julio Cortázar, Mario Vargas Llosa i Carlos Fuentes. El llibre recorre la història de Colòmbia a través de la família Buendía i del seu poble, Macondo, i exhibeix amb força tot els elements que el fan un dels cims del corrent literari conegut com a realisme màgic, caracteritzat per la presència d’elements fantàstics com a part de la realitat. Aquest estil, que amera obres com El otoño del patriarca o Crònica d’una mort anunciada, li va fer guanyar el premi Nobel de literatura en 1982.
A principis dels anys 70 Gabo es va instal·lar durant un temps Barcelona i als anys 80 s’exilià a Mèxic a causa de les pressions del govern colombià de Turbay Ayala, famós per les violacions dels drets humans comeses sota el seu mandat. Persona d’esquerres i amic personal de Fidel Castro, va fer de mitjancer entre les guerrilles colombianes i el govern en diversos processos de pau i s’ha manifestat públicament a favor de la independència de Puerto Rico. A més, presideix la Fundación Nuevo Periodismo Iberoamericano.
Ara, a l’edat de 85 anys la demència impedirà nous lliuraments de la seua poderosa imaginació; el seu immens univers literari, però, quedarà per sempre a l’abast dels lectors.
