La fi dels convenis col·lectius i l’absoluta manca de tàctica i estratègia en l’acció dels grans sindicats

Fa vora un any les treballadores i anticapitalistes d’aquest país ens estàvem organitzant i confluint, com feia molt que no fèiem, per fer front a la salvatge Reforma Laboral plantejada pel PP i “millorada” (en la seva accepció més crua) pels regionalistes de CiU. Llavors ja vam denunciar les perverses conseqüències d’aquesta: enfortiment del poder de classe dels capitalistes, reducció salaris, facilitar EROs i acomiadaments, possibilitat d’acomiadament per baixes justificades… I l’evident paradoxa que suposava que venguessin que abaratint l’acomiadament es produiria un augment en la contractació i una reducció de les xifres d’atur, extrem que la realitat s’ha encarregat de desmentir, mes a mes, amb un augment imparable de la taxa d’atur.

Dins el paquet de mesures, oculta darrera un tecnicisme gens aclaridor, se’ns anunciava que la Reforma Laboral acabaria amb la ultractivitat dels convenis col·lectius. En el seu moment ja es va explicar que això no volia dir altra cosa que el govern aplanava el camí a la patronal per liquidar la negociació col·lectiva. Abans de la Reforma Laboral el sindicalisme institucional i la patronal negociaven els convenis col·lectius per a una durada determinada. Quan aquests caducaven i mentre durava la negociació del nou conveni es prorrogava l’anterior.

Ara, amb la Reforma, el que succeeix és que es fixa un termini màxim d’un any per arribar a un acord i si això no és així el conveni caduca i les condicions que regeixen les relacions laborals de les treballadores del sector passen a ser les de l’Estatut de les Treballadores: el topall mínim en les relacions laborals. El govern va fixar per llei un termini que sols perjudicava a una de les parts, produint-se una falsa negociació entre una Patronal conscient que no arribar a cap entesa el beneficiarà i el sindicalisme institucional que està “obligat” a arribar a un pacte abans de la data límit.

Aquest termini ja s’apropa: aquest juliol caducaran la major part de convenis col·lectius. I nosaltres, restem perplexos davant la manca de cap línia de treball tàctica-estratègica per  fer front a la dramàtica situació a la qual ens veiem abocades. El sindicalisme institucional és, tant per reconeixement legal com per ser les organitzacions sindicals majoritàries, el qui deuria estar plantejant una resposta conjunta de tota la classe treballadora a aquesta situació; i en canvi per la seva inactivitat és evident que opten per assolir acords de mínims a la mida de la patronal i vendre’ls com un mal menor i una fatalitat immutable.

En alguns sectors, un sindicalisme institucional cada cop més mancat de legitimitat està plantejant unes mobilitzacions de mínims, del tot insuficients per plantejar una veritable negociació d’igual a igual amb la patronal. Sovint és en aquells sectors on treballadores juntament amb l’esquerra sindical estan apretant i plantejant mobilitzacions. Però, com pot ser que la resposta a una qüestió que afectarà al gruix de la classe treballadora es plantegi de forma isolada?

Amb l’aprovació de la Reforma Laboral el govern va acabar amb la pau social i el sindicalisme de concertació. Amb això, no volem legitimar unes pràctiques que entenem que són les responsables de la situació a la qual ens veiem abocades. Tampoc volem sacralitzar ni alabar uns convenis col·lectius del tot insuficients. Sols remarquem el fet que la relació de forces imposada per llei obliga a descartar qualsevol esperança d’aconseguir res si no és per la via de la lluita i la mobilització. De fet, sempre ha estat així, sols que ara s’han desarticulat els pobres arguments dels qui defensaven la concertació.

Algunes ens acusaran de fer una crítica destructiva. No és així. A pesar de tot el que hem exposat, creiem que ara el més important és acumular forces i promoure una veritable unitat de classe des de la base. Allà on puguem i ens sigui útil haurem de treballar amb els membres d’aquests sindicalisme que considerem caduc, però no per això, hem de deixar de parlar clar.

Des de la COS pensem que cal fer un esforç, que hem de fer tot el possible, per tal de girar la truita. I amb moltíssima humilitat, i generositat, buscar tots els espais al nostre abast, plataformes unitàries, universitats i centres educatius, les institucions, etc., per bastir una resposta realment unitària i de base, per plantar cara a aquesta dramàtica situació en la que ens trobarem ben aviat si no fem res per posar-hi remei.

I amb tres objectius molt clars per la COS, que no per ser d’una enormitat immensa, han de deixar els nostres objectius clars:
Tombar la contrareforma laboral Rajoy (del PP i CiU);
Començar a bastir un autèntic Estatut Obrer pels Països Catalans, en un Marc Nacional de Relacions Socioeconòmiques i Laborals;
Avançar en la dinàmica de construcció nacional i en la construcció de la Unitat Popular.
 
Tot està per fer… i tot és possible!
 
Pep Giner és Portaveu Nacional de la COS,  Roger Sabà és Responsable de relacions sociopolítiques de la COS i Gonçal Bravo és Responsable del Centre d’Estudis Sindicals de la COS.