“La figura d’una ‘bona’ mare o muller en realitat és una tortura”

Després del seu pas per València i Alcoi, on va fer unes xerrades sobre les conseqüències de la flexibilització d’horaris i de les reformes laborals, parlem amb Elena Idoate, economista membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa i autora del llibre “Qué pensiones, qué futuro”, perquè ens explique com la crisi està agreujant l’opressió que pateixen les dones.

Has afirmat que la crisi econòmica té rostre femení. Quines són les dades o els indicadors que demostren eixa feminització de la pobresa?

A la societat capitalista hi ha una opressió de gènere, així que cal tenir en compte l’impacte particular que té la crisi en les dones. A nivell d’indicadors de condicions de vida, tant de rendes com de condicions laborals, veiem que la crisi ha generalitzat situacions de precarietat i pobresa que abans afectaven més a les dones, però que ara s’han estès amb més intensitat entre els homes. Al País Valencià i a Catalunya, la taxa de pobresa mitjana entre els homes ha superat a la de les dones en els darrers anys, mentre que a les Illes Balears s’han igualat molt. Això ha passat sense que la taxa de pobresa femenina hagi millorat!

En certa manera, en aspectes de les condicions de vida que tenen a veure amb el treball assalariat i els ingressos monetaris, les precarietats que patien certs sectors de la classe treballadora que se situaven més als marges estan estenent-se entre el què era el “nucli dur” format per sectors laborals protegits. Però la feminització de la pobresa és un concepte que va molt més enllà d’aquests aspectes, cal tenir en compte les condicions de vida relacionades amb el treball reproductiu, els usos del temps i altres elements tant materials com subjectius que priven a les dones del seu ple desenvolupament.

En l’esfera pública, com ha afectat la crisi a l’ocupació femenina?

L’atur ha afectat més durament els homes principalment perquè la crisi ha tingut un impacte devastador en els sectors de la construcció i de la indústria, que són sectors amb una forta presència masculina. La bombolla immobiliària ha permès mantenir l’atur masculí a unes taxes reduïdes durant un temps. Les xifres indiquen que, durant la crisi, a les Illes el número de llocs de treball ocupats per dones han augmentat, i a Catalunya i País Valencià únicament el 24% i el 29% dels llocs de feina destruïts estaven ocupats per dones. Això té una explicació sectorial: al País Valencià i Catalunya, al voltant del 80% del treball destruït pertanyia a la construcció i a la i a les Illes encara és més exagerat perquè ha hagut sectors que han creat llocs de feina.

A banda d’això, té lloc un retorn de les dones de més de 45 anys al món del treball assalariat, després d’haver-ne estat retirades amb la maternitat. En les famílies en què els homes han perdut la feina i tenen poques perspectives de trobar-ne una altra, molt sovint les dones surten a treballar fora de la llar. Amb aquesta estratègia, veiem que en moments de crisi, l’economia requereix d’una participació més intensa del treball assalariat femení. S’ha de tenir en compte que els treballs als quals s’incorporen aquestes dones solen ser de sous baixos i amb major temporalitat. Però en els sector de les dones més joves, la incidència de l’atur és similar a la dels homes.

Aleshores, com podem parlar d’una feminització de la pobresa?

Sovint ens fixem en la taxa d’atur com a indicador del treball, i ens descuidem moltes altres situacions que fan que l’accés a les fonts d’ingressos sigui vulnerable, perquè és escassa o insegura. Les taxes d’atur ara mateix són similars entre homes i dones al conjunt de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, perquè la dels homes ha empitjorat més. Però si agafem el total de persones que estan a l’atur, que treballen a mitja jornada o que es troben en situació d’inactivitat podent estar treballant, veiem que el percentatge entre els homes és de 36% mentre que el de les dones és del 61%. Aquest indicador reflecteix una subocupació molt gran de les dones en el món del treball assalariat. A més a més, correspon a situacions diferents que la dels homes, ja que les dones inactives o amb feines de mitja jornada generalment ho fan per a compaginar-ho amb les tasques de cures de familiars. És a dir, que una major subocupació en el treball assalariat es correspon a una major dedicació en les tasques de cura, cosa que no és generalitzada entre els homes.

Hi ha aspectes que no han variat, i que fins i tot s’han reforçat, amb la crisi. La bretxa salarial entre homes i dones i la segmentació laboral que la genera. Donades les altes taxes d’atur, el treball femení s’assenta en les feines precàries i persisteix la menor remuneració de les seves feines amb relació a les demés.

Com agreugen les darreres mesures econòmiques aquesta situació?

Les darreres contrareformes laborals han legalitzat pràctiques de l’anomenada “flexibilitat interna”, que vol dir que els empresaris tenen la capacitat de modificar al seu interès les condicions de treball, entre elles els horaris. Darrera de la legislació laboral hi ha també una regulació de les relacions familiars. La flexibilització del temps de treball és una mesura laboral de caràcter neoliberal que porta implícit el fet de que les dones s’han d’encarregar de les tasques de reproducció. Quan els horaris laborals esdevenen incompatibles amb el treball reproductiu, són les dones qui prioritzen aquest segon. I a més a més, el temps de treball domèstic i de cures que elles hi dediquen ha de ser flexible i adaptar-se als ritmes i els temps del capital, tant quan treballen fora de casa com quan no. Les mesures de “conciliació” i d’incorporació de la dona al treball assalariat són molt limitades i bàsicament han promogut que les dones s’adaptin a les necessitats de la producció mercantil i no al revés. Són mesures orientades al mercat més que a les situacions familiars i personals.

I en l’àmbit privat, com està repercutint la crisi?

En l’àmbit domèstic, la crisi està traslladant la càrrega sobre les famílies. Les polítiques públiques rescaten als bancs i als poderosos, i són les llars qui rescaten les persones. És el suport bàsic, i aquest esdevé més important quan l’atur es dispara, els salaris es redueixen i els serveis públics es retallen.

Tot allò que actualment no es pot aconseguir mitjançant el mercat o el sector públic, s’intenta suplir a les llars. Com diu l’Amaia Pérez Orozco a les llars s’intensifiquen els treballs. I són les dones qui posen a disposició el seu treball al servei de les creixents necessitats dels membres de la família. Les dones dediquen més temps a feines no remunerades per a proveir els serveis de cures i d’altres als quals s’ha perdut l’accés, com per exemple tenir cura dels infants i de la gent gran quan ja no es pot pagar la llar d’infants o la residència o cuinar els àpats perquè cal estalviar. Tots aquests serveis que estalviem en diners en alimentació, calefacció, roba o altres necessitats quotidianes, perquè no s’arriba a final de mes, se supleix amb treball que no té un cost monetari i per això no som conscients de tot l’esforç que suposa.

Es posen en comú els recursos. Les famílies es reagrupen, perquè molta gent torna a casa dels pares, els joves no s’emancipen, i molta gent gran va a viure amb filles i fills. Les llars acullen sota el mateix sostre a família extensa, i moltes persones i famílies es veuen obligades a llogar habitacions i compartir habitatge amb altres. Els salaris i pensions de cada persona es destina al consum de tota la família.

Les dones també dediquen esforç en desenvolupar coneixements i habilitats per tal d’accedir als recursos i establir estratègies d’estalvi, i es posen en comú. Podríem dir que és molt important la tasca de serveis socials o serveis d’orientació laboral que fan les persones que comparteixen xarxes informals o formals.

Assegures que el model de prestacions socials basat en les prestacions contributives perjudica a les dones. Perquè?

Perjudica a aquelles persones que tenen vides laborals més curtes i menors ingressos, i la majoria de dones o no han treballat fora de casa o han treballat durant menys anys que els homes i a més a més amb ingressos salarials menors. El model de pensions i altres prestacions es va dissenyar pensant en la figura de l’home que treballava tota la vida al mateix lloc de feina i el seu sou mantenia la família, i no incorporava les dones mestresses de casa, el treball de les quals no cotitza, sinó que les tenia en compte en quant a mullers o vídues i amb prestacions molt més reduïdes. Els problemes d’aquests model són molt greus perquè actualment les feines són molt precàries, hi ha un atur important i els sous baixos, i moltes persones es quedaran fora del sistema de pensions contributives o tindran una pensió molt baixa, especialment dones que pateixen més subocupació i salaris més baixos. Les darreres reformes accentuen això perquè s’exigeix més període cotitzat per tal d’accedir a la prestació contributiva i a les quanties màximes.

Fa uns mesos es va publicar el Manifest per la igualtat de gènere de les reformes de les pensions, que posa en evidència aquesta discriminació implícita de les dones en les pensions. Critica també la diferenciació del règim de la Seguretat Social per a les treballadores de la llar. Proposa, entre altres, la individualització de les prestacions, la reducció de la jornada laboral i el repartiment de les tasques domèstiques, així com el desenvolupament de serveis públics per a la cura de les persones.

Així doncs, la feminització de la pobresa implica una major pressió social sobre la dona, tant a l’esfera pública com privada. Té això conseqüències també sobre la salut i el benestar de els dones?

El paper de les dones en la societat patriarcal les fa responsabilitzar-se del benestar dels altres, fins i tot per sobre del propi, i aquest paper cuidador fa que responguin a l’hora de tirar endavant quan es passen dificultats econòmiques. Per contra, la influència del patriarcat sobre els homes fa que, quan no poden complir el seu paper de portar recursos a les llars i de demostrar fortalesa, s’enfonsen més i no tenen tants recursos per a portar la iniciativa per organitzar les diferents microestratègies de supervivència domèstica.

Així, les dones s’acaben carregant a l’esquena les hores de feina no remunerada de cuidar i preocupar-se per atendre totes les necessitats de la seva família. Fans mans i mànigues per dur a terme totes les tasques domèstiques i de cura que tenen horaris molt marcats i cada cop amb menys disponibilitat de temps, més dificultats d’horaris i més càrrega, perquè han de fer de mares, àvies, filles, amigues i veïnes tot a l’hora. I a més a més, algunes feines són molt dures i desgastants, com és cuidar a persones dependents durant 24 hores al dia en les seves múltiples necessitats. També es carreguen de les preocupacions dels demés, donant el suport emocional a tothom, i pateixen situacions d’aïllament i els familiars els donen l’esquena quan passen dificultats. La figura d’una “bona” mare o muller en realitat és una tortura! Suposa una sobrecàrrega física i psicològica de moltes dones, que va acompanyada de fatiga i malalties derivades d’ella, d’estrès, de depressió i de sentiment de culpabilitat perquè no s’arriba a tot i de la manca de temps ni voluntat per a cuidar-se a elles mateixes. La salut d’aquestes dones es deteriora. No totes les situacions de les dones que s’encarreguen de cuidar són aquesta, però passa massa sovint.

La feminització de la pobresa és un fenomen global de la crisi o és particular als Països Catalans i l’Estat espanyol en conjunt?
La feminització de la pobresa és un fenomen generalitat de l’aliança del capitalisme patriarcal. Pel què tinc entès, és un concepte que intenta visibilitzar múltiples dimensions de la pobresa que afecten especialment a les dones i que en canvi no es poden contemplar quan ens fixem en els ingressos monetaris. La situació de les dones varia a cada territori, no és el mateix un poble rural a un estat d’Amèrica Llatina que a una ciutat europea. Però sí que hi ha elements que ens serveixen per a parlar de l’opressió que pateixen les dones i que són comuns a totes les societats capitalistes patriarcals.

Aquesta opressió no sorgeix de la crisi, és més profunda. Amb la crisi, algunes estructures patriarcats que segueixen intactes, s’aguditzen o que s’adapten al context actual: violències contra les dones, càrrega de les tasques domèstiques, major dedicació de les dones a les famílies afectades per la crisi i els nous models de família i xarxes que fan aquest paper.

La lluita contra la feminització de la pobresa és una lluita contra les retallades i les polítiques neoliberals o ha d’anar encara més enllà?

Les retallades de serveis públics tenen un impacte molt gran sobre les dones, especialment les més pobres. Com hem comentat abans, suposen una càrrega perquè són les que han de suplir la reducció dels serveis rebuts. A més a més, les dones són les principals usuàries de serveis i prestacions assistencials i també per exemple la dependència i la sanitat. I també representen un percentatge més gran de la plantilla de treballadores públiques. Per això, la lluita contra les retallades forma part de les lluites feministes. Però òbviament cal anar més enllà. La incorporació de les dones al treball assalariat tampoc suposa una sortida plena a la feminització de la pobresa, perquè com hem comentat, la segregació laboral i salarial i la subocupació i precarietat fan que les causes de la pobresa femenina no estiguin resoltes. I hi ha moltes dimensions de la feminització de la pobresa que es perpetuen també quan les dones treballen fora de casa: càrrega del treball i les responsabilitats domèstiques, violències, etc. Hem de canviar la forma de repartir els treballs de producció i reproducció, i entendre que són dos parts del mateix i que ambdós han de servir pel desenvolupament ple de les capacitats humanes.

Hem d’entendre que som éssers interdependents i hem de pensar com posem en comú la satisfacció de les necessitats productives i reproductives. Per minvar la feminització de la pobresa calen unes transformacions molt profundes del model econòmic i social, i la reproducció n’és un pilar bàsic.

Com valores iniciatives com la Vaga de totes als PPCC?
Jo personalment no estic en l’organització de la Vaga de totes, tot i que vaig anar a la manifestació i segueixo el què fan. En el col·lectiu feminista en què participo, més local, no vam saber abordar la Vaga de totes, no sabíem ben bé què fer ni com. Però va ser interessant perquè va donar peu a parlar sobre temes de treballs, temps i rols de gènere. Pel què he anat veient, hi ha diferents maneres d’entendre la Vaga de totes. A mi personalment m’agrada perquè qüestiona la divisió sexual del treball reproductiu i productiu i visibilitza les tasques domèstiques i de cures i a partir sorgeixen propostes. També m’interessa que s’estengui la vessant social de les vagues i altres instruments de lluita, que no es limiten únicament a reivindicacions laborals, i perquè tot el què té a veure amb el treball assalariat també té a veure amb el treball reproductiu. La Vaga de totes apel·la a col·lectius més exclosos d’altres iniciatives, com les mestresses de casa, les treballadores de la llar, i a situacions com la jornada laboral i la feminització de les cures. Pel què he vist el manifest de Vaga de totes és molt ampli, aplega tot un conjunt de reivindicacions feministes, com una mena de programa feminista del segle XXI.