La flama i la bombolla
«El president de la Generalitat va deixar clar ahir que, de moment, no es deixarà ensibornar pels cants de les sirenes que, curiosament sorgides abans que de Madrid des de dins de la pròpia federació, insinuen camins del mig» (El Punt-Avui, editorial del 27 de setembre).
El que crida l”atenció d”aquesta sentència no és el contingut manifest. És el contingut latent el que denuncia la temptació d’anar endarrera. «La meva terra mai no sap quan/anar endarrera, tirar endavant», deia Lluís Llach. De sobte, s”escola furtiu un «de moment» significatiu. Mas «va deixar clar que, de moment…». I se”ns recorda que no ha fet falta que a Madrid cantessin les sirenes per que a «la Federació» hi hagi un brot d”entussiasme coral. I malgrat tot, la línia general -és a dir, les lletres grosses- es caracteritza pel cofoïsme del «Duran desautoritzat» (titular de portada), «les sirenes no atrauen Artur Mas» (títol de l”editorial) i «tercera via liquidada» (titular de la notícia a l”interior).
Davant d’aquesta anunciada mort de la tercera via un castellà diria que «Los muertos que vos matáis gozan de muy buena salud», tot parafrassejant una comèdia francesa de Corneille. De la tercera via se”n parla sense parar, estratègia òbvia per convertir-la en una opció. Un joc de mans a càmera lenta s”ha de fer amb soroll d”interferències. Dient, per exemple, en portada que «el president Mas rebutja al Parlament la idea d”una tercera via» com si això fos una heroïcitat.
Que se sàpiga, fins ara la partida anava de si es podia exercir l”autodeterminació del Principat. Però ara Mas ha de sortir a fer el seu particular «OTAN, de entrada, no», el clàssic de Felipe González (gran polític i millor persona, també). Aquell «de entrada»de González i aquest «de moment» d”El Punt-Avui s”assemblen perillosament. I mentre uns no volen creure que la bombolla es pot desinflar davant seu, d”altres recuperen el debat que, justament, el poble ha volgut concloure mobilitzant-se. Si alguna cosa signifiquen les mobilitzacions independentistes dels darrers temps és justament la necessitat de plantejar les coses en clau d”autodeterminació.
“No té una flama que digui sí/ però una espurna sempre ho vol dir», diu la cançó. «CiU i ERC proposen donar-se com a límit aquest any 2013 per intentar mantenir el diàleg amb Rajoy» i mentre mantenen viva l”espurna desenvolupen l”apagament controlat de l”incendi. Amb cura de no cremar-se amb «una flama que digui sí». No sembla que els preocupi tant cremar-se en altres casos. Com, per exemple, aferrant-se amb energia al clau roent d”Espanya: «Mas i Junqueras estan disposats a portar la proposta de consulta al Congrés dels Diputats».
“Uns endavant ens volen portar/ espurnes vives en soledat/altres ens volen sempre aturats/ la cendra pesa sobre els cansats». I sembla que el govern de la Generalitat ens vol tenir ben aturats amb una intensa programació pel festival 2013: trobades amb l”enemic exterior i interior, segellament de pactes històrics… «. Ningú ens explica com, si poden «assumir la gestió plena de tots els impostos el 2014«, no són capaços de fer una consulta d”autodeterminació. Però sembla que no és el moment de fer preguntes incòmodes si no el de la «tercera via, liquidada»i de fer veure que creiem que la bombolla romandrà eternament -i miraculosament- inflada. Fóra bo que, mentre uns contemplen la bombolla astorats, d”altres començessin a mirar d”esdevenir «una flama que digui sí». I encara fora millor que aquests darrers fessin l”esforç d”explicar a la resta que no hi ha bombolles inextingibles i que, en canvi, de tant en tant hi ha algun incendi.
