La governança de la desobediència
En els darrers dies hem vist l’acceleració de la protesta estudiantil, que significa un petit pas endavant en el llarg i progressiu empoderament dels estudiants. En el marc d’aquest llarg procés, res els ha aturat i un exemple del seu poder és la legalització del cop d’estat a les universitats. La futura aprovació del nou sistema de governança universitària no és només una expressió de la carta blanca i burgesa a les nostres universitats, sinó també de la importància de mantenir el coneixement i la recerca sota el seu poder. És per això que cal destruir tots els seus mecanismes d’apropiació, alienació, dominació o deshumanització durant el procés de producció del coneixement. Aquesta és, però, una llarga confrontació, que en última instància té per objectiu subvertir les relacions de poder més enllà de les fronteres de les universitats.
Un primer pas és observar que la mà visible dels mercats mou les universitats. Indra, Banco Santander, Banc Sabadell o Applus + SA en són alguns exemples. El poder de la classe dominant a les universitats es personifica a través d’Esteban Morcillo Sánchez, Roberto Fernández Díaz, Francesc Xavier Grau o Josep Joan Moreso. La seva violència s’institucionalitza al Ministeri d’Educació, passant pel (mal anomenat) Departament d’Economia i Coneixement al Principat i arreu del país a través dels diferents Consell Socials de cada una de les nostres universitats. La representació del que ells anomenen “la societat” no es queda al marge del procés de reforma de la governança de les seves universitats. Són aquests llops els que únicament han participat en l’elaboració d’un informe fet a mida a través del qual han creat literalment “La universitat de Patronat”, per si havíem oblidat les relacions d’explotació a les que ens sotmeten diàriament.
Han abandonat definitivament la màscara que amagava la tirania que regia al govern de les universitats. Ni tan sols tenen cura a l’hora de diferenciar la participació dels membres externs i interns de la universitat en els diferents òrgans. Concentren el poder en la figura del Rector, que ja ni tan sols serà escollit des de les aules. Potencien encara més la representació de les altes esferes del professorat i ridiculitzen la participació de la comunitat universitària al que s’anomenarà “Senat”. Però aquest procés encara necessita d’una segona aprovació de la Comissió de Governança fins arribar al Parlament. Malgrat es realitzin petites modificacions aquestes no canviaran el sentit de la proposta, atès que configura el segon pas del full de ruta de privatització de l’educació, l’EU2015 (Estratègia Universitat 2015). Així doncs, es despulla la dictadura del capital i ho fa, aquest cop, a través del sistema de governança universitari, de la mateixa manera que ho podríem exemplificar amb el finançament.
A l’altre extrem trobem estudiants, que conformen el poder dels desposseïts, dels seus antagònics, dels que es personifiquen en milions i no disposen de representació institucional. La seva proposta de govern evidencia la seva voluntat de marginar-nos de qualsevol espai de decisió. En definitiva representa la nostra feblesa en aquest joc d’escacs, davant del seu nou atac en aquesta llarga lluita. És per això que la nostra resposta serà la de guanyar terreny en “l’oasi” on ara actuen amb impunitat. La única resposta, i el punt de partida de la nostra praxis revolucionària, és la desobediència sistemàtica. Aquesta ha de ser entesa en la seva màxima expressió, present a tots els nivells i a tots els camps. Comença amb les primeres contradiccions que et fan trepitjar la teva primera assemblea. Continua amb la creació d’una subjectivitat dins la pròpia universitat que pretén recuperar un espai, procés, temps que ens han robat els mateixos que en un futur s’apropiaran de la nostra força de treball. S’accentua a cada passa que fas en una manifestació o acció, amb aquella convicció que et fa alçar el puny i brillar els ulls .
És aquesta la desobediència netament revolucionària, la que a la vegada que ens humanitza constitueix la nostra arma defensiva. És l’escut en aquest conflicte on l’únic govern que regeix els estudiants d’avui és el de la desobediència. Cap reforma, com la presentada a la Comissió de Governança, impedirà la nostra incidència en el futur de les universitats. Nosaltres conformem la resistència de les persones que s’auto governen, que tenen una força immensa, capacitat i voluntat transformadora. Estem disposades assumir les nostres debilitats renunciant a qualsevol victòria ràpida. Participem d’un conflicte prolongat en el que ens assegurarem les condicions indispensables pel que serà la victòria final. I d’aquesta, se’n recolliran els fruits des de cada barri, vila o ciutat.
Helena Vázquez, és militant del Sindicat d’Estudiants dels Països Catlans
