“La independència del Principat no ajudaria a la resta dels Països Catalans”

>> Entrevista a Pau Viciano, historiador

Pau Viciano és un hitoriador especialitzat en la fiscalitat , les finances municipals i l’oligarquia urbana de la baixa edat mitjana a Castelló de la Plana.  I també és un dels autors que més ha reflexionat sobre la identitat valènciana i sobre reptes i polèmiques del nacionalisme al País Valencià. Recentment ha co-editat uns volums dels Quaderns d’Oreintació Valencianista que, sota el títol País Valencià, segle XXI, han donat veu a diverses personalitats per refelxionar sobre el país i, en molts casos, per reivindicar l’herència de Joan Fuster.

Els últims mesos ha tornat a revifar el debat entorn el nacionalisme a València i la identitat dels valencians. També han aparegut uns nous Quaderns d’Orientació Valencianista, sota el títol de País Valencià, segle XXI, en els quals has participat. Què ha motivat l’edició d’aquests Quaderns?
Les motivacions, quan ens decidim a coordinar a una sèrie de gent perquè opine sobre el tema, són tant de llarg abast com més immediates. D’una banda, veiem com hi ha tota una sèrie d’atacs sistemàtics als referents del nacionalisme al País Valencià, referents fusterians, que conformen un projecte transformador i crític, mentre que des de l’anomenada tercera via s’intenta una tornada a posicions que nosaltres identifiquem com a regionalistes.

Però la critica a aquesta deriva no és cap novetat. El que passa és que fa poc van saltar les alarmes quan al congrés del Partit Socialista es va tractar de substituir el nom de País Valencià, en un intent per adaptar-se a un discurs més pragmàtic i més adequat a l’hegemonia del PP i a aquest regionalisme que ha calat en la societat valenciana. Al mateix temps, el partit nacionalista hegemònic, el BLOC, també hi havia moviments semblants, amb sectors que volien fer aquest acostament al regionalisme, intentant apartar el llegat de la tradició fusteriana, més crítica, adaptant-se als símbols, a la denominació i a tota una perspectiva d’un valencianisme més innocu, més acceptable per la ideologia dominant que ha difós el PP, aquest regionalisme neoconservador.

Per últim, creiem que també s’havia de donar veu en aquest debat a gent crítica amb la deriva del nacionalisme i d’alguna manera replantejar la vigència de les arrels del que anomenem fusterià, per dir-ho d’alguna manera. Aquests van ser els motius concrets. Aquestes dos evolucions coincidiren molt en el temps.

Quina reacció ha provocat la publicació d’aquests Quaderns? Hi ha hagut gent molesta?
Va haver-hi una polèmica molt centrada en el món d’internet i els fòrums valencianistes, que són bastant reduïts, però si entres en aquests mitjans és com una espècie de “bucle” i fa l’efecte que siga molt important, però potser no ho siga tant.

Però pense que en general el malestar que ha pogut crear és perquè realment ha revifat un debat que pareixia cancel·lat, pareixia que ja ningú defensava el d’abans, i ara s’ha vist que encara hi ha molta gent que segueix pensant que, amb les renovacions o replantejaments que siguen necessaris, ja que la societat ha canviat, l’arrel del pensament del nacionalisme continua vigent, els problemes de fons són els mateixos i les solucions han d’anar per camins semblants als que aleshores s’havien obert. Són incomodes per al poder, per a la situació establerta.

Aquestes derives de què ens parles en del fusterianisme quin rerefons tenen? Per què apareixen?
Hi ha un context global, polític o cultural, en els anys 80 i 90: una remuntada en general del pensament conservador arreu d’Europa, un descrèdit dels moviments d’emancipació, dels moviments crítics, del marxisme i d’altres moviments, ecopacifistes, radicals, etc. I això està latent en eixa crítica cap a l’esquerra més o menys fusteriana.

La principal crítica que fan és la del radicalisme, no solament en la qüestió nacional de plantejar els Països Catalans, sinó també en la crítica al folklorisme, en ser massa d’esquerres o en ser massa alternatius… i es pensa que això el poble no ho ha acceptat.

Hi ha una sèrie de gent que havia treballat amb el valencianisme en aquestes coordenades, però com que veia que no hi havia un resultat polític important o significatiu van pensar que era més pragmàtic anar cap a una via de reconciliació més de centre. Per tant un context global, i un cert cansament i també, no es pot negar, l’oportunisme d’una certa gent –molt pocs, afortunadament– que per fer la seua carrera personal va decidir seguir altres vies.

Aquesta via que es considera a si mateixa pragmàtica ha funcionat?
Jo crec que no. De fet Unió Valenciana, que era el model, ha desaparegut fagocitat pel PP, que és l’espanyolisme de tota la vida amb un cert discurs regional. Si qualsevol via política que apel·le un regionalisme o un nacionalisme si no té una distància respecte d’aquest model general i té un projecte diferent, acaba fagocitat.

La tercera via ha tingut el paper d’afeblir el nacionalisme d’esquerres i, per contra, no ha sabut apropar la dreta o el regionalisme cap als seus posicionaments. En el seu moment podria haver servit per integrar el blaverisme cap a un consens democràtic del país. Si Unió Valenciana s’hagués passat a la tercera via –per dir-ho així– hauria sigut positiu perquè hauria civilitzat aquesta dreta. Això ho han intentat a última hora algunes persones com Hèctor Villalba i algunes formacions amb un valencianisme centrista no anticatalanista, però han fracassat perquè el seu marge electoral és mínim, perquè això pressuposa que hi ha un sentiment de valencianitat en la població amb un cert contingut polititzable i no solament un reflex d’espanyolisme regional.

Totes les crítiques que ha rebut el nacionalisme catalanista són iguals?
Hi ha molts tipus de crítiques. Jo crec la crítica que no és admissible és la que va a la culpabilització de la ideologia o del projecte en si mateix o de la pràctica política en el sentit que va ser provocadora, irresponsable i que va generar anticossos, la reacció blavera i de la dreta. Més quan sabem que aquella era una època, anys 70 i principis del 80, de molta efervescència política i que la reacció anticatalana suposadament popular va ser organitzada i finançada pels aparells tardofranquistes o també per altres sectors que no estaven interessats en un canvi polític i en el creixement del nacionalisme al País Valencià. Probablement una de les crítiques que podem fer és que no es va tenir una certa prudència, però aqueta crítica és molt fàcil de fer-la ara.

Una altra qüestió en el tema dels Països Catalans és que hem de diferenciar la idea de la manera en que es pot concretar per a tindre un major suport social progressivament. Això, el nacionalisme no ho ha sabut articular bé, però jo no carregaria les culpes sobre qüestions de sigles o de lideratges, com s’ha fet altres voltes, crec que és un problema de fons.

Entre aquestes crítiques al projecte nacional dels Països Catalans trobem algunes que acusen aquesta opció de ser massa essencialista o determinista, basant la seua proposta més en elements culturals. Front a això es proposa una nació cívica, sense cap element cultural. Què penses d’aquesta crítica tant comuna?
No hi ha nacions cíviques. Aquestes són dicotomies analítiques que en la realitat no es produeixen. Per exemple, França es presenta com a nació cívica però té una “cultura nacional” que ho impregna tot. En els processos de construcció nacionals sempre hi ha d’haver dos aspectes: l’element cívic, de construcció política i el de definició d’una cultura nacional, que ací passa necessàriament per la llengua. A Pakistan, per exemple, passava per la religió. El principal referent que tenim nosaltres no són els Furs sinó la llengua, com ho demostra el fet que tots els atacs que hi ha hagut sistemàticament contra la identitat valenciana o catalana han estat contra la llengua també. Després del Decret de Nova Planta no solament volien acabar amb l’estructura política diferenciada, sinó que volien acabar amb l’ús de la llengua perquè és l’element de definició. La llengua ens articula com a poble al llarg de la nostra història i no només des que existeix Fuster; és l’element comú i diferenciador més tangible que tenim.

Darrere del reviscolament de la tercera via hi ha una sèrie d’interessos molt focalitzats al Principat.
El que s’observa ja fa anys al Principat és una progressiva incomoditat amb el País Valencià, ja que hi ha una hegemonia molt important del PP i és comprensible pensar que per fer ponts i tenir relacions institucionals amb el País Valencià s’ha de passar pel PP com a interlocutor. Però el que no pot ser és que això siga a costa de blanquejar totalment l’actuació del PP. Per exemple, La Vanguardia sobretot als articles d’opinió, però també amb la informació general valenciana, ha anat justificant les polítiques del PP i desqualificant els nacionalistes valencians. Es vol fer creure que per culpa del valencianisme fusterià i catalanista existeix un estat d’hostilitat cap a Catalunya que és el que impedeix que puga haver una millor relació entre el Principat i el País Valencià. Parle de La Vanguardia com podria parlar de molts sectors del PSC, de CiU i altres partits, que també estan en la línia d’abandonar el País Valencià un poc a la seua sort o bé intentar aconseguir algun tipus d’acords passant per damunt dels nacionalistes i d’alguna manera donar credibilitat a les polítiques suposadament valencianistes del PP.

Fins a quin punt penses que s’ha abandonat el projecte dels Països Catalans per part del món acadèmic i intel·lectual?
En crear-se les autonomies i per qüestions en bona mesura de finançament, s’ha produït una regionalització dels projectes editorials, dels projectes d’investigació. També per comoditat intel·lectual, ja que per estudiar història medieval per exemple pot ser més fàcil reunir la informació solament del País Valencià. I amb qualsevol tema i al Principat passa igual. En la qüestió sociològica, l’abandonament ve marcat perquè són societats que han viscut molts anys en dinàmiques en certa manera diferents, però jo crec que per la gent que en parla i en sap, l’acceptació d’aquestes fronteres, la institucionalització en el món de la cultura o de la recerca en aquests marcs autonòmics ha dificultat plantejaments globals dels Països Catalans en favor d’altres més regionalitzats.

Quina penses que hauria de ser l’actitud des del Principat respecte a tota aquesta qüestió de la identitat dels valencians?
Jo entenc que és difícil i puc comprendre un cert cansament del Principat: un “campi qui pugui” a causa de les majories sistemàtiques del Partit Popular. A més quan, a determinades zones la situació de la llengua està molt deteriorada, ells poden pensar que han de centrar les seues forces al Principat.

Tanmateix, s’ha d’insistir en iniciatives que connecten els territoris, però no només de caire polític partidista, sinó que cal també un teixit social en què es puga recolzar un projecte polític. S’han de crear teixits, associacions científiques, culturals que superen la barrera autonòmica.

Això és més important, al meu entendre, que no pas que s’independitze Catalunya. És un cas molt hipotètic, però jo pense que un Principat independent potser no ajudaria a la resta dels Països Catalans, ja que generaria una actitud anticatalana en els altres territoris i qualsevol reivindicació de la unitat de la llengua seria vista com una mena de quintacolumna. Entre reforçar la sobirania unilateral d’un territori o reforçar la unitat del conjunt quasi apostaria per això darrer, encara que òbviament, en la realitat, aquests processos no són excloents i necessàriament tenen ritmes diferents.

Centrant-nos un poc en la historiografia, quin penses que hauria de ser el paper de la història o de la memòria en la construcció nacional?
És un tema complicat i perillós. La història ha d’explicar el passat, amb les seues contradiccions socials. Jo crec que la història aporta a la identitat en la mesura que el país esdevé un marc de referència, sense negar el seu caràcter de societat complexa, però no pot ser una història que vaja a triar en el passat els elements que ens interessen com a nacionalistes. Òbviament sempre hi ha una perspectiva i una ideologia en la història; sempre t’estàs posicionant, ni que siga perquè has de triar el que expliques. Però la història normalment no s’ajusta a les nostres expectatives. Les identitats que tenia Mallorca en el segle XV no son les que agradarien ni als nacionalistes espanyols ni als nacionalistes catalans. Aleshores s’ha d’intentar explicar el més possible el passat en funció del mateix passat.

A nosaltres sempre ens acusaran d’essencialistes o manipuladors; hem de ser crítics amb nosaltres mateixos, fer una història amb el màxim rigor, però també amb les altres historiografies “nacionals”, que també manipulen.

L’última cosa que volíem plantejar era sobre el Procés de Bolonya. Has participat en alguna iniciativa en contra del mateix. Quina opinió en tens?
Crec que les universitats es poden convertir en una mena d’escoles tècniques, per l’orientació fonamentalment dirigida cap a la creació de professionals capacitats per a activitats empresarials, tècniques, pràctiques… per tant tots aquells elements d’investigació de base o més humanístics, queden molt més diluïts i, així, el pas per la universitat no aprofita la gent per saber o per tenir una noció de com es crea el coneixement científic, com s’elabora i com es treballa. A banda, hi ha tota la influència que puga tenir la iniciativa privada i el perill de privatització en general, que pot condicionar el finançament de projectes i, fins i tot, la docència. En aquest sentit, aquest Procés de Bolonya pot augmentar la desigualtat real en l’accés a determinats nivells de formació universitària.

I per què penses que el professorat ho ha assumit tant acríticament?
No ho sé exactament, pense que la universitat és molt corporativa i també hi ha un cert cansament o desengany del professorat de com funciona la universitat. Hi ha moltes queixes sobre el desinterès o la manca de formació dels alumnes, i això possiblement és un factor més. A més, el Procés de Bolonya ha donat la imatge d’un progrés, d’una modernització que ha generat actituds favorables.