La mà de ferro de l’Ajuntament de Barcelona
El passat dia 26 d’abril es matava a casa seva, a Barcelona, Patricia Heras, jove que havia estat empresonada des de feia uns mesos pels fets del 4 de febrer de 2006 al carrer Sant Pere més baix, i es trobava en situació de tercer grau. Al marge de si la seva mort es deu o no a aquesta situació o a altres raons, el cas ha fet ressonar altra vegada les veus crítiques que van denunciar el judici i les dures condemnes de presó per aquells incidents, que acabaren amb un agent de la policia municipal greument ferit.
Tres dels empresonats, Juan Pintos, Alex Cisterna i Rodrigo Lanza van ser detinguts i sotmesos a tortures i degradants tractes racistes, tingueren després un judici sense les mínimes garanties, com denuncià Amnistia Internacional en el seu informe sobre l’Estat espanyol de 2006-2007, i algun d’ells encara roman a la presó. Tots els empresonats foren condemnats sense més proves que les declaracions dels guàrdies, enmig de versions contradictòries de les autoritats municipals, com les declaracions de l’aleshores alcalde de Barcelona, Joan Clos, l’endemà dels fets, que els exculpà en un primer moment, versió que va canviar posteriorment l’ajuntament d’acord amb el plantejament de l’acusació d’aconseguir uns caps de turc a qui poder carregar la culpa de l’agent ferit.
Es tracta d’un cas que ha esdevingut tristament famós, però que només és una mostra més del modus operandi que s’ha instal·lat com a norma a l’Ajuntament barceloní, i en especial en la regidoria de seguretat. Una regidoria que des que és a mans d’Assumpta Escarp, i coincidint amb la posada en marxa de normatives cada vegada més restrictives com l’ordenança del civisme, té en el seu un historial un llarg rosari de casos controvertits: des de les tàctiques mafioses anti-sindicals i de criminalització en la batalla contra els vaguistes dels autobusos TMB -guanyada finalment pels treballadors-; les greus acusacions i demandes de llargues condemnes de presó per a en Jona i els altres acusats en el cas del Forat de la Vergonya – absolts recentment per la jutgessa-; el fosc cas del cap de la Guàrdia Urbana Xavier Vilaró, amb la demanda contra Vilaweb per publicar una versió dels fets que contradeia la de l’Ajuntament; el vel de silenci que ha intentat estendre l’Ajuntament sobre els greus casos d’amenaces contra l’exregidora independent Itziar González, per haver investigat els casos de corrupció municipal de les llicències de Ciutat Vella i de l’hotel del Palau; o més recentment, després de la Vaga General del mes de setembre, les peticions de la mateixa regidora Escarp de tancar webs de contrainformació, durant una intensa campanya de criminalització contra l’esquerra transformadora que va fer famós el terme ‘antisistema’.
Aquests són només alguns dels casos, potser els més coneguts, d’un període que revela un seguit d’elements comuns: l’existència d’un contingent d’agents, funcionaris i responsables polítics de la policia local que actuen amb impunitat, sovint fora de tota mena de reglaments i lleis; l’estratègia d’assenyalament i criminalització de tota veu critica, siguin sindicalistes, manifestants o els pocs mitjans de comunicació honestos; i finalment una dura ofensiva en la vessant judicial, on la construcció de versions policials esdevé peça clau per aconseguir si els jutges ho permeten, dures condemnes que acabin donant la raó a les campanyes de propaganda que en els darrers anys han embolcallat la regressió en els drets dels ciutadans i l’enduriment de les normatives municipals. L’objectiu, de mica en mica no és altre que expulsar o amagar dels carrers de Barcelona totes les realitats que desentonin amb un model de ciutat basat en l’especulació i el que es va anomenar ‘la millor botiga del món’ i que, amb la seva inseparable cara repressiva, és compartit en major o menor mesura per la pràctica totalitat de les forces polítiques presents al consistori de la capital, i ho seguirà sent si no es produeix un canvi que revolucioni la ciutat.
