La Marató de València entre el gran esdeveniment i la marginació de la llengua

El passat 18 de novembre tingué lloc a València la edició número trenta-dos de la Marató Popular de València. En aquesta ocasió, l’organització d’aquest important esdeveniment esportiu s’havia marcat un ambiciós objectiu, donar el salt qualitatiu que col·locara la marató valenciana a l’alçada de les grans maratons estatals (Barcelona i Madrid) i europees.

És per això que aquesta edició ha incrementat el nombre i l’aportació dels patrocinadors, així com la publicitat als mitjans de comunicació. Per primer cop feia la sensació que els habitants de la ciutat de València eren conscients de que anaven a ser els amfitrions privilegiats d’un esdeveniment atlètic de gran transcendència. Periòdics, ràdios i televisions feren una acceptable cobertura i seguiment de la marató.

Es pot dir doncs que, en aquest sentit, l’organització si que ha complit el seu objectiu. Al contrari que fa anys, i com a culminació d’una progressió ascendent que arranca almenys des de fa tres edicions, els nombrosos corredors no han recorregut els 42195 metres de forma quasi anònima i en alguns casos increpats pels nombrosos cotxes retinguts als inacabables embussos de trànsit provocats per l’esdeveniment.

La major difusió de la cursa es va plasmar en la major part del recorregut, en la que no faltaren nombrosos espectadors animant als corredors, fins i tot punts negres pel que fa a l’animació com eren els kilòmetres que transiten pel temut bulevard sud en aquesta edició estaven farcits de gent.

També és un fet a destacar els nombrosos punts d’animació musical que els corredors es podien trobar en diferents punts del recorregut, des de batucades, fins a xarangues falleres, dolçaines i tabalets, bafles amb música electrònica o bé fent sonar l’èpica cançó de Carros de foc. La varietat era gran i la implicació de diferents col·lectius musicals important.

Pel que fa a la participació, aquesta, una vegada més tornà a superar el record d’atletes arribats, 7781 en el cas de la marató i 5662 a la cursa de 10 kilòmetres que tingué lloc paral·lelament a la marató, amb un increment notable d’atletes de fora del País Valencià i de l’Estat Espanyol, un 60% segons els organitzadors. Aquesta dada, en cas de ser certa reflecteix una tendència a la internacionalització de l’esdeveniment.

Però la fotografia desitjada, la de 13000 atletes creuant el pont de l’assut d’or junt a la Ciutat de les Arts i les Ciències no va ser possible per una errada tècnica que provocà una eixida nul·la. La mascletà que es dispara un cop s’ha donat l’eixida es va disparar abans d’hora, provocant que la primera línia de la marató, composada sobretot per atletes africans, començara a córrer abans de que es donara l’eixida. Aquesta acabà retardant-se uns deu minuts, mentre que la cursa de 10 kilòmetres si que va eixir de forma correcta.

Altre gran objectiu de l’organització era el de superar el record de la prova, amb l’objectiu d’assenyalar València com a una de les maratons més ràpides d’Europa, un cop més no va ser possible, els organitzadors han argumentat que la tromba d’aigua caiguda durant la nit anterior havia generat un ambient molt humit que ha contribuït al descens del rendiment dels primeres espases. L’atleta de keniata Luka Kolobe Kanda amb un temps de 2:08:14 es quedà a 16 segons del record de la cursa. En categoria femenina la guanyadora fou la sorprenent Birhane Dibaba, qui amb els seus dinou anys aconseguí una sorprenent marca de 2:29:22 quedant en un meritori divuitè lloc a la general.

Aquest panorama expansiu de la marató popular de València amaga però alguns punts foscos als que cal fer referència. En primer lloc la desaparició quasi total del valencià en la promoció de la cursa, la fira del corredor i tota la sèrie d’activitats que acompanyaven a la cursa durant tota la setmana. Tampoc estigué present la llengua autòctona en tot el material i publicacions donades per l’organització a la bossa del corredor. Però allò que va resultar més sagnant fou la megafonia de la cursa en el previ i l’arribada dels corredors. El corredors valencians, molts d’ells valencianoparlants, hagueren d’escoltar, les darreres instruccions en llengua castellana, anglesa, francesa i italiana, sense que des de la megafonia es fera, ni tan sols una petita concessió folklòrica al valencià. Es tracta d’una mostra més de l’antològic autoodi de les elits valencianes, sobretot quan es tracta d’esdeveniments amb repercussió i que els fa amagar o fins i tot avergonyir-se de la seua llengua.

Altre aspecte fosc és el dels patrocinadors, en el cas de la cursa valenciana hi ha dos principals, l’asseguradora Divina Pastora i la fundació suposadament benèfica Trinidad Alfonso la qual està en l’òrbita dels germans Juan i Fernando Roig, membres destacats i influents de la burgesia valenciana.

Pel que fa a l’asseguradora Divina Pastora, té una trajectòria d’anys patrocinant curses a peu arreu de l’Estat Espanyol, de fet a la mateixa capital del Túria patrocina una cursa de 10 kilòmetres al gener. És sabut que aquesta asseguradora en alguns moments ha aprofitat les bases de dades de les curses oferint els seus serveis als corredors fent servir el correu electrònic o fins i tot el telèfon.

Aquest fet resulta inquietant pel fet que els atletes populars, sempre que fan una inscripció, estan cedint les seues dades a una empresa privada sense tindre la seguretat de que aquesta va a fer un ús responsable d’aquestes. A ningú escapa que el tràfic de dades existeix i que tothom rebem grans quantitats de publicitat i sovint ens preguntem com aquestes empreses han obtingut les nostres dades.

De l’altre gran patrocinador, la fundació Trinidad Alfonso ja parlarem al número anterior. És altruista la irrupció dels Roig com a mecenes de l’atletisme popular? Segurament no. Pretenen obtenir un benefici econòmic? Possiblement fiscal però no ho podem afirmar amb rotunditat. El que si està clar és que el rèdit més clar està relacionat amb la neteja d’una imatge de les seues empreses malmesa durant l’estiu arran de les requises als supermercats protagonitzats pel SAT, així com amb la intenció de difondre un eslògan que implica una interpretació implícita de l’actual crisi econòmica basada en la responsabilitat compartida, cultura del esfuerzo y el trabajo.

Per últim fer referència, un any més a l’impresentable llibret que cada corredor rebia la seua bossa, on hi havia tota una sèrie col·laboracions de polítics del Partit Popular, alcaldessa, president, regidors… Propaganda política monocolor, gratuïta, innecessària i obscena. Ja és ben sabut que la dreta valenciana, quan ensuma un gran esdeveniment, es deixa veure, s’aboca, amb l’objectiu d’obtindre rèdit polític i/o econòmic. Tot això amb el beneplàcit servil de l’organització de la cursa, la SD Correcaminos.