La Marató de València, èxit de participació i mancances d’organització

El passat 17 de novembre es celebrà a la ciutat de València l’edició trenta-tres de la marató popular. Per segon any consecutiu la mítica distància es recorria simultàniament a una cursa de 10km per tal d’incrementar la participació i fer-la més accessible a un ventall més ampli d’atletes.

Des d’un punt de vista mediàtic la marató ha acaparat aquest any molta més atenció que en edicions anteriors. L’edició del 2013 estava plantejada com a la que catapultaria la cursa valenciana a esdevenir una de les principals maratons de l’Estat Espanyol i d’Europa. En aquest sentit, el que resulta incontestable és la rapidesa del circuit. Un circuit pla, que amb les modificacions d’aquest any presentava uns darrers quilòmetres en baixada òptims per fer marca.

De fet aquesta edició ha registrat la millor marca en la distància realitzada mai al territori estatal: les 2 hores 7 minuts i 14 segons de l’atleta de Kènia Félix Kipkemoi Keny. En categoria femenina l’etíop Azalach Maresha, amb un temps de 2 hores 27 minuts i 1 segon va fer el rècord de la prova.

Aquesta semblava la intenció, si no l’obsessió, de l’organització, aconseguir unes marques que consolidaren la cursa com a una de les més planes i ràpides del continent, amb la idea de que esdevingueren un reclam per a les properes edicions. L’organització, encapçalada per la històrica SD Correcaminos, en la seua recerca de finançament i sponsors ha acceptat modificar l’enfocament d’una cursa, anteriorment enfocada al 100% per al corredor popular.

En les darreres edicions s’ha pogut observar l’intent de convertir la marató en un més dels grans esdeveniments que tenen com a funció aquella consigna tan en la boca del polítics i empresaris valencians: posar a València en el mapa. En aquesta linia el recolzament institucional a la cursa aquest any ha segut total.

En aquesta edició i seguint la premissa apuntada, gran part dels esforços i recursos econòmics s’han destinat a pagar una sèrie d’atletes d’elit i llebres amb la intenció de fer una marca que projectara internacionalment la cursa valenciana. Aquest fet ha repercutit en els serveis prestats al corredor popular, el qual, ha hagut de pagar un preu elevat si es tenen en compte les atencions prestades per l’organització.

No han segut poques les queixes dels corredors respecte a la bossa que s’entrega un cop es recull el dorsal. És habitual en les curses de ressò que la bossa que acompanya al dorsal, a banda de l’habitual samarreta, porte una sèrie d’obsequis aportats pels patrocinadors privats de la cursa. En aquesta edició aquesta bossa a penes portava res més que propaganda. A sobre el nombre de samarretes era molt just i hi hagué molts problemes amb el tallatge, ja que el dissabte previ a la cursa únicament quedaven samarretes de la talla XL.

La interpretació que s’ha fet d’aquest fet és que els atletes han pagat una inscripció que ronda els 60 euros, cara si tenim en compte la conjuntura econòmica, i no han rebut una contraprestació que es considera un costum establert. Es de suposar que l’organització ha dedicat gran part del finançament a contractar atletes d’elit descuidant a la veritable ànima de la cursa, els milers de corredors que inunden la ciutat i la imbueixen d’un ambient festiu i popular.

Capítol a banda mereix el cas de les medalles que s’atorguen a la meta. Segons sembla, els últims corredors no en varen tindre perquè l’organització ajustà molt pel que fa a la quantitat de medalles i com passa a moltes curses hi ha més persones corrent que no estan inscrites. I més en el cas d’una marató, que pel seu alt preu provoca que nombrosos corredors ho facen sense dorsal o amb dorsal falsificat.

L’intent de l’organització a través de les xarxes socials de culpabilitzar els corredors amb dorsal falsificat per encobrir les seues mancances organitzatives aportant fotografies ha estat un episodi lamentable i molt criticat.

El que sembla que no han entès ni l’organització, ni els sponsors, és que el que fa gran una marató no són únicament les marques, sinó el tracte que es dona a l’atleta popular.

En aquest sentit, el veritable èxit de la marató de València ha segut el nombre de participants, que edició rere edició s’incrementa de manera significativa. Aquest any la inscripció a la marató ha segut de 11300 atletes i al 10k de 7800 , en total uns 19000 corredors ocuparen els carrers de València durant el matí del 17 de novembre.

Podem afirmar doncs, que la marató reflecteix el context econòmic que ens envolta, una inscripció que continua sent cara, retallades aplicades als corredors populars i despesa sumptuària, en aquest cas en forma de contractació d’atletes d’elit per a batre el record de la cursa.

De fet el cas de l’atleta català Carles Castillejo reflecteix a la perfecció, tot i que a un altre nivell, el venim dient. Castillejo, un dels principals maratonians de l’estat, fou anunciat a la web i segons afirma ell mateix se li prometeren llebres per intentar marcar-li el pas. A meitat de la cursa, Castillejo sense llebres i isolat entre el grup de capçalera i els primers corredors populars es retira un cop veié lluny els seu objectiu.

Ràpidament les crítiques de Castillejo a l’organització inflamaren les xarxes socials i els fòrums atlètics. Castillejo acusava a l’organització d’haver-lo enganyat, d’haver-li promès llebres per marcar-li el ritme en el seu intent d’aconseguir marca personal i de preocupar-se únicament de la capçalera de la carrera i del rècord de la cursa.

Per la seua banda l’organització replicà que no era cert que haguera fet aquesta promesa a Castillejo, entrant en un joc de rèpliques i contrarèpliques que ha repercutit en la imatge d’una marató que sempre havia presumit del tracte exquisit als seus atletes.

El cas de Castillejo exemplifica a la perfecció l’aposta quasi exclusiva de l’organització i les institucions per la capçalera de la marató, menystenint a tota la resta, en el seu intent, de convertir una cursa que sempre havia tingut un caràcter popular, en un més dels grans esdeveniments amb la intenció de projectar la imatge internacional de la ciutat, convertint la competició en un negoci lucratiu al que comencen a acudir empreses, fundacions d’empreses i polítics orgànics amb la intenció d’obtindre beneficis econòmics i mediàtics.