La mobilització dels pobles originaris del Perú frena la privatització dels recursos de l’Amazònia

Després de llargues setmanes de mobilització, les comunitats originàries del Perú han aconseguit que el congrés hagi reculat i derogui les lleis que havien de permetre l’entrada de capital multinacional en la gestió dels recursos de l’Amazònia. La mobilització ha deixat més d’una trentena de morts i més d’una vintena de ferits i desapareguts.

>> Crònica de les causes i l’evolució dels fets de les darreres setmanes

L’origen del conflicte
El 9 d’Abril els pobles originaris de la Amazona peruana iniciaven les mobilitzacions davant el paquet de mesures aprovades pel govern d’aquest país en que s’avançava en la privatització de l’Amazònia i es desplegaven els primers decrets aprovats al 2008 en ús de les facultats que li va atorgar el congrés en el marc del Tractat de Lliure Comerç (TCL) entre aquest país i els EE.UU. 

Actualment més del 70% del territori de la Amazona peruana (un 60% del territori total del país) està dividit en concessions per a la explotació i exportació petroliera i de gas, fet que va suposar que durant el 2008, aquest país produís més de 50 milions de barrils de petroli i experimentés un creixement rècord del 9,8%. Amb l’aprovació del paquet de mesures, i més concretament del decret 1.090, el president Alan García possibilitava l’entrada d’empreses multinacionals a explotar els recursos forestals de l’Amazònia peruana amb l’excusa “d’ordenar la explotació que actualment n’estan fent les empreses concessionàries”. Segons els indígenes, aquesta actuació hauria suposat que un total 45 milions d’hectàrees poguessin ser privatitzades, ja que s’autoritzava al govern a atorgar permisos d’extracció dels recursos naturals sense la necessitat de comptar amb la prèvia aprovació de les comunitats. A més, i d’acord amb el que s’establia en el decret 1.064, també s’hauria produït un canvi en l’orientació de la gestió i distribució de l’aigua, fet que va ser denunciat pels indígenes com un mecanisme per augmentar-ne el preu i restringir-ne per tant el seu accés per la consum i el rec. 

En el moment que es discutia el paquet de mesures en la cambra, les comunitats originàries van decidir iniciar les mobilitzacions bloquejant carreteres, un port fluvial i un petit aeròdrom, per defensar la seva terra i exigir al govern que frenés el procés de privatització.

L’enfrontament entre indígenes i militars deixa més de 50 morts
Després de 54 dies de bloquejos, el president Alan García va ordenar la intervenció de l’exèrcit. Aquest, organitzà un gran dispositiu per terra i aire i davant la negativa dels manifestants a dissoldre’s obrí foc, deixant més de mig centenar de víctimes entre morts, ferits, cremats, desapareguts i detinguts. Al mati següent García apareixia als mitjans de comunicació declarant que “aquestes persones no són ciutadans de primera classe que puguin dir a 28 milions de peruans, tu no tens dret a venir per aquí” i afegí “ Què podia fer el govern sinó recuperar l’ordre?”.

La determinació  del president en frenar la resistència indígena a qualsevol preu, imposava a la pràctica els interessos de l’oligarquia i els empresaris d’aquest país sud-americà. I es que el temor que la rebel·lió es transformés en revolució indígena, va fer que gran part d’aquells beneficiats pel model neoliberal no dubtessin ni un moment a utilitzar la violència i posar morts sobre la taula per a frenar un possible gir a l’esquerra i “advertir” a aquells que gosessin sumar-se a la protesta. 

Les crítiques per la matança de Bagua s’estén dins i fora del país
Paral·lelament, sindicalistes i estudiants es manifestaven pels carrers de Lima reclamant que es deroguessin les polèmiques normes i en solidaritat amb els indígenes de l’Amazònia, manifestació que va ser dissolta amb gasos lacrimògens per la policia.

Al Congrés, set diputats opositors van ser suspesos durant 120 dies per protestar a la Cambra sobre l’actuació del govern. Segons l’oficialisme, es tracta d’una mesura compresa i prevista en la Llei; per a l’oposició, un atac a la democràcia.

El conflicte també  es va traslladava al si del govern amb la dimissió de la ministra de Dona i desenvolupament social, Carmen Vildoso, degut a “la gestió que ha fet el president del conflicte”.

A nivell internacional, Les Nacions Unides (ONU) va expressar la seva “profunda preocupació” pels enfrontaments entre indígenes i govern i la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) va condemnar enèrgicament els successos i va recordar a l’Estat que “la criminalització de la legítima mobilització i protesta social, sigui a través de la repressió directa als manifestants o de la investigació via procés penal, es incompatible amb una societat democràtica” i va instar a aclarir judicialment aquests fets de violència i a reparar les seves conseqüències. 

Repressió, asil i clandestinitat pels líders indígenes

Mentre que Amnistia Internacional mostrava la seva preocupació per la seguretat dels natius detinguts durant de les protestes: “No està clar com els estan tractant (les forces de seguretat), de què se’ls acusa i si tenen accés o no a assistència mèdica o legal” i apuntava que si s’hagués consultat el seu punt de vista a les comunitats abans d’aprovar les reformes, segurament la tragèdia s’hagués evitat; els aborígens que van participar en les protestes, rebien la tipificació del govern de “terroristes”, i molts d’ells es veien obligats a passant a la clandestinitat per garantir la seva integritat. 

A pesar de tot, Alan García, sortia en defensa de la actuació del Govern i de la Fiscalia declarant que actuaren correctament en denunciar als líders indígenes de les protestes perquè “no es pot instigar i enganyar dient que els originaris perdran les seves terres” i denuncià que aquests successos només beneficien a altres potencies petrolieres que “volen mantenir altres països com compradors” fent referència a que darrera d’aquestes protestes hi havia Veneçuela i Bolívia.

Els governs de la regió es posicionen
En aquest context, Nicaragua concedia l’asil polític al líder de la protesta, Alberto Pizango, perquè l’asil nicaragüenc es va atorgar al considerar que Pizango té totes les característiques de “perseguit polític”.

Per la seva banda, Evo Morales rebutjava les insinuacions de García i expressava el seu suport als “germans” peruans, a la vegada que es solidaritzava en la seva lluita. En reacció a aquestes declaracions, el ministre de Relacions Exteriors de Perú, José Antonio García Belaunde, declarà a Evo Morales “enemic del país” per qualificar de “genocidi” la mort dels indígenes de l’Amazònia. La resposta de Morales no s’ha fet esperar, acusant al Perú de donar asil a l’ex-President de Bolívia, Sánchez de Losada i tres dels seus ex-ministres, contra els que pesa una ordre d’extradició i sobre els quals s’ha iniciat un judici per genocidi per la massacre dels fets de “l’octubre rojo” en que van morir més de 60 bolivians i que va precedir la renúncia de l’ex-President bolivià.

El desenllaç, la victòria de l’Amazònia
Finalment, el 18 de juny, més d’un mes després de l’inici de les mobilitzacions, el Congrés del Perú derogava per 82 vots a favor, 12 en contra i cap abstenció els dos decrets legislatius (1090 o llei Forestal de Fauna Silvestre; i la resolució 1064, règim jurídic per a l’aprofitament de terres d’ús agrari). Tot i la derogació d’ambdós decrets, a pesar de les declaracions de la vicepresidenta de l’Associació Interètnica per al Desenvolupament de la Selva Peruana en que manifestava que “era un dia històric per a tots els indígenes i tota la nació del Perú”, i a pesar també, que la popularitat del president Alan García ha baixat fins al 21%; la derogació dels Decrets significa un retorn a l’explotació que es venia realitzant fins al moment de l’Amazònia. Caldrà veure per tant, si el moviment d’oposició a García i al sistema econòmico-social que aquest propugna es consolida i es profunditza una transformació al país. En la terra de l’Amazònia pot haver germinat el canvi.