La no-violència a judici

Militant revolucionari infatigable, Rolando d’Alessandro ja fa un bon grapat d’anys que viu i treballa colze a colze amb els moviments socials dels Països Catalans, des que als setanta va haver de marxar d’Itàlia arrel de la seva participació en el moviment autònom iniciat a finals dels seixanta. Tota aquesta experiència vital i militant va ser narrada ja el 2011 a Si te’n vas no tornis per ell mateix. Ara torna a reflexionar sobre l’espai polític del què porta tota la vida participant a El dogma de la no-violència, el llibre que serveix de presentació de l’editorial Alkimia. Tal com el descriu en Rolando s’Alessandro mateix, “la diana d’aquest pamflet […] no és la noviolència com a pràctica valenta d’oposició i resistència al poder, sinó la seva conversió en dogma totalitari, tant en les seves declinacions més oportunistes i properes als poders, com en les més genuïnes”. Veiem-ho.

En Rolando d’Alessandro arrenca el seu llibret de noranta pàgines agafant prestada la imatge espectral creada per en Marx i l’Engels. Ara, però, aquest fantasma que recorre Europa i part de la resta del món no és el comunisme, sinó la no-violència, i les seves característiques principals són “silueta desenfocada, origen incert, naturalesa equívoca”. Per aquest motiu prova de descriure què és en realitat la no-violència, no segons els interessos d’aquells que ja es troben còmodes en l’actual ordre polític i social, o d’aquells que hi veuen mancances però que no s’atreveixen a forçar els canvis, sinó segons els que honestament han pensat la no-violència com un instrument que pretén “modificar mitjançant la desobediència individual i de massa, el boicot actiu, al denúncia, les ocupacions, la pressió constant sobre els responsables de violacions de drets, la negativa a cooperar […] amb opressors i explotadors, la utilització del propi cos com a escut per defensar persones, animals o arbres amenaçats per la cobdícia del mercat…”.

Un cop definits els límits d’aquest fantasma arriba el moment de presentar-nos-en els seus “fans”, de múltiples rostres i intencions, els seus referents i les tergiversacions que dels seus plantejaments s’han fet i es fan, i els seus crítics. I, en darrer lloc, l’origen de la confrontació entre els que s’adscriuen dogmàticament als mètodes de la no-violència i els que trien els seus instruments de lluita en funció dels objectius perseguits. Un origen que situa justament a la Itàlia de la seva militància primerenca, on el potent moviment autònom va patir una “separació instrumental entre violents i no-violents” tant exitosa per als defensors de l’statu quo que s’ha anat repetint, gairebé sempre amb els mateixos resultats. Ara bé, aquesta permanent voluntat de divisió des del poder i la seva acceptació per part dels diferents moviments polítics, sindicals i socials no tenen per què ser eterns. De fet, el que és habitual al llarg de la història en qualsevol lluita emancipadora és justament el contrari, és a dir, una diversitat de pràctiques que persegueixen de forma mancomunada, reforçant-se unes a les altres, un mateix objectiu. Però estem, conclou en Rolando d’Alessandro, en una situació de desarmament ideològic tant important que ens cal “recuperar la capacitat d’escollir en cada moment la forma de lluita que més ens convingués. A nosaltres, no a ells”, i deixar de comportar-nos com els lleons del circ, que si no fos per la por i l’ensinistrament que els atenallen, “podrien cruspir-se en un tres i no res el domador i el seu ridícul fuet”.