“La precarietat no és només que no et paguin el sou o et facin un ERO, sinó una suma de petites coses”

Com a treballador de l’establiment que McDonalds té al centre comercial La Maquinista de Barcelona, has estat denunciant precarietat des del gener de 2014. Per què?

En aquell moment un nou empresari va adquirir aquest establiment de McDonalds a La Maquinista, un altre a Glòries, un a Diagonal i l’altre a la Vila Olímpica. McDonalds és un centre de treball on la precarietat ja està instal·lada i en aquell moment s’havia de negociar un nou conveni. Teníem tres delegats de personal per CCOO, que van convocar reunions amb els treballadors per, suposadament, recollir la nostra opinió i explicar l’estat de les negociacions. En aquell moment ens vam adonar que els delegats només ens plantejaven triar entre una retallada de drets laborals o una altra. En aquell moment uns quants treballadors vam començar a aixecar la veu. Si ja acceptes el que t’imposa l’empresari, no és una negociació, i a part CCOO feia el que volia sense escoltar-nos.

Com vau respondre?

Per començar exposàvem a les reunions de treballadors les problemàtiques que veiem en les negociacions del conveni. També vam parlar de forma individual amb els delegats de CCOO. Vam arribar a la conclusió que aquests delegats no representaven els treballadors i que feien un treball per la patronal. Davant d’aquesta situació un company, l’Àlex, va reclamar, a través d’una recollida de signatures secundada pel 95% de la plantilla, la creació d’una assemblea de treballadors i una reunió amb l’empresari per exposar de tu a tu les nostres reclamacions.

Com va respondre l’empresa?

En un primer moment van recollir les firmes i ens van dir que ho mirarien. L’endemà aquest company va rebre una trucada del gerent, David Pàmies, perquè acudís al centre de treball. Quan va arribar l’estaven esperant a la porta i li van entregar una carta d’acomiadament.

Amb quina justificació?

S’al·legava baixada de rendiment.

Vosaltres encara no éreu afiliats de la COS. És aleshores quan us afilieu?

Quan vam veure la repressió soferta pel company per plantejar una reclamació senzilla i no excessivament combativa, vam veure que era el moment d’afiliar-nos a un sindicat. A més, també sabíem que l’empresari aprofitaria qualsevol ocasió per acomiadar les persones que havíem donat suport a la reclamació de l’Àlex. A partir d’aquí, vam estudiar el panorama sindical dels Països Catalans i vam decidir apostar per un sindicat de classe, feminista i de pràctica revolucionària, sense subvencions i sense alliberats al centre de treball.

Paral·lelament, la negociació del conveni va tirar endavant. Com vau reaccionar?

De dues maneres. En primer lloc, difonent de portes enfora la precarització a la qual ens sotmetia el conveni. En segon lloc, parlant-ne amb els nostres companys. A més, també vam reclamar la readmissió de l’Àlex. En aquell moment, CCOO i l’empresa de forma coordinada van decidir difamar-nos i intentar desmentir el que dèiem. Això feia que era molt difícil arribar a la resta de companyes. Érem 2 afiliats d’un total de 45 treballadores.

De quina manera patíeu la precarietat al vostre centre de treball?

Doncs per exemple en qüestions de salut laboral i higiene. Treballàvem amb material trencat a la, cuina amb el qual ens fèiem constantment cremades o ferides. Tampoc teníem aire condicionat, la qual cosa feia que la temperatura a la cuina no baixés de 40 graus. La font per distribuir aigua era ruixada amb productes químics perquè era un focus d’escarabats… D’altra banda fèiem horaris que no complien les 12 hores de descans entre torn que marca l’estatut dels treballadors, i l’empresa tenia una actitud despòtica, especialment cap a les companyes més joves i el col·lectiu de treballadores migrants.

Quina ha estat la resposta de l’empresa ales vostres demandes?

En els dos anys que fa que estem constituïts com a secció sindical, l’empresa encara no s’ha volgut reunir amb nosaltres. Han tancat la porta a les negociacions i sempre ens hem hagut de comunicar amb ells per via de correus electrònics o de burofax.

En aquests dos anys heu apostat per la via judicial i també per la mobilització, com repartiment d’octavetes, piquets o encartellades. Quin balanç en feu?

És complicat fer balanç. Estem en un moment en què la classe treballadora estem perdent la lluita de classes i les nostres mobilitzacions s’han encarat cap al suport mutu i la solidaritat. Per una banda hem aconseguit algunes millores, com per exemple jaquetes adequades per treballar a la zona del congelador, que l’empresa deixés d’acumular material a la zona de descans, que comprés material de cuina i que el tracte cap als treballadors hagi millorat, almenys davant nostre. A banda, també hem aconseguit una ampliació de contracte durant els mesos d’estiu per a tota la plantilla, amb la pertinent cotització d’aquestes hores extres, que abans no teníem.

Són petites victòries que demostren que McDonalds no és invencible?

Efectivament.

De tota manera, la precarietat continua.

Sí. Tenim una greu manca de conciliació familiar, combinada amb una manca evident de personal. A més, continuem tenint una polivalència múltiple pel que fa el repartiment de tasques.

Suposo que un altre objectiu és sumar treballadores a la lluita, la qual cosa és difícil. A què creus que obeeix aquesta dificultat?

Hi ha diversos motius. La gent es pren la seva feina com un treball temporal, un pensament inculcat per l’empresari i el comitè d’empresa. Es ven la idea que som joves que compaginem feina i estudis, però és mentida. Tenim companys que tenen carrera, altres que ja han fet els 30 anys… Avui en dia els treballs temporals com a tal no existeixen. Tot i així, el fet que siguin gent amb llarga trajectòria a l’empresa suposa que molta gent els hi doni més credibilitat que a nosaltres.

Què podeu fer doncs?

Reivindicar el sindicalisme revolucionari.

Arribats a aquest punt, com es pot aconseguir que cada cop més treballadores s’organitzin per defensar els seus drets?

En primer lloc, combatre la mentida que afiliar-se a un sindicat comporta l’acomiadament. Nosaltres hem demanat amb proves que una persona que ha presentat una reclamació informal sense estar afiliat a cap sindicat ha estat acomiadat i, en canvi, les persones afiliades no hem estat acomiadades malgrat combatre el discurs de l’empresa. Com et deia, fins i tot hem aconseguit petites victòries.

Suposo que aquest camí és més difícil quan no només s’ha de combatre el discurs de la patronal sinó també el dels sindicats tradicionals, com CCOO i UGT.

I tant. Tothom amb una mínima consciència de classe sap que la patronal és l’enemic, però és molt més difícil combatre el sindicalisme groc, gran culpable de la precarietat que patim. Cal desmentir el discurs d’aquest tipus de sindicalisme, que nosaltres hem combatut contínuament. Per exemple, ens han acusat de voler que l’empresa tanqui.

I llavors les vostres companyes perdrien el seu lloc de treball.

Exacte. I cal dir que qui genera aquest discurs té càrrecs dins l’empresa o unes condicions i sou molt diferents a la resta de la plantilla. És gent que mai ha lluitat i que no ha conegut la precarietat de la major part de treballadors de l’empresa.

Potser un altre problema és que molta gent només considera precarietat el risc de ser acomiadat.

Sí. A nosaltres algun company ens ha dit que en té prou amb què li paguin a final de més. Això també cal combatre-ho. És un motiu més per fer fora dels centres de treball el sindicalisme pactista. La precarietat no és només que no et paguin el sou o et facin un ERO, sinó una suma de petites coses del dia a dia que comporten més beneficis per a l’empresari i unes pitjors condicions de vida i feina per als treballadors.

Creus que la vostra lluita, lluny de ser un cas puntual, és exemple de la precarietat generalitzada als Països Catalans?

Sí. Arran de la nostra lluita ens hem reunit amb treballadores d’altres locals del centre comercial La Maquinista i ens hem adonat que la precarietat és semblant a tot arreu. Però hem de dir que la nostra situació és de les pitjors. Som l’establiment de McDonalds que més beneficis dóna al seu propietari, dels 5 que té a Barcelona. Sempre ha intentat treure el màxim rendiment del negoci, però s’ha trobat amb un fre, que som nosaltres.

Això doncs, tot i tenir beneficis aposta per la precarietat.

Si, per treure el màxim benefici a costa del que sigui. Per exemple, més enllà de les condicions dels treballadors, de vegades el servei que donem als clients és pèssim.

En quin sentit?

Molts cops els aliments no s’emmagatzemen com caldria. És habitual que un producte que hagi d’estar congelat no es fiqui al congelador. Per altra banda, el volum de feina que hi ha i el volum de rapidesa que t’exigeixen fa impossible que el producte que ofereixes tingui la qualitat necessària.

Hi ha algun altre motiu pel qual creus que l’empresari ha decidit instal·lar la precarietat al teu centre de treball?

Sí, per la seva sensació de superioritat ideològica i de classe.

Abans em parlaves de la via judicial. Per aquesta via heu reclamat la readmissió del vostre company o heu reclamat impagaments del teu sou. Confieu en la via judicial, doncs?

Bé, el camí per aconseguir drets i mantenir els que ens queden és la mobilització i la unitat d’acció de les treballadores als centres de treball. Malgrat això, utilitzem totes les eines que tenim a l’abast, ja que de moment anem perdent.

Si em permets una pregunta personal, més enllà de la necessitat econòmica, per què has decidit no marxar d’aquesta feina?

Doncs per la meva dignitat com a persona i com a treballador. Vull continuar lluitat fins l’últim dia al centre de treball per tal d’aconseguir totes les millores que volem.