La Roma de Pasolini

Ens dóna la benvinguda una finestra de tren antic on s’hi projecta tot allò que Pier Paolo Pasolini deixa enrere. Del seu Friül d’infantesa i adolescència n’ha estat pràcticament foragitat: acomiadat de la seva feina a una escola pública i expulsat del Partit Comunista d’Itàlia (PCI), tot plegat pel fet de ser homosexual. En la seva fugida, buscarà refugi a Roma, la que serà la seva segona llar i que és el motiu de l’exposició Pasolini Roma, una coproducció entre el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), la Cinémathèque Française de París, el Palazzo delle Esposizioni de Roma i el Martin Gropius Bau de Berlín.

Per a aquesta reconstrucció de la Roma que viurà Pasolini i de la qual ell mateix en transformarà el concepte que en tenia qualsevol, els seus comissaris –Jordi Balló, Alain Bergala, i Gianni Borgna– han recorregut a múltiples i diversos materials, amb preponderància dels escrits -cartes personals, poemes, fragments de relats, guions- per sobre dels pictòrics o audiovisuals.

Pasolini arriba a l’estació de Termini, a Roma, el 28 de gener de 1950, amb 27 anys. L’acompanya la seva mare. Després d’uns mesos a casa d’un oncle, caldrà que busquin un altre indret on establir-se. Encara sense feina, però, hauran d’anar a viure als borgate, els mísers ravals ocupats pel lumpenproletariat -anys més tard, quan la seva situació econòmica sigui molt més plàcida, haurà de sentir-se a dir que hi va anar a viure en qualitat de turista. El que observa en aquests barris, per sobre de tot, és l’actitud dels ragazzi, els joves del barri que es mostren desafiants a la vida, que malviuen de petits furts i que exhibeixen amb orgull els seus desigs. El contacte amb aquest món desconegut per Pasolini, que es contraposa de manera brutal amb la Roma burgesa i religiosa, marcarà profundament la seva primera novel·la romana, Ragazzi de vita, i el conjunt de la seva obra, sigui quin sigui el format amb què s’expressi. A partir d’aquest moment, realitat social i creació artística es donaran la mà i no se separaran fins que la matinada del 2 de novembre de 1975 es descobrirà el cos sense vida de Pasolini a la plata d’Ostia, un succés que encara avui resta per esclarir.

D’entre els materials més atractius que podem observar s’hi compta -n’escollim aquests però haguessin pogut ser d’altres-, un diàleg de treball entre Pasolini i Ana Magnani, l’actriu principal de Mamma Roma, la seva segona pel·lícula, i que ens mostra, per una banda, les característiques d’un Pasolini avesat a treballar amb actors no professionals, a qui cal ajudar en tot moment a expressar les emocions que necessita l’escena; per l’altra, a una professional com Ana Magnani que dubta sobre la seva capacitat per ser tant autèntica com ho són els actors amateurs. També interessant i sobretot exemplificador de les dificultats que Pasolini va tenir per poder dur a terme els seus projectes artístics és la relació de processos judicials als quals va haver de fer front, que de ben segur van provocar un desgast innecessari. Però són moltes altres les qüestions que aborda l’exposició i que no hi caben en aquesta ressenya. N’anomenaren només algunes per provar de fer venir ganes d’anar-hi: els seus debats sobre el poder i la violència, central en la seva obra, amb el poeta beat Allen Ginsberg; la seva relació amb el català i amb Barcelona -una visita de Pasolini al cementiri de Montjuïc i a les barraques de can Tunis el porten a escriure el poema “Negociacions amb Franco”-; la seva provocadora opinió respecte els fets de l’1 de març de 1968, en la coneguda Batalla de Valle Giulia, en arrenglerar-se contra els estudiants -“Teniu cara de fills de papà./ De fills de casa bona”- i al costat de la policia -“jo simpatitzava amb els policies! Perquè els policies són fills de pobres”. En tot cas, i si encara no esteu decidits a treure-hi el cap, sempre podeu donar un cop d’ull a la rèplica virtual molt completa que penja de la web del CCCB.