La sentència de l’operació Puerto, un exemple de la Marca Espanya a l’esport
El passat 30 d’abril es va fer pública la sentència de la Operación Puerto que jutjava la presumpta existència d’una xarxa de dopatge a gran escala. La jutgessa Julia Patricia Santamaria, en una sentència de 384 folis, considerà culpable d’un delicte contra la salut públic al doctor Eufemiano Fuentes i com a còmplice al seu col·laborador Ignacio Labarta.
Fuentes ha segut condemnat a un any de presó, que no haurà de complir, i a quatre anys d’inhabilitació per exercir la medicina esportiva, així com també a pagar una multa de quinze euros diaris durant deu mesos. Labarta, per la seua banda ha segut condemnat a quatre mesos de presó i quatre anys d’inhabilitació com a entrenador.
La sentència de la jutgessa Santamaría sembla més que insuficient per condemnar a una trama de dopatge organitzat que nodria a un important nombre d’esportistes, segons pareix de diferents disciplines esportives, tot i que ha existit un gran interès judicial i mediàtic per limitar la xarxa de Fuentes al món del ciclisme.
La sentència ha condemnat únicament al Doctor Fuentes i al seu ajudant, exculpant, a la filla del doctor, Andrea Fuentes, així com als directors esportius ciclistes Manolo Saiz i Vicente Belda.
Però potser el més sorprenent de la sentència no siga el reduït nombre de persones considerades culpables, ni tampoc la suavitat de les penes, amb inhabilitacions que únicament afecten a la medicina esportiva. El més sospitós, sense cap mena de dubte, és el secretisme que ha existit al voltant de les bosses de sang decomissades al doctor Fuentes. Els indicis trobats durant la investigació policial apunten a una major amplitud de la xarxa, la qual no es limitaria únicament al ciclisme, sinó que afectaria a altres esports com el tenis, l’atletisme i el futbol.
A sobre, segons s’apuntava des dels informes policials, existia la possibilitat d’identificar a gran part dels receptors de les bosses de sang enriquida si es creuaven les dades obtingudes a partir dels apunts i la comptabilitat del doctor, les escoltes telefòniques i les inicials marcades a les esmentades bosses.
Des d’un primer moment, la jutgessa es va negar a seguir aquesta línia d’investigació malgrat la insistència de les acusacions en que es feren públiques les llistes de beneficiaris. De fet la jutgessa Santamaria també s’ha negat a donar les bosses de sang a les diferents federacions i autoritats antidopatge que les han sol·licitades, entre elles l’Agència Mundial Antidopatge, la Unió Ciclista Internacional, el Comitè Olímpic italià i també la Federació Espanyola de Ciclisme; al·legant la preservació de la intimitat dels esportistes.
De fet la jutgessa, un cop hi haja una sentència en ferm posterior als recursos, ha ordenat la destrucció de les bosses de sang, així com del material informàtic decomissat a Fuentes, el contingut del qual tampoc ha transcendit ni durant la instrucció ni durant el judici.
Sembla un fet insòlit que la major trama de dopatge en l’esport que s’ha destapat i investigat, acabe amb únicament dues persones condemnades a penes lleus, així com amb la destrucció de totes les proves d’un judici que des de la seua instrucció ha estat ple d’irregularitats.
La sentència i el previ obstruccionisme a investigacions que pretenien anar més enllà, llança una ombra de sospita sobre l’esport espanyol que ens genera nombroses interrogants. Les ridícules sentències han segut dictades per a no enfadar als caps de turc? La destrucció de proves malgrat la insistència de diferents organismes internacionals per revisar-les es deu als noms que aquestes podien suggerir? Per què tant d’interès en circumscriure la xarxa a l’àmbit exclusiu del ciclisme? Per què una atleta com Marta Domínguez, el nom de la qual ha aparegut als sumaris de les operacions Puerto i Galgo continua competint? Apareixia el nom de tenistes i futbolistes a la documentació de Fuentes? Quins foren els serveis prestats pel doctor al Real Madrid?
Ens temem però, que cap d’aquestes interrogants es podran resoldre al cent per cent, l’esport espanyol ha perdut una gran oportunitat de regenerar-se, no tant davant d’una opinió pública interna, en molts casos, imbuïda per una teoria de la conspiració contra els esportistes espanyols; sinó davant d’una opinió pública internacional que percep a l’Estat Espanyol com a còmplice d’un dopatge que s’interpreta com a generalitzat.
La Operación Puerto és una mostra més (aquesta en el món de l’esport) de que la marca Espanya tan anomenada és precisament això, una manca de transparència política i judicial darrere de la qual s’amaguen fundades sospites d’una corrupció generalitzada.
