La Sobirania alimentària a Europa

Amb una població de 738 milions Europa representa el 10% de la població mundial. Dels estats que conformen el continent, 27 formen part de la Unió Europea (UE) amb una població de 500 milions de persones. Aquests Estats han concentrat, cada cop més, algunes de les seves competències en poderoses institucions supraestatals. L’agricultura ha estat un dels aspectes claus en la configuració de la política única europea: actualment representa el 46% del pressupost de la UE, 141 mil milions d’euros.

La Política Agrícola Comuna: de l’auto suficiència alimentària a la competència neoliberal

La Política Agrícola Comuna (PAC) ha canviat considerablement des de que va ser concebuda el 1962. La PAC responia inicialment a la voluntat de garantir la seguretat alimentària i la independència de la Unió Europea i millorar els ingressos dels agricultors mantenint preus raonables per als consumidors. La política agrícola es fonamentava en els següents punts: un preu just per al productor de béns essencials que es fixaven anualment, d’acord als costos de producció, els drets d’importació, i una sortida garantida de la producció al mercat interior amb el principi de preferència comunitària. La (sobre)producció es va incrementar ràpidament. Els Estats de la UE es van veure forçats a emmagatzemar i exportar l’excedent cap a tercers països, subvencionant els preus per compensar-ne la diferència. Això va animar un procés de “dúmping” cap a altres mercats, particularment dels països del sud. D’aquesta manera, els productors locals es van veure obligats a competir amb productes importats que estaven subvencionats. Les primeres quotes sobre la llet que pretenien limitar la producció i distribuir-la entre els estats membre van ser introduïdes el 1984; també es va limitar la producció cerealística amb un programa de compliment obligatori. Però això no va ser suficient: a causa del gran augment en el pressupost, així com també a la pressió internacional (principalment d’Estats Units) per reduir la protecció agrícola de la UE, a la qual es van sumar els grans grups d’agronegocis, la PAC va ser radicalment reformada a la dècada dels noranta i un altre cop més recentment. Els preus que es pagaven als pagesos es van reduir, en bona mesura, per a satisfer les taxes globals, i es van introduir subsidis directes sobre la base del nombre d’hectàrees o d’animals per explotació agrària. Això es va completar amb una política de desenvolupament rural que disposar de molts pocs recursos financers. L’any 2003, el subsidi es va convertir en un Dret de Pagament Únic (DPU). Va deixar d’estar vinculat a la producció, complint d’aquesta manera la demanda de l’OMC; des de la seva creació el 1994, l’OMC ha tingut una influencia determinant en la política agrícola comuna promovent reformes orientades cap a la liberalització. La competitivitat es va convertir en el criteri clau de la política agrícola de la UE. Cal afegir que des de la seva creació, la UE havia abandonat la seva independència respecte a les proteïnes vegetals necessàries per a l’alimentació animal i havia acceptat renunciar als drets d’importació sobre la soja (fos transgènica o no) provinent dels Estats Units.

Un model dominant agroindustrial

Aquest procés ha tingut una marcada influència en el model agrari desenvolupat dins la UE. El model agroindustrial s’ha convertit del tot en dominant. El nombre de pagesos s’ha reduït ràpidament i determinades explotacions han esdevingut cada cop més grans sense cap límit màxim per a les subvencions. Entre els anys 2000 i 2009, la UE va perdre el 25% de les seves explotacions agràries actives (el que representa la pèrdua de 3.6 milions de llocs de treball, particularment als estats que van ingressar a la UE recentment, com Romania, Polònia i Bulgària). Amb 11.5 milions de persones treballant a temps complet el 2010, el treball agrícola representa menys del 5% de la força total de treball de la UE. La caiguda en el nombre d’unitats familiars pageses es presenta com un dogma, com una comprovació de l’eficiència econòmica. Així, una de les condicions per a l’admissió preliminar de Turquia a la UE va incloure imposar-li una reducció en la seva població camperola activa del 33% (el 2002) a gairebé un 7%. Això respon a les exigències imposades pel FMI i el Banc Mundial, que han destruït les polítiques de suport als productors i els organismes públics de negoci dels productes. La Unió Europea imposa normes sobre la producció i el processament alhora que converteix en impossible la venda de la producció dels petits pagesos. Això es justifica amb l’argument de la protecció al consumidor, el benestar animal i la “modernitat”, quan en realitat aquestes normes afavoreixen als agronegocis, que realitzen una important tasca de lobby a Brussel·les. S’utilitzen diferents mètodes per protegir els interessos industrials en el sector de les llavors ( patents i certificats d’origen vegetal) per a impedir la independència dels agricultors i per a obligar-los a fer ús de les llavors provinents de les multinacionals. Només la mobilització ha limitat la introducció de llavors genèticament modificades a Europa tot i que en cap moment s’han aconseguit parar les importacions massives de llavors genèticament modificades amb destinació a l’alimentació animal. Les cadenes d’hipermercats -dominades per sis grups europeus com Carrefour, que és el segon distribuïdor més gran del món després de Wallmart, o els grups alemanys Aldi i Lidl-, son les que s’apropien de tot el valor afegit. Igualment, bloquegen l’accés dels productors locals als consumidors i continuen industrialitzant el menjar que els europeus consumeixen. A Romania, per exemple, més del 50% dels aliments són importats, encara que el país posseeix un ric territori agrícola. I aquest és el cas de molts països tant dintre com fora de la Unió Europea.

Els insuficients ingressos econòmics estan causant a més que molta gent hagi d’emigrar i vendre la seva força de treball com a jornalers en explotacions intensives de fruites i verdures. A l’Estat espanyol, Alemanya i l’estat francès, els salaris baixos que es paguen als jornalers estant sent justificats per la necessitat de mantenir la competitivitat en una Europa que clama orgullosament que el comerç és “lliure i just”, però que falla a l’hora de proposar qualsevol mesura d’harmonització social o fiscal entre els seus estats membre, que en canvi competeixen l’u contra l’altre. En aquesta Europa, la pobresa i la precarietat augmenten, deixant a molta gent jove sense perspectives, amb l’atur en augment i l’erosió dels serveis públics. L’accés a l’alimentació s’està convertint en un autèntic problema per a un nombre creixent de persones. Els bancs estan aplicant les seues pressions i els estats es troben a la vora de la fallida. És el cas de Grècia, Irlanda, Portugal, l’estat espanyol o Itàlia. És la crisi del capitalisme depredador. És temps de canviar el sistema. Mentrestant, pertot arreu sorgeixen alternatives a aquest model insostenible, dominat pels interessos financers i de la indústria. Ciutadans, joves, homes i dones estan construint iniciatives per a garantir l’accés a la terra i per a donar suport als pagesos joves perquè puguin establir-se i produir en un marc de respecte a la terra per a permetre que les persones tinguin accés a aliments saludables, que les persones en situació de pobresa tinguin accés a productes de bona qualitat, i per a crear intercanvis justos en un món basat en la solidaritat.

Per a més informació: http://nyeleni2011.net/. Traducció catalana de L’Accent