La vaga de fam contra Bolonya
El 25 de març, en Tomàs Sayes, estudiant de la UAB i membre del SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans) en vaga de fam des del 23 de febrer, abandonava la seva protesta en ser traslladat a l’hospital de Terrassa. Durant tot aquest temps les autoritats hi han restat “insensibles” i han intentat silenciar la seva protesta.
La rectora de la UAB, Anna Ripoll, no ha mostrat mai ni el més mínim interès pel seu estat de salut i ha permès que la vaga posés en greu perill la seva salut. El conseller d’Universitats, Josep Huguet, entestat a defensar a tota costa l’EEES (Espai Europeu d’Educació Superior, popularment conegut com a procés de Bolonya), s’ha negat a respondre a l’exigència estudiantil d’iniciar un procés de debat amb la comunitat universitària. Però no són els únics: la comissionada d’Universitats, Blanca Palmada, va convocar ja fa mesos una Taula Nacional per a la Universitat Pública que va acabar amb l’absència de la immensa majoria dels representants estudiantils on simplement s’impedia el debat sobre la qüestió central, és a dir, la conveniència o inconveniència de l’aplicació de Bolonya. Després, el rector de la UB, Dídac Ramírez, demanava el desallotjament dels estudiants i el Conseller d’Interior, Joan Saura, els llançava els Mossos en unes càrregues ja famoses per la seva contundència. Dues maneres diferents però complementàries d’impedir un debat real sobre el Procés, que era el sentit de fons de la vaga de fam.
El resultat d’aquest procés de lluita que encara continua inclou vint-i-vuit estudiants expedientats i sis expulsats a la UAB i 10 detencions en el que portem d’any. Els estudiants havien advertit una setmana abans de la vaga que prendrien aquesta mesura. Els responsables polítics no podien dir que no sabien com aturar-ho: n’hi havia prou a fer un gest que expressés la intenció d’encetar un debat sobre la qüestió de fons i una moratòria de l’aplicació de Bolonya, és a dir, un mínim d’aquella democràcia “participativa” de la qual tant en parlen.
Però l’actitud dels rectors ha sigut sempre la negació del diàleg, la criminalització i deslegitimació de les protestes i la mà dura per resoldre-les. Si fa uns anys hi havia una tradició consuetudinària que mantenia les forces repressives fora dels campus universitaris, els darrers mesos sembla com si la tradició siga, precisament, tot el contrari.
Així, la resposta no es va fer esperar: el 26 de març més de 25.000 persones (segons els organitzadors) van participar a la manifestació de Barcelona convocada pel SEPC i la Coordinadora d’Assemblees d’Estudiants (CAE) i encapçalada per la pancarta “Bolonya s’aplica a cops de porra”. Les mobilitzacions han tingut ressò nacional: un miler de persones a València, 300 a Tarragona, un centenar a Lleida, més de 200 a Girona i, el dia següent, 100 a Palma contra la càrrega policial del divendres anterior contra els estudiants de la Universitat de les Illes Balears (UIB). A més a més, per primer cop en tota aquesta lluita, sectors destacats (per bé que encara minoritaris) del professorat universitari s’han solidaritzat amb els estudiants i s’han manifestat públicament en contra del procés de Bolonya.
La lluita contra Bolonya és la lluita per l’ensenyament públic i, per tant, és també la lluita contra la (LEC) Llei d’Educació de Catalunya que vol imposar Ernest Maragall al Principat o contra la política educativa del Govern valencià. Al País Valencià, de fet, hi ha convocada una vaga general a l’ensenyament el 28 d’abril i tot un calendari de mobilitzacions prèvies que tornaran a posar en la corda fluixa el conseller Font de Mora, de qui es demana la dimissió.
Però la transcendència de la lluita en contra del procés de Bolonya i a favor de l’ensenyament públic va més enllà. És la lluita pels serveis públics, contra les privatitzacions i ha de ser un capítol en la llarga lluita contra la crisi, és a dir, contra el capitalisme. Que no s’aturi, doncs.
