La vaga els fa mal

Aquesta darrera vaga general, com quan n’hi ha a qualsevol sector que tingui una incidència significativa, hem tornat a veure com la premsa al servei de la patronal i la banca, és a dir gairebé tota, fa enormes esforços per convèncer-nos que les vagues no serveixen per a res. És una afirmació que sol precedir un corol·lari encara més insidiós, que diu que cal ‘replantejar el dret a vaga’. Són d’aquells arguments, com el que diu que ja no hi ha classe treballadora, o el que sosté que hem de renunciar a defensar col·lectivament els drets ja sigui amb sindicats o organitzacions d’esquerres, que formen part de la banda sonora de l’ofensiva de la classe capitalista contra la gran majoria de la població, de les retallades socials, les privatitzacions, les polítiques fiscals a favor dels rics, o de les reformes laborals, per liquidar una rere l’altra totes les conquestes assolides amb molt anys de lluita pels i les treballadores. És un discurs que no té cap altre objectiu que aconseguir que abaixem els braços per trencar-nos tots els ossos.

Quan ens diuen que no hem de seguir fent servir formes de lluita com la vaga ‘pròpies del segle XX’, volen dir que hem d’acceptar tornar a les condicions d’abans del segle XX, d’abans que les vagues aconseguissin conquestes com la jornada laboral de 40 hores, com la baixa per malaltia, com les prestacions d’atur, com les baixes per maternitat, com la jubilació, com la sanitat i l’educació públiques universals, entre tantes altres. Són precisament les conquestes que ara es veuen amenaçades per les polítiques d’austeritat contra la població dictades per les institucions europees i aplicades amb gran entusiasme pels nostres governants, estatals i autonòmics. Quan ens diuen que cal ‘replantejar’ el dret a vaga, volen dir, ras i curt, elimitar-lo, prendre’ns legalment l’eina fonamental dels i les treballadores per demostrar que sense el nostre treball no hi ha cap país que funcioni, que tota la riquesa és fruït del nostre esforç, i que si algú no és necessari, és la classe que en treu benefici, la mateixa que avui dia dicta les polítiques econòmiques que patim.

Seguint aquest fil, no tardarem a sentir i llegir experts i opinadors al servei de la classe dominant dir-nos ben aviat que cal replantejar aquesta cosa tant passada de moda de la democràcia, al capdavall, si ni els parlaments ni els governs escollits de forma ja prou limitada -i més en el nostre cas que no disposem de sobirania política-, tenen completament prohibit aplicar cap altra política econòmica que la dictada pels anomenats mercats, pel capital financer, quin sentit té fer eleccions?

Però la realitat és que, malgrat que part de la població ha arribat a assumir el discurs dels seus enemics de classe, dels qui li volen robar els seus drets sense que ni es defensi i encara els aplaudeixi, les vagues els segueixen fent molt de mal. Només cal veure les hores de ràdio i televisió, les tones de paper escrit que dediquen a combatre-les, les amenaces que esmercen per coaccionar els treballadors i impedir que les segueixin, la violència que són capaços de desplegar per impedir el dret a vaga, per reprimir les protestes. Són molts esforços per impedir-nos fer l’error d’utilitzar mètodes de lluita pretesament tant poc eficaços.

Perquè si és cert que els sindicats majoritaris s’han convertit en eines obsoletes no és perquè encara defensin drets antiquats d’una classe en extinció, és perquè ja fa massa anys que han deixat de defensar uns drets d’una majoria cada vegada més nombrosa i cada vegada més exclosa, i si moltes vagues no són prou efectives és perquè no són prou combatives ni prou determinades. La resposta no ha de ser més individualisme, ni abaixar els braços, sinó més solidaritat, tornar molt més fort cadascun dels cops que rebem.