La vaga és necessària
Aquest 27 de gener la ciutadania dels Països Catalans està cridada a una jornada de lluita i mobilitzacions contra la retallada de les pensions. Aquesta jornada pren caràcter de vaga general al Principat, convocada pels sindicats CGT, COS, CNT i Solidaritat Obrera. L’aposta d’una convocatòria de vaga al marge de les grans centrals pot semblar agosarada per a molta gent. Respon, però, a la lògica de no deixar-se empènyer més encara pel barranc de la derrota, a la lògica de la tan proclamada recuperació de la iniciativa per part dels moviments socials. Molta és la gent que reclama als moviments sindicals combatius que es plantin davant del sindicalisme majoritari convertit en aparell de l’estat. I això és precisament el que els sindicats combatius han fet amb aquesta convocatòria de vaga: plantar-se i fer més incòmode la foto de CCOO i UGT mercadejant amb les pensions de treballadors i treballadores. Plantar-se, però, també és una aposta arriscada. El vertigen de convocar una protesta en solitari, batallant contra el silenci mediàtic més espès, haurà assaltat en aquests darrers dies molta militància anticapitalista. Però el calendari de mobilitzacions i l’articulació territorial de les plataformes socials ha anat avançant pacientment. I la sensació entre la militància d’estar fent allò necessari, de no estar fallant a la responsabilitat amb els qui vindran més endavant, també ha avançat pacientment.
Les mobilitzacions no han tingut la concurrència que aquest tipus de convocatòries acostumen a tenir quan hi ha UGT o CCOO pel mig, però sí que ha tingut la sinceritat i la combativitat que manca a les grans desfilades de delegats sindicals que periòdicament organitza aquest duet. Previsiblement la vaga tampoc tindrà el seguiment d’una vaga general “convencional”. Això, però, ni ha de fer defallir l’activisme ni ha de fer pressuposar que les mobilitzacions han estat un fracàs.
La convocatòria de la vaga i la coordinació de les mobilitzacions és ja un èxit en sí. En un moment en què l’esquerra oficial i moderada s’està suicidant definitivament a l’altar del neoliberalisme, les organitzacions que tenen en l’anticapitalisme el seu denominador comú han aconseguit articular una primera línia de defensa. L’esquerra de debò, la que vol substituir el capitalisme per un sistema basat en els valors del socialisme, ha marcat un “Ja n’hi ha prou” i ningú li podrà retreure ni avui ni més endavant no haver actuat amb valentia. I ja sabem que l’entesa no ha estat en moltes ocasions allò que més ha identificats aquests actors. L’èxit a posteriori de la vaga es mesurarà per la capacitat de mantenir les dinàmiques mobilitzadores i per la capacitat d’atraure a mig termini sectors socials que ara viuen en el desànim o la incredulitat.
A partir d’aquest 2011, si la realitat no canvia d’una forma sobtada i radical, les organitzacions que militen per un canvi social ja no seran una alternativa a quelcom més moderat, com ha semblat que ho eren en les darreres dècades respecte la socialdemocràcia. A dia d’avui fora d’aquesta amalgama que els mitjans han batejat com a “antisistema” hi ha la foscor més absoluta en tot allò referit al canvi social. Fins i tot alguns que sempre s’han definit com a socialdemòcrates honrats van avui en dia de bracet dels “antisistema”. És en aquest context que la proposta de la Unitat Popular adquireix més sentit que mai, com a única eina de defensa d’uns drets socials i nacionals trepitjats a diari davant l’atònita mirada de bona part de la ciutadania.
