L’aplicació silenciosa de l’informe Abril anys després

Redactat el 1991 per una comissió presidida per Fernado Abril Martorell, l’Informe Abril, que pretenia jutjar i avaluar el sistema sanitari públic de l’Estat espanyol, considerava que existia “un cert esgotament del sistema sanitari” i feia una sèrie de recomanacions per a la seva planificació posterior. Tot i que l’informe, encarregat per Felipe González, es va aprovar al Congrés dels Diputats amb els vots de CDS i el PSOE, les fortes crítiques del moment per la seva aposta pel copagament dels medicaments per part dels pensionistes (entre altres), van fer que quedés aparcat i aparentment tancat en un calaix. Malgrat això, cada cop s’està fent més evident que les recomanacions d’aquest informe s’han anat adoptant per part dels governs de l’Estat i les diferents comunitats autònomes.  

Les propostes de l’informe pretenien introduir el principi de participació de l’usuari en el cost de les prestacions, incloses les bàsiques, estendre la participació en el cost dels fàrmacs a la població actualment exempta (pensionistes) i estudiar la possibilitat de substituir l’exempció actual pel pagament amb reemborsament a posteriori. Unes mesures que, 19 anys després, segueixen sent les mateixes i aplicant-se de forma més esglaonada.

Laura Cabiedes, professora titular d’Economia Aplicada a la Universitat d’Oviedo, va presentar un estudi el 2008, l’Informe Funcas, en què s’analitzaven els efectes de les reformes en els sistemes “nacionals” de salut. Hi deixava clar l’establiment de les formules de gestió mixtes entre allò públic i privat, tal i com s’apostava a l’Informe Abril. A més, destacava que els territoris on més s’ha apostat per aquesta gestió han estat el País Valencià i el Principat.

Cabiedes, a més, posa èmfasi en el fet que l’Informe Abril s’està posant en marxa, però de forma silenciosa. Exemples en poden ser l’articulació de mercats mixtes i d’un mínim de competència pública -amb la lliure elecció de metge de família o pediatra- o la contractació externa pura que s’aplica ja al sistema sanitari.

Aquesta privatització de la gestió de les àrees bàsiques de salut i de molts altres serveis ha potenciat la fragmentació de la gestió i la transferència de diners públics al sector privat i al privat-concertat, tal i com han denunciat els sindicats i diferents entitats veïnals. Concretament s’està constatant una disminució de les prestacions i un augment de la insatisfacció: copagament de medicaments, teràpies i serveis, llargues esperes per les intervencions, augment del temps d’espera per visita d’especialista. Per als professionals de la sanitat pública, en una disminució de la qualitat del servei, un deteriorament de les relacions amb els usuaris i una precarització de les condicions laborals. I per a la pròpia sanitat pública, en la desacreditació de la seva funció social.

La gallina dels ous d’or
Per molts treballadores i treballadores sanitàries crítiques amb el sistema de gestió actual, el punt clau de la privatització de la sanitat recau en la imposició del pagament directe pels serveis i la supressió de la gratuïtat dels medicaments per a pensionistes. Doncs, segons afirmen, en un sector com el sanitari on el 15% de la població (malalts crònics, persones grans i pobres en els quals és força difícil diferenciar el social del sanitari) consumeix més del 80% dels recursos, la gallina dels ous d’or és “dissuadir econòmicament” de la seva utilització els sectors de població que més necessitats tenen, que més recursos consumeixen i als quals pagar 2 euros per consulta o el 10% dels medicaments retreu de la seva utilització.