L’autoritat i el bon ciutadà
El passat 16 de setembre, un grup de guàrdies urbans, amb la intimidació a dos ciutadans, va exemplificar el mecanisme que disposa el sistema “legal” per poder-se aplicar només en els casos en què es qüestiona l’autoritat. Els fets van ocórrer a la Plaça Sant Miquel, poc abans de la concentració en suport a la vaga indefinida d’educació de les Illes Balears. Dos guàrdies estaven assetjant un estranger que estava tocant la guitarra en un banc. Semblava que els guàrdies estiguessin buscant un carterista, i alguna fitxa havien d’omplir. Un home gran i un “sense sostre” xerraven asseguts al banc del costat, acompanyats dels seus dos gossos. Contemplaven l’escena: com els dos guàrdies rodejaven al guitarrista, fins que el “sense sostre” va demanar que “deixessin estar” al guitarrista. Un dels guàrdies el va mirar i li va preguntar amb una mirada intimidatòria: “Todo bien? Miramos la licencia del animal?”. Vet aquí per a què serveixen les llicències! Per coaccionar a algú que està qüestionant l’autoritat.
Passen els minuts i el “sense sostre” continuava mirant el guàrdia, indignat per la manera de registrar-lo. Quan li troben una bosseta de marihuana per a autoconsum, el guàrdia li demana la documentació en una típica acció “preventiva” de fitxar a “sospitosos”. Al cap d’uns minuts, un altre guàrdia, per darrere, els diu als dos testimonis que lliguin els gossos. L’home gran li respon “sense voler discutir, l’ordenança municipal permet portar el gos deslligat si l’amo és a prop”. El guàrdia li respon: “Només si l’amo pot controlar el gos”. Vet aquí la trampa! Per què el guàrdia havia exercit l’autoritat? Si no haguessin qüestionat les maneres de tractar a l’estranger, li hagués dit res de portar lligat el gos? Un cop més, aplicant la “llei” només per a coaccionar. L’home gran decideix marxar i el “sense sostre” continua mirant l’espectacle, que gairebé va durar mitja hora. Finalment, el guàrdia de darrere, nerviós, es torna a apropar i li diu “deja ya de molestar o te empapelo”, i el “sense sostre”, amb prudència li respon “me voy?” i, sense dubtar, el guàrdia li diu “sí, vete, vete, y muestra más respeto”. Cosa que em va recordar a aquell poema de Marc Granell, “Els expulsats”. Deixant de banda si l’estranger havia comès o no el delicte, és indubtable que les lleis que dormen rere una falsa màscara de “deixar fer al bon ciutadà”, de cop, desperten de manera contundent i precisa quan es qüestiona l’autoritat.
