L’elefant i l’estaca
Quan sóc a l’aula, alguns alumnes em pregunten per què els esclaus suportaven les seus condicions de vida, per què no es rebel·laven davant les injustícies a què eren sotmesos. Els responc que jo també m’ho plantege, que és difícil comprendre per què la gent no es mou davant les injustícies, o per què només ho fa algunes vegades. Davant aquesta qüestió només se m’acudeix preguntar-los si ells mateixos, a hores d’ara, no tenen motius per rebel·lar-se. Després d’algunes intervencions, solen eixir un fum de motius pels quals haurien de lluitar: l’atur, la precarietat laboral, no poder accedir a una casa per emancipar-se, les retallades, l’autoritarisme de l’escola… En acabant, els demane, per què no es rebel·len ells si tenen tants motius? Aleshores es fa el silenci, veig cares de resignació, diuen que no poden fer res, que el que facen no aprofita de res.
És llavors quan els conte la història de l’elefant i de la cadena… Un xicon va anar al circ, i hi va veure uns elefants durant la funció, uns animals d’una grandària descomunal i amb una força enorme, capaç d’aixafar el seu domador amb els seus 6.000 quilos de pes. Tanmateix, eixe xicon va restar bocabadat en observar que després de l’actuació, l’elefant restava lligat per una cadena a una petita estaca clavada a terra, i es va preguntar “Com és possible que eixe elefant, tan poderós, estiga lligat a un tros de fusta que tan sols està clavat a terra uns pocs centímetres?” El xicon va pensar que eixe animal, capaç d’arrencar un arbre de soca-rel amb la seua força, podria arrencar fàcilment l’estaca i fugir. Per què no ho feia? Què el mantenia allí lligat? Eixe xicon va demanar ajuda per esbrinar el misteri de l’elefant, i finalment la va trobar. Un home del circ li va explicar que l’elefant no escapava perquè havia estat lligat a una estaca pareguda des que era molt, molt petit. El xicon tancà els ulls i tractà d’imaginar-se l’elefant de petit, quan espentava amb força per alliberar-se, però malgrat el seu esforç no ho aconseguia. L’estaca era massa forta per a ell. Probablement l’elefantet ho va intentar un dia rere altre, i en arribar la nit s’adormia esgotat. Arribà un dia, però, que l’animal acceptà la seua impotència i es va resignar al seu destí. Eixe elefant enorme i poderós no escapa perquè creu que no pot fer-ho. Ell té gravat a foc en la seua memòria aquella impotència que va sentir poc després de nàixer. I el pitjor de tot és que mai més ha tornat a qüestionar-se eixe record. Mai, mai més ha tornat a posar a prova la seua força…
Eixe és el motiu perquè no es rebel·laven els esclaus, eixa és la raó per la qual no ens rebel·lem nosaltres… Ens han ensenyat a viure creient que no podem rebel·lar-nos, que no serveix per a res, i ens ho han repetit milers de vegades i ens ho hem cregut, ens ho han inoculat fins al moll de l’os. L’elefant només necessita saber que sí és capaç d’arrencar l’estaca i alliberar-se. L’elefant no té exemples que li mostren que és possible trencar l’estaca, si en tinguea, tal vegada el seguiria i trencaria les cadenes que el lliguen. Nosaltres no som elefants, però també necessitem exemples, i en tenim, lluitadors i lluitadores que ens han mostrat el camí, que han trencat les seues cadenes. Ara cal seguir-los.
