L’energia nuclear: breu balanç del curs d’un curs dramàtic
En matèria d’energia nuclear, el curs polític 2010-2011 ens ha portat dramàtiques novetats. Òbviament, la primera i més important, l’accident al complex nuclear de Fukushima (el Japó), on quatre dels sis reactors van patir diverses explosions que van originar l’emissió de radioactivitat a l’atmosfera i al mar. Encara avui aquests reactors estan emetent radioactivitat de forma descontrolada, i els tècnics i experts diuen que encara estaran uns quants mesos per poder controlar la fuita radioactiva. Hi ha qui parla d’un “Txernòbil a càmera lenta”. Les conseqüències, del tot imprevisibles. De moment, el Govern japonès ha evacuat la població de fins a 30 quilòmetres, i en alguns punts fins a 40, al voltant del complex nuclear. Aquestes persones mai més no podran tornar als seus territoris.
Més enllà del que s’ha escrit, hem llegit i vist sobre Fukushima i les seves dramàtiques conseqüències, el que ens ha de quedar clar és que des de que hi ha centrals nuclears al món (anys 60 del segle passat), hi ha un accident molt greu cada 17 anys: Harrisburg, 1979; Txernòbil, 1986; i Fukushima, 2011. Fins ara el lobby nuclear ens volia fer creure que l’energia nuclear era absolutament segura, i que un accident com el de Txernòbil només havia estat possible en un règim com el de l’exURSS i que no podia tornar a passar. Doncs bé, ha tornat a passar, i al Japó, primera potència tecnològica i tercera economia mundial. Grans visionaris, aquests pronuclears. Icom els governants de l’Estat espanyol, que dies abans de l’accident de la central nuclear japonesa, van renovar el permís d’explotació de la central nuclear de Cofrents (el País Valencià) fins al 2021. La tecnologia de Cofrents és similar a la de Fukushima.
I és que el parc nuclear instal·lat als Països Catalans (Ascó I, Ascó II, Cofrents i Vandellòs II), ja té una vida promig de 26,5 anys. Un parc envellit, per tant, sobretot si tenim en compte que, al món, la mitjana dels reactors en funcionament és de 25 anys, i la dels reactors clausurats de 22. Si és que, com qualsevol element mecànic, a més anys de funcionament i pitjor manteniment (un mal manteniment que és especialment significatiu en les centrals nuclears instal·lades als Països Catalans), més probabilitat hi ha de patir un accident.
I en relació al cementiri nuclear que el Govern espanyol vol instal·lar, poques novetats aquests darrer any. Al mes de setembre passat el Ministeri d’Indústria va fer públic un informe valoratiu de les vuit candidatures, i va situar Zarra (el País Valencià) i Ascó (Catalunya) com les dues més ben posicionades. En el cas d’Ascó, la CANC vam fer públics uns informes on es demostrava la manipulació de les dades per tal de situar-la en una situació tan avantatjosa (veure http://blogcanc.blogspot.com/2010/12/la-canc-madrid-17122010-lliurament-dels.html). Des d’aleshores ençà cap notícia més sobre les intencions del govern de l’Estat sobre quan té intenció de prendre la decisió. L’avançament de les eleccions espanyoles al novembre vinent sembla indicar que la decisió ja es deixa per al proper govern.
I mentrestant, abans de vacances el Consejo de Seguridad Nuclear ha informat favorablement per a la renovació del permís d’explotació fins a 2021 de les nuclears d’Ascó, mentre el Ministeri d’Indústria espanyol fa sis mesos que té sobre la taula un reglament per al foment de la producció descentralitzada d’electricitat amb fonts renovables. Tota una declaració d’intencions.
* Sergi Saladié és geògraf, professor a la URV i portaveu de la CANC
