Les albors del cinema en català (II)
A l’espera de la posada en marxa per part de la Filmoteca de Catalunya d’un dipòsit que comptarà amb uns quants títols dels anys 30 i 40 del segle pretèrit, no hi ha gaire conservació fílmica de les suposades primeres peces amb el català present d’una o altra manera. Amb tot, anuncis i cartells de l’època, sumats a necessaris treballs de recerca duts a terme pels estudiosos del cinema, fan possible una aproximació als inicis del cinema en la nostra llengua, ni que siga amb temptativa.
El 4 de maig de 1933, el Cine Kursaal de Barcelona estrenava la que ha quedat considerada la primera pel·lícula amb “escenes directes” en català: Mercedes. Tot i que el metratge és cantat i parlat en castellà, per primer cop alguns fragments d’escenes preses en so directe eren parlats en català. Aquesta producció dirigida per Josep Maria Castellví, la primera de la Barcelona Films, durava 85 minuts i va despertar crítiques dividides en els papers de l’època. Uns l’exalçaven des del patriotisme, d’altres la comparaven amb una modesta obra teatral reblerta d’acudits i personatges típics i satiritzats. Del mateix any, el 1933, data El fava de Ramonet, primer títol de la cinematografia valenciana, de llarga durada i comercial, produït al País Valencià i parlat en la nostra llengua. Aquesta producció és obra del director Joan Andreu i Moragas, amb rodatge fet a València i sonorització a Barcelona, sota la supervisió d’”Amichatis”. Si bé hi ha la presència d’altres llengües com l’italià, el castellà o el francès, sembla que el valencià també conviu en molts diàlegs de la peça. Joaquim Romaguera, quan aborda la pel·lícula al seu assaig Quan el cinema començà a parlar en català (1992), diu que “escoltem un valencià col·loquial, el de les modistetes, la mestressa, el seu fill i el barber, un valencià que ens pareix normal, correcte, comprensible, sense floretes, tampoc culte”. Com a curiositat, Romaguera assenyala que el títol en pantalla mostra faba en comptes de fava. Error tipogràfic o mesinfotisme valencià?
I és que trobar una producció cinematogràfica expressada enterament en una llengua nacional en aquells moments crucials de mudança del mut al sonor a l’Estat espanyol és força complicat. Sembla que el cas només es va donar en aquells metratges en què es va produir el doblatge integral. Efectivament, El Nandu va a Barcelona va ésser doblada en català uns anys després de la seua estrena. Però el film que va ésser concebut i realitzat íntegrament en català (alhora també se’n va fer una versió castellana) va ser El cafè de la Marina (1934), primer títol de llargmetratge produït al Principat i impressionat directament en català. Obra del director Domènec Pruna i Ozerans, a partir de l’obra de Josep Maria de Sagarra, va estrenar-se al Cine Urquinaona de Barcelona el 23 de febrer d’aquell any. L’acció gira entorn un avortament clandestí i el posicionament moral i social dels diferents protagonistes que s’hi donen cita. Un passeig per les crítiques periodístiques de l’època ens mostra un èmfasi rotund per tractar-se d’un film sonor català i en català. Però també hi ha crítiques més neutres que entren a valorar les mancances d’ordre tècnic o altres aspectes de la pel·lícula, conseqüència potser d’un pressupost que es va acabar a meitat de rodatge. Tot i el fiasco amb què sempre s’ha relacionat aquest film, El Cafè de la Marina esdevé un títol referencial quant a la qüestió que ens ocupa. Amb tot, sembla, això no va ajudar a la creació d’un mercat cinematogràfic catalanoparlant.
