Les arrels franquistes de l’oligarquia espanyola

Sèrie: Tornen els franquistes | Tornen els franquistes? És que han marxat mai? Amb el canvi de govern estatal aquestes preguntes han tornat a sortir a la palestra. El debat no és un simple divertimento històric, sinó que en les respostes que s’hi donin s’estarà definint el moment actual. Més enllà dels posicionaments retòrics sobre condemnes o no condemnes del cop d’estat, des de L’ACCENT endeguem un seguit d’articles tant al periòdic com a la web tractant diversos aspectes d’aquest debat.

Per quantificar el pes del franquisme en la societat actual, només cal plantejar-se quantes hegemonies, ben vives a dia d’avui, es fundaren el 1939. Excepte en l’àmbit cultural, i en alguns àmbits polítics -no tots-, en la resta d’espais. el poder formal i informal segueix un fil que té el seu origen en els dies posteriors a l’entrada de les tropes franquistes.

L’actitud dels partits polítics davant d’aquest fet ha vingut determinada per la renúncia a la ruptura política. Els conceptes de reforma i ruptura es fan difícils d’explicar observant la realitat aparent, però amb un anàlisi amb més perspectiva i des de més prismes aquests dos conceptes apareixen molt més nítids. El gruix de l’oposició antifranquista, en optar per la reforma, han hagut d’amollar tots els projectes de reformes i de modernització al respecte als “drets adquirits” dels vencedors. La retòrica de “ni vencedors ni vençuts” ha vingut a significar que hi ha un límit per al canvi. Les iniciatives del PSOE o de l’autonomisme poden haver adquirit més o menys profunditat reformista, però si bé han aconseguit eixamplar la base de participació al sistema i han aconseguit obrir espais d’autonomia, sobretot a nivell cultural, no han aconseguit somoure la majoria de bases socioeconòmiques del franquisme.  El franquisme va posar l’estat al servei de l’oligarquia. Avui l’estat fa altres funcions, però continua estant al servei de l’oligarquia.

El franquisme va posar l’estat al servei de l’oligarquia. Avui l’estat fa altres funcions, però continua estant al servei de l’oligarquia

Franco i Joan March

El PP és el partit hereu del franquisme. Aquesta afirmació es pot sostenir més enllà de la proclama partidista o dels debats sobre la no condemna de la dictadura. El PP encarna i defensa el programa socioeconòmic del franquisme, evidentment posat al dia. La continuïtat en el model econòmic i social és radicalment coherent en el programa electoral i en l’acció governamental. El PP és el representant de les hegemonies fundades el 1939.

Un dels camps on aquesta continuïtat és més evident és el camp del poder econòmic. Quins són aquests elements de continuïtat entre el projecte econòmic franquista i l’actual? És evident que el sorgiment d’una oligarquia capitalista radicada a Madrid té molt a veure amb les condicions polítiques imposades pel franquisme en la postguerra. Això, juntament amb la incapacitat de les grans burgesies catalana i basca per a mantenir un desenvolupament deslligat del poder central, han acabat conformant un poder econòmic oligàrquic amb epicentre a Madrid i amb la participació subalterna de les burgesies perifèriques.

Lluny de la retòrica de l’estat com a àrbitre o de l’estat paternalista, l’actuació de l’aparell estatal espanyol ha estat enfocada sense dilació a l’afiançament d’aquesta oligarquia. Aquesta pràctica ha fet que la frontera entre el món econòmic i el món polític sigui tan difusa que les biografies dels seus protagonistes es mesclen íntimament.

El franquisme dissenyà l’arquitectura del capitalisme espanyol que ha perdurat fins a avui en dia. Gairebé la meitat de les empreses de l’IBEX-35, l’índex de referència de la borsa de Madrid, tenen el seu origen directament en les prebendes de la dictadura.

Un grup d’aquestes grans empreses provenen de les fusions i privatitzacions d’antics monopolis estatals, mentre que d’altres provenen dels contractes i els contactes amb l’estat.

El poder del ciment

El sector de la gran construcció és un cas paradigmàtic de com amassar una fortuna a través de les prebendes estatals. Les quatre principals constructores estatals (ACS, FCC, Ferrovial i Acciona) són filles directes dels diners, els favors i els encàrrecs del franquisme. La més gran, ACS, dirigida pel president del Real Madrid Florentino Pérez, té com a accionistes principals la família March, finançadors del cop d’estat franquista, i els “Albertos”.

Alberto Cortina i Alberto Alcocer, cosins, a banda de ser “empresaris d’èxit” i habituals de les revistes del cor, són néts del primer alcalde franquista de Madrid. El primer, a més, és fill d’un antic ministre d’exteriors espanyol dels anys 70, Pedro Cortina. L’inici empresarial d’aquests dos cosins s’inicià, però, en els orígens d’una altra de les grans de la construcció, FCC, a través del seu matrimoni amb les germanes Koplowitz.

Per la seva banda, Ferrovial fou fundada el 1952 per Rafael del Pino, casat amb una Calvo-Sotelo, com a empresa subministradora de material per a Renfe.

Els inicis d’Acciona també estan lligats a la concessió de contractes per part del franquisme. Entrecanales, una de les empreses primigènies que configuraren Acciona, cresqué als anys 50 gràcies a les obres d’ampliació de l’aeroport de Barajas i a la construcció de la presa d’Atazar a Madrid.

La trajectòria d’aquestes empreses ha estat i està lligada tant a l’impuls de grans obres públiques com a bancs i caixes, dibuixant un triangle en el qual hi ha atrapats munió d’interessos.

Els monopolis estatals i la seva privatització

La participació estatal en els sectors estratègics energètics i de telecomunicacions, que durant el franquisme s’agrupaven en l’Instituto Nacional de Indústria, va patir un procés de privatització als anys 90 guiat no pels principis liberals dels quals feia gala l’ona política de l’època, sinó per la voluntat d’enfortir l’oligarquia estatal. No és una coincidència que les privatitzacions a l’estat espanyol coincidissin en el temps en què els oligarques dels antics països socialistes rapinyaven la propietat estatal. La inspiració era filla de la mateixa mare. Endesa, Repsol i Telefónica són els tres casos paradigmàtics de privatització d’antics monopolis estatals.

Gairebé la meitat de les empreses de l’IBEX-35 tenen el seu origen en les prebendes de la dictadura

Aznar, Villalonga i Alierta

Endesa, al llarg dels anys 80, inicià un procés d’absorció de les antigues companyies elèctriques regionals, les quals també tenien, òbviament, uns orígens molt lligats al franquisme. Tal és el cas de la catalana FECSA. Aquesta fou, literalment, un botí de guerra que Franco regalà al banquer mallorquí Joan March com a agraïment pel finançament de March a la sublevació franquista. Després d’especular amb inversions en el sector nuclear i arruïnar-se quan el canvi del dòlar deixà de ser favorable, FECSA fou rescatada per la patronal elèctrica espanyola i incorporada a Endesa.  Després de la llarga presidència de l’eivissenc Felicià Fusté, sota la presidència (2002-2007) de Manuel Pizarro l’empresa rebutjà la fusió amb Gas Natural, deixant clara l’oposició de l’oligarquia espanyola a permetre la creació de conglomerats empresarials amb seu a Barcelona i suficient força com per a fer ombra a Madrid. Fou aleshores quan feu fortuna allò de “antes alemana que catalana”, frase atribuïda tant a Esperanza Aguirre com a Arias Cañete o al mateix Pizarro. Seguint els lligams familiars entre poder econòmic i poder polític, Manuel Pizarro era nét d’un general de la Guàrdia Civil i fill d’un governador civil franquista.

Posteriorment, la presidència recaigué en José Manuel Entrecanales, fill del president d’Acciona. Actualment la companyia, que es troba sota control de capital italià, és presidida per Borja Prado, fill del diplomàtic espanyol, juancarlista i expresident d’Iberia Manuel Prado y Colón de Carvajal.

Repsol és una de les principals armes del capitalisme espanyol per a acomplir el somni de reconquerir -econòmicament- Sudamèrica. Fou creada el 1986 per la unificació de diversos monopolis energètics estatals (Campsa, Butano, Petronor…) i el seu procés de privatització s’allargà de 1989 fins a 1997. Precisament, entre 1996 i 2004, anys del govern Aznar, la companyia fou presidida per Alfonso Cortina, germà d’un dels Albertos. El 1999 la companyia adquirí la petrolera argentina YPF, privatitzada per Ménem.

Telefónica és l’altre ariet d’expansió exterior del capitalisme espanyol. El seu procés de privatització entre 1995 i 1999 significà també l’intent, fracassat, d’articular un gran grup mediàtic de dretes al servei del Partit Popular.  El president de la companyia en aquella època, Juan Villalonga, era company d’escola de José María Aznar. L’actual president, César Alierta, és fill d’un alcalde franquista de Saragossa. Alierta havia participat anteriorment en la privatització de Tabacalera.

El sector financer

La caiguda de les caixes d’estalvi ha estat el darrer senyal de la incapacitat de la burgesia catalana per a bastir un potent sector financer propi. El sector financer ha estat, precisament, un dels pilars sobre els quals s’ha estat construint la capitalitat econòmica de Madrid, en un període històric en què la finançarització de l’economia en substitució del model fordista a afavorit aquesta aposta a costa de les tradicionals zones industrials. Aquest procés ha fet que el resultat final sigui una banca madrilenya amb projecció internacional i unes banques perifèriques locals.

Francesc Sanuy, exconseller de comerç de la Generalitat -i, per tant, poc sospitós d’esquerranejar-, descrivia eloqüentment el paper de La Caixa a partir de 1939. Segons explica Sanuy, l’encarregat de la descatalanització i desnaturalització d’una entitat d’estalvi creada el 1904 per la patronal per tal d’amortir el conflicte social, fou Enrique Luño, que dirigirà l’entitat durant pràcticament tota la dictadura. Luño aplicarà la política d’inversió obligatòria en iniciatives estatals, precursora de l’opció de l’entitat per a fer una expansió arreu del territori estatal en comptes de reinvertir al propi territori. Luño arribarà a ser rector de la Universitat de Barcelona i també procurador a Corts, i traspassarà la direcció de La Caixa el 1976 a Josep Vilarassau, un altre buròcrata franquista provinent dels aparells directius de Campsa i Telefónica. Aquesta pauta d’intentar aconseguir fer-se un lloc -integrar-se, en definitiva- dins l’oligarquia espanyola ha estat una constant de l’actuació de la burgesia catalana, més enllà de polítiques de façana de mecenatge cultural.