Les autonòmiques com a oportunitat i com a risc

L’espectacular jugada tàctica d’Artur Mas tindrà el dia 25 de novembre un dels seus punts culminants. Les eleccions anticipades han deixat el PSC embadalit, quequejant “federalisme” sense convicció i el PP enrogit pel ridícul dels seus dirigents cavernícoles incapaços de desenvolupar una proposició amb subjecte i predicat sobre la qüestió de l’autodeterminació i segrestats per l’espiral d’espanyolisme que ells mateixos han desencadenat i que els treu tot marge de maniobra davant la Generalitat. ERC va amb el pas canviat després d’un seguidisme patètic de CiU, ICV intentarà parlar del seu llibre que, en qualsevol cas, encara té força lectors, i a Solidaritat sembla que li hagin tret la bandera. I enmig d’aquesta olla de grills, la CUP ha decidit presentar-se a les eleccions.

El debat ha estat llarg (fa anys que dura) i no pertoca a aquest mitjà si no a les organitzacions de l’esquerra independentista (inclosa la CUP) valorar l’encert de la decisió.

La transcendència del fet no ens ha de fer oblidar que el Parlament de Catalunya no és la institució representativa del poble si no un instrument de dominació de classe al qual fins ara només hi han arribat partits que, a diferència de la CUP, tenen forts suports financers i mediàtics amb les dependències que això comporta. Que el Parlament de Catalunya és una expressió de l’Estat a Catalunya i per tant, també, el garant de la unitat d’Espanya (ara anomenada autonomia), de la partició territorial dels Països Catalans, de l’economia de mercat i de la submissió a l’oligarquia financera europea.

Si obté representació la CUP té l’oportunitat de posar els seus diputats al servei del moviment popular i no a l’inrevés. De ser un instrument de construcció nacional i no d’aprofundiment de la partició territorial dels Països Catalans. D’utilitzar el Parlament per denunciar la manca de legitimitat de la institució i no per legitimar-la davant dels sectors més combatius del poble. D’explicar-hi i defensar la lluita que l’esquerra independentista i els moviments populars lliuren fora del Parlament i no condicionar aquesta lluita a la necessitat d’arreplegar vots.

En aquestes eleccions hi ha dues claus de gran rellevància: impedir que la qüestió nacional sigui gestionada per CiU a plaer i desemmascarar la cortina de fum que CiU ha estès sobre les retallades, la corrupció i les polítiques fiscals i socials que han dut a la ruïna les finances de la Generalitat i les de la classe treballadora des de molt abans de la crisi mitjançánt un espoli social sostingut. La CUP és la única candidatura que té els instruments ideològics per enfrontar les dues qüestions alhora. És la única candidatura que té les mans lliures per oposar-se a un projecte de pseudoindependència (com a molt) que a la pràctica signifiqui una manca total de sobirania per fer polítiques socials per causa del caràcter neoliberal de les institucions europees. I que podria significar també un cop de puny a la cara del procés de construcció nacional que és el projecte històric de l’esquerra indepenedentista, que hauria de veure com el País Valencià i les Illes afronten en solitari el projecte espanyol de supressió de les mínimes quotes d’autogovern obtingudes (l’autonomia) i d’extermini de la llengua catalana. És també la única candidatura amb militants capacitats (gràcies al realisme que dóna el contacte amb el carrer) per no deixar-se entabanar pel maquiavelisme d’Artur Mas i la credulitat naïf de bona part del nou sobiranisme. Capacitats per entendre que amb la correlació de forces existents la independència del Principat no arribarà demà. Que Rajoy i Mas són socis naturals per a l’estabilització del projecte nacional espanyol i la burgesia catalana (Foment, la Caixa, Gas Natural, Abertis, etc.) s’encarregarà de que s’entenguin. La tasca de l’independentisme popular i, per tant, de la CUP és impedir-ho. El camí continua sent el de la construcció de la Unitat Popular i d’estructures de contrapoder, és a dir, el de la construcció, dins i fora dels límits de la comunitat autònoma que gestiona la Generalitat de Catalunya, d’un subjecte revolucionari que no vol reformar si no destruir l’Espanya i la França imperials i l’Europa del capital.

El camp de les oportunitats que s’obren davant de la CUP és amplíssim. El dels riscos també. Però la CUP té un avantatge: al darrera hi ha molts més que els que hi militen. I la CUP pot ser una estructura prou oberta per recollir l’esforç de tot un moviment per què sigui el que volem que sigui. Si ens falla ens haurem fallat a nosaltres mateixos. Si no, serà una victòria de tots